La veritat és que comentar una obra d’Eric Hobsbawn ja és per se tot un repte donada la volada i transcendència del personatge (no és fàcil ser considerat un dels grans historiadors del segle XX) i encara esdevé més complex quan no comparteixo alguns dels principis (o més aviat del fons) que Hobsbawn defensa.
El treball de Hobsbawn és, com sempre, excel·lent; tanmateix, des del meu punt de vista, és excessivament apriorístic. De fet, des que inicies la lectura tens la sensació que l'autor no té gaire interès en que construeixis el teu punt de vista, sinó que és ell qui t'acompanya de bracet fins a les seves posicions.
Paradoxalment, en un moment del llibre s'afirma que per tal de poder afrontar un estudi sobre el nacionalisme mínimament seriós és molt recomanable que l'historiador no estigui compromès amb cap moviment nacional (Hobsbawm no parla de no tenir opinió ni de no poder ser nacionalista i científic social alhora, però expressa la dificultat de complementar-ho si no se sap deixar el compromís polític de banda quan entrem a la biblioteca) Però, i això és el que més em sorprèn, l'autor fa justament el contrari. En tot moment percebem en la seva obra dues coses: el seu compromís amb la visió marxista de la Història (jo mateix la comparteixo en bona part) i la seva determinació de bon principi a presentar el nacionalisme com a unívoc, monolític i irremissiblement condenmat a la comissió del mal. En aquest sentit, i ja em perdonareu, considero aquest llibre de Hobsbawm poc honrat.
Essencialment, per tal d'explicar el fenomen nacional Hobsbawn parteix de la base del modernisme i el constructivisme (com ja va fer, en part, Ernest Gellner alguns anys abans) I és completament cert que, ben analitzat, qualsevol historiador objectiu ha d'acabar per compartir en bona mesura aquests dos principis: és evident que les comunitats culturals no han estat sempre l'eix que ha vertebrat l'organització política, i també és cert que les nacions, tal i com les entenem, són una construcció dels nacionalismes. En aquest sentit és clar que les nacions modernes no són prèvies al nacionalisme sinó a l'inrevés (crec que aquest punt queda força més clar en l'obra de Gellner que en la de Hobsbawn)
En la mateixa línia Hobsbawm fa un repàs d'alguns dels elements socioculturals que clàssicament s'han interpretat com a vincles i elements de continuïtat en una nació amb el pas del temps (el que l'autor anomena protonacionalisme) Hobsbawm menciona la llengua, l'etnicitat, religió i les institucions, i ens recorda (no sense raó) la relativitat històrica d'aquests elements (de fet, tirant de concepte antropològic, el que seria més just seria dir que els elements citats han canviat de forma, funció i significat)
Repeteixo i insisteixo en el fet que el problema del treball de Hobsbawm no és la manca d'arguments sòlids (de fet comparteixo bona part del que s'hi diu) sinó l'excés de conductisme i finalisme amb el qual tracta el lector. En aquest sentit, l'historiador britànic ens bombardeja amb una muntanya d'exemples per tal de demostrar la veracitat del seu punt de vista; no tenim perquè qüestionar la fiabilitat d'aquests exemples però, una vegada més, Hobsbawm posa al mateix sac els fets objectius i les reflexions subjectives: de ben segur que tot allò que ens explica sobre multitud de nacions i nacionalitats és factualment cert, tanmateix l'element d'interpretació que tot fet social conté (que sabem de sobres que pot variar segons l'historiador) Hobsbawm també ens el ven com a gènere contrastat i finiquitat.
Posem doncs un exemple: el catalanisme (evidentment he triat aquest perquè és el que més conec i en el qual m'ha grinyolat més la tècnica deductiva de Hobsbawm) Al llibre s'afirma que aquest moviment nacional neix amb el romanticisme de la Renaixença i que no podem trobar cap element de nacionalisme modern abans de 1850. Fins a cert punt aquesta proposta és completament correcta, però també és cert que és del tot esbiaixada si no tenim també present l'existència d'elements protonacionals (nomenclatura Hobsbawm) que marquen moltíssim la construcció del catalanisme: llengua i institucions (si us interessa llegiu el capítol primer de l'obra de Josep Termes "Història del catalanisme: dels orígens a 1923") però que en certa manera l'autor es veu obligat a obviar (Hobsbawm coneix molt bé la història de Catalunya) per tal de no trencar la seva visió del protonacionalisme en la qual, i aquest és el problema, semblen no caber-hi els matisos que puguin alterar el producte final al qual l'autor desitja arribar.
A partir d'aquí Hobsbawn ens presenta l'interessant gènesi, evolució i transformacions del nacionalisme modern. Així, en els inicis del fenomen, durant el XVIII i primera part del XIX, amb els revolucionaris liberal-democràtics i la seva visió de la nació: molt més política i econòmica que cultural, més centrípeta que centrífuga i molt marcada per l'ideal de progrés de la modernitat. En aquest punt, el judici de l'historiador britànic és més aviat positiu, i, de fet, és lògic que ho sigui, és innegable que en aquests processos neix el concepte de ciutadania moderna, s'imposa la nació política trencant amb l'Antic règim, etc, etc. Però, curiosament, Hobsbawm també valora d'una forma, si no positiva, com a mínim en cap cas crítica, d'altres fenòmens que implicà l'estat modern: així per exemple, l'autor troba força lògica l'afirmació dels teòrics de l'època que determinades nacionalitats i llengües (amb una visió absolutament darwinista de la història, visió que, en principi, ell deplora) hagin de desaparèixer perquè no seran capaces d'adaptar-se a la Modernitat (aquest argument tan repetit algú me l'ha d'explicar perquè després de tants anys continuo sent molt obtús i em sembla disparatat) o bé que d'altres llengües puguin seguir existint però en un àmbit domèstic o, si més no, per determinades funcions i rols subalterns (no se m'acut una millor definició de diglòssia) I tot plegat, segons Hobsbawm , sense cap mena d'intenció aculturadora per part de l'estat modern, tot en nom del progrés i el ser pràctic (afirmació que, com sempre, en part és certa, però no em crec que Hobsbawm es quedi en la superfície del fenomen!)
Com sabem, el següent pas del nacionalisme a finals del XIX fou complex i, en molts sentits, perillós. És el moment en que pren força l'etnicitat moderna (eugenèsia, selecció natural entre els col·lectius humans...) i entra en joc el romanticisme, amb la seva tendència a construir comunitats pretèrites gairebé mítiques que mai no van existir. En aquest punt, Hobsbawm troba dos únics responsables d'aquest procés: les nacions sense estat i el nacionalisme petit burgès.
Francament, fer responsables exclusius de tot el va venir després (em refereixo a la baixada als inferns de la primera meitat del XX) les nacions sense estat em sembla excessiu i desproporcionat. Evidentment, si fem com Hobsbawn, i ens centrem en l'imperi Habsburg en el qual l'homogeneïtat de les comunitats havia de passar per força per un enfrontament innecessari i cruel, la suma surt bé. Tanmateix, l'historiador britànic oblida que molt sovint el nacionalisme de les minories sol tenir un origen reactiu o mimètic en relació als grans estats. De la mateixa manera, també obvia el fet que, per exemple el nacionalisme alemany (per no parlar del francès) esdevé més virulent i excloent quan Alemanya ja és un estat (per no tornar a mencionar l'afany homogenitzador dels propis estats)
Pel que fa a la petita burgesia, les conclusions de Hobsbawm tornarien a ser encertades si no fos per la seva voluntat de carregar sobre elles tota la responsabilitat (sobre aquest aspecte us recomano dues lectures molt dispars: Isaiah Berlin i el seu petit treball "Nacionalisme" sobre la relació entre nacionalisme i classes i, encara que sigui un canvi de registre important, són molt didàctics alguns diàlegs del "Taló de ferro" de Jack London.
En resum, lectura molt recomanable per a qualsevol que pretengui aprofundir en la matèria, tot i que basada molt en prejudicis i apriorismes. Si en teniu qualsevol dubte feu la prova: llegiu a Antony D. Smith. En bona part comparteix el que exposa Hobsbawm, però és molt més flexible (Hobsbawm tendeix a polaritzar) alhora d'interpretar què és una nació i què és el nacionalisme.
