Organització, poder, democràcia- Filosofia-Ciutadania 3r ESO

Com he anat fent anteriorment, penjo el power d'aquesta unitat per si pot ser d'utilitat.

[slideshare id=10663366&doc=presentaciu3democrcia-111222022132-phpapp01]

"Tractat sobre la tolerància" Michael Walzer

Penjo la recensió que sobre aquest bon assaig de Walzer em va tocar escriure a la farà un anyet. Darrerament he estat rellegint l'obra i continua semblant-me excel·lent. També adjunto bibibliografia sobre la qüestió que tot i ser mínima i clàssica pot ser interessant.

 

L'assaig de Michael Walzer prova d'abordar des de diverses òptiques i casuístiques el concepte de tolerància. En les seves reflexions l'autor de “Guerres justes i injustes” centra la mirada en els diferents graus de desenvolupament de la tolerància entre col·lectivitats i comunitats tant pretèrites com contemporànies. Tot plegat, per tal de poder apropar-nos a possibles camins d'entesa en el context del nostre temps, en la cruïlla entre la crisi de la Modernitat i l'auge de la Postmodernitat.

Tot i que, en principi, hauria de ser força evident el fet que la construcció de quelcom tan relatiu i, per tant, manipulable, com la tolerància (en qualsevol tipus de context) hauria de basar-se de forma innegociable en el principi del respecte escrupolós dels Drets humans, la realitat ens mostra que les coses són força més complexes i que, d'aquesta manera, podem i hem de plantejar-nos força interrogants: Des de la la pròpia definició de tolerància (m'ha d'agradar allò que tolero? O justament és a l'inrevés: he de tolerar allò que no m'agrada?) passant per una altra de les grans disjuntives: He de tolerar l'intolerant? Com defineixo l'intolerant? Arribant a la gran qüestió que ens formula Walzer: Com organitzem la tolerància entre comunitats i col·lectius diferents que comparteixen territori? La necessitat de respondre aquesta pregunta ja la plantejà d'alguna manera Ernest Gellner quan assenyalava que en determinats espais el maridatge d'Estat i Nació estava condemnat a dirigir-se a la tragèdia (Gellner, 57,1998)

Així, Walzer inicia l'estudi amb una mirada,tant de tipus retrospectiu com actual, a les principals estructures polítiques del XIX i XX a Occident i les seves respostes a l'hora de gestionar la diversitat.

Primerament; els imperis multinacionals: parlem de construccions tals com els imperis otomà o austro-hongarès. Aquestes estructures presentaven alguns avantatges a l'hora d'abordar la seva diversitat: d'entrada, l'absència de la noció d'Estat- Nació modern i, per tant, del procés d'uniformització que implica el procés nacionalitzador modern (tal com Gellner també va assenyalar, Gellner, capítols de l'1 a 4,1998) )

En aquest sentit, si que existeix un poble o cultura que esdevé el nucli de l'imperi (al cap i al fi les seves elits l'han creat) però no es genera un procés d'assimilació de forma premeditada. A més a més, sovint la fidelitat a l'imperi es visualitza en una figura volgudament transnacional com és l'emperador. Òbviament, aquesta estructura només és assumible des d'un punt de vista preliberal de la política ja que, entre d'altres coses, sol partir d'una idea patrimonial de l'Estat. Evidentment, tant l'Imperi Otomà com l'Austro-hongarès, van esclatar en continus conflictes ètnics en el moment en que a mitjans del XIX van pretendre convertir-se en estats nacionals (la revolució des de dalt) Sovint, Hobsbawm (Hobsbawm, 247, 1988) ha fet responsables les minories nacionals que constituïen aquells imperis de l'espiral d'odi que va acabar desembocant en la I Guerra mundial; tanmateix, cal tenir molt present que les reivindicacions d'emancipació nacional d'aquestes minories només esdevingueren majoritàries quan l'Imperi pretengué iniciar el seu procés nacionalitzador.

El segon model que analitza Walzer és la Confederació. En aquest cas l'èxit depèn sobretot de la capacitat de compromís de les elits de les diverses comunitats a l'hora d'establir els acords de coexistència. Tanmateix, és imprescindible que l'equilibri de poder sigui percebut com a just i equitatiu. En aquest sentit, la crisi que va conduir a la guerra civil libanesa expressava la disconformitat i el malestar d'una nova majoria xiïta davant un estat que percebien com a patrimoni dels cristians maronites (i dels drusos en menor mesura) Contràriament, el cas suís (probablement a causa de la seva antiguitat) mostra l'existència de la creença en un passat i una memòria compartits, alhora que un desplegament democràtic tant de les quatre identitats principals com de les cantonals..

En relació a la comunitat internacional se'ns planteja el següent dilema: Drets humans vs Raó d'Estat. Amb aquesta disjuntiva podem definir les paradoxals relacions dels estats en les instàncies supranacionals. Així, sovint, els estats liberal-democràtics toleren pràctiques del tot oposades al respecte dels Drets Humans per part d'altres estats. Aquesta condescendència és justificada en virtut de dos motius: en primer lloc, els més pragmàtics, solen tenir a veure en la necessitat d'acords puntuals (en l'àmbit que sigui) amb aquests estats teòricament pròfugs. Tanmateix, la motivació més profunda té a veure amb el compromís tàcit entre els estats de respectar de forma recíproca la seva legitimitat davant el que de forma eufemística podem anomenar “ problemes interns”.

Finalment, Walzer centra la seva atenció en L'Estat nacional modern. Tot i que aquesta fórmula és, sens dubte l'hegemònica en la geopolítica contemporània,també és cert que presenta força incògnites davant la gestió de la diversitat ètnica, religiosa i cultural.

D'entrada, malgrat que l'Estat liberal-democràtic sempre s'ha definit des del concepte de nació política basada en la llei i la ciutadania (allò que Ernest Renan va definir com el plebiscit del dia a dia Renan, 2001,149) tant Michael Walzer com Ernest Gellner (Gellner, capítols 1 al 5, 1998) reconeixen la presència d'un grup cultural nuclear (lluny per tant de l'asèpsia acultural que sovint es perfila) la qual és la que construeix l'Estat en àmbits culturalment sensibles (educació, religió, en essència el procés de nacionalització) Aquest procés no genera gaire problemes en cas de no existir minories culturals (més enllà de la destrucció de la pluralitat intracultural) Tanmateix, el conflicte està servit en cas de presència de comunitats culturals diferents a la nuclear. En aquest cas, aquestes poden ser assimilades (el cas de França és paradigmàtic) o poden provar de resistir i guanyar espais tant en l'àmbit privat com en el públic. Conseqüentment, el conflicte amb l'estat és ,en principi, inexorable.

Així, l'Estat (en relació a la seva capacitat de tolerar la pluralitat) maldarà per trobar una posició coherent entre el respecte dels drets culturals de l'individu i el no reconeixement de la comunitat en la qual aquest individu desplega la seva culturalitat (que xocaria amb el principi de considerar com a única comunitat nacional la suma dels ciutadans subjectes de drets) Contràriament, com descriu Miroslav Hroch (Hroch, 63, 2001) les minories iniciaran un camí a la recerca de la sobirania que en principi no presentarà més aspiracions que les folklòriques però que poden acabar desembocant en vindicacions polítiques o fins i tot en l'inici d'un procés de nacionalització propi, el qual, òbviament, és inacceptable per l'Estat nacional.

En l'esfera dels estats nacionals moderns, però en un context força diferent apareixen les societat d'immigrants. Formades bàsicament a aquells territoris coneguts com les Noves Europes (Estats Units, el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda...) aquestes antigues colònies han construït un model en el qual la nació política i les identitats culturals pretesament han romàs separades; així, de forma teòrica, cap comunitat ha ostentat el control del procés de nacionalització.

A tall d'exemple i mostrant que els models que acaba d'exposar no són en cap cas aplicables de forma deductiva a la realitat, Walzer planteja tres casos que anomena problemàtics:

França: L'Estat nacional per antonomàsia. La seva visió jacobina ha representat l'opció més rígida i menys flexible de l'Estat nacional modern. Malgrat això, actualment ha d'afrontar la perseverança de la població arribada de les seves antigues colònies (majoritàriament musulmana) en la construcció d'una nova francesitat, alhora políticament republicana i culturalment musulmana.

Israel: Més enllà del conflicte armat que manté des de la seva creació (i que probablement ha servit per a vehicular la seva identitat nacional) Israel ha de gestionar un dels espectres ètnico-religiosos més complexos del món. En aquest sentit, i a més dels àrabs israelians, l'estat hebreu presenta una diversitat transversal que afecta totes les esferes de la vida dels seus ciutadans: askenazis europeus, sefardis, conservadors, reformistes, ortodoxos, laics... Els camins que han portat a cadascun dels israelians a l'estat hebreu sens dubte dibuixen una metafòrica babel cultural. En aquest context, gestionar la tolerància esdevé francament complex i, probablement el reconeixement dels drets de determinats col·lectius pot esdevenir antagònic amb els d'uns altres (en aquest sentit, l'oposició entre Tel Aviv i Jerusalem il·lustra força bé aquesta realitat)

Canadà: El Quebec li planteja al l'estat canadenc els interrogants que formulàvem en l'explicació de l'Estat nacional modern. En aquest sentit, com assenyala Walzer, existeixen vàries opcions de resolució: l'exercici de l'autodeterminació, la constitució d'una confederació o, finalment, el manteniment de l'estat nacional tot reconeixent la quebequesitat i cedint-li part de la sobirania (federalisme asimètric)

 

En la segona part de l'assaig Walzer analitza diversos factors socioculturals que condicionats per les relacions de poder poden determinar el desenvolupament de la tolerància entre comunitats.

En primer lloc, Walzer ens parla de la classe. En aquest sentit, la reflexió no ens situa en l'estudi de les relacions de classe en el sí d'una comunitat, sinó en les derivades que es generen quan la fractura social i l'ètnica es tracen a la mateixa línia. Walzer no menciona situacions anàlogues en la geopolítica actual, però, tant la la Sud- Àfrica de l'Apartheid com el conflicte d'Irlanda del Nord poden presentar aquest escenari (a part, òbviament de qualsevol situació de caire colonial)

D'altra banda, la qüestió de gènere també pot ser font de conflictes entre comunitats. En aquest cas la disjuntiva és la següent: Pot, en nom de la tolerància, un estat liberal admetre determinades tradicions que atempten contra els seus propis principis morals? Naturalment, la resposta és negativa; tanmateix el conflicte està servit. Tzevtan Todorov afirma (parlant de les comunitats musulmanes franceses) que el conflicte no es genera en la perifèria ideològica dels dos grups, sinó quan és qüestionat el nucli d'un dels dos (Todorov; capítol 1; 1988) Probablement, com assenyala el propi Todorov, el pas de les generacions suavitzarà la situació i seran les pròpies afectades aquelles que sense renunciar a la seva identitat cultural i religiosa ho faran des dels drets individuals que ens aporta el liberalisme.

El camp de l'educació, o la religió civil com l'anomena Walzer, també ha de ser un espai de compromís i trobada. Naturalment, l'Estat necessita generar les lleialtats que ajudaran a reproduir el sistema, alhora però ha d'existir un acord en favor de la interculturalitat a partir del qual els nens i les nenes assumeixin l'alteritat i la diversitat com a quelcom propi i natural en una societat que aspira a ser oberta i plural.

 

En aquesta mateixa direcció, Walzer, emfatitza en una qüestió que sovint passa força desapercebuda en els debats sobre tolerància i minories: La necessitat que les pròpies minories respectin la seva pròpia diversitat interna. És a dir, que lluny d'enrocar-se en posicions estaticistes i essencialistes (potser comprensibles per la pressió a la que sovint han estat sotmeses) assumeixin amb escrupolositat la capacitat d'elecció dels seus propis membres.

Finalment, Walzer, tanca l'assaig introduint el factor de la Postmodernitat (ho fa centrant-se sobretot en els EUA, tot i que bona part del que indica és anàleg a l'Europa Occidental) Sens dubte, la Postmodernitat, el seu relativisme, la desaparició de força referents ideològics,la nova pluralitat d'estímuls, la mort de les grans narracions i els projectes teleològics de la Modernitat, han generat l'aparició d'una pluralitat fins ara desconeguda: així, paradoxalment, tot i que el món i les cultures mai no havien estat tan globalitzades i, en certs sentits, uniformitzades, contràriament, els individus mai no havien estat tan diferents entre ells. La construcció de la identitat del jo ha esdevingut quelcom apassionat que permet als individus recollir lliurement els elements que trien de les diferents tradicions culturals (les quals segueixen el cordó umbilical amb la historicitat) generant un autèntic gresol personal.

 

 BIBLIOGRAFIA:

-Walzer, Michael; “Tratado sobre la tolerancia”; 1998; editorial Paidos; BCN.

- Gellner, Ernest; “Nacionalisme”; 1998; editorial Afers; Catarroja.

- Hroch, Miroslav; “La naturalesa de la nació”; 2001; editorial Afers; Catarroja.

- Hobsbawm, Eric, Ranger, Terence; “La invenció de la tradició”; 1988; editorial Eumo; Vic.

- Sentmartí, Ramon (coord.); “Clàssics del nacionalisme”; 2001; Barcelona; editorial Pòrtic.

- Todorov, Tzvetan; “Cruce de culturas y mestizaje cultural”; 1988; Júcar universidad, Gijón.

Sigur Rós- Més "Inni"- "E-bow" o "Untitled 6"

Una mica més del darrer treball de Sigur Rós "INNI".

"Untitled 6" també coneguda per "E-bow" forma part de l'àlbum "()" de 2002 i també apareix en algunes extensions del documental "Heima" de 2008. Peça hipnòtica i minimalista, probablement sigui una de les joies de la banda islandesa.

Penjo els dos videos: "INNI" gravat a Londres i el fragment de "Heima".