Tot i això, i per demanar que no quedi, jo preferiria un àlbum a l'alçada de l'Untitled (2002) que no pas un continuisme del Með suð í eyrum við spilum endalaust (2008) o del treball en solitari d'en Jonsi: Go (2010) des del meu punt de vista (molt personal) excessivament alegres i optimistes (excel·lents tots dos però un pèl superficials des de la meva subjectivitat tenint present la profunditat habitual del so de Sigur Rós)
Un consell: Ekki múkk, és una peça que necessita ser escoltada i mimada una vegada i una altra. Ja veureu com, a poc a poc, la seva aparent simplicitat us va embolcallant en una peça que acaba sent (o almenys per a mi) molt més emotiva del que pot semblar en un principi.
Esperem amb delit la resta de l'àlbum.