Tanquem la paradeta

Bé, finalment ha arribat el moment de tancar el blog. De fet, ja fa temps que gairebé és mort per pura inanició (poquíssims post en els darrers mesos, fins i tot anys) El que fem avui és purament formal, en certifiquem la defunció... litúrgies que m'agrada complir.
Realment, vistos amb perspectiva, aquests 7 anys de blog (primer amb wordpress i després amb blogger) deixen bons moments enrere (especialment en els primers temps), molta reflexió i entrades que, almenys algunes d'elles, modestament considero bons documents.
Però, com deia, és una realitat irrefutable que aquesta aventura s'acaba i que provar-la de dilatar més en el temps és del tot inútil.
Comptat i debatut, crec que hi ha moltes raons per les quals finalment aquest blog ha d'encarar aquest moment, però si hagués de sintetitzar-ho en tres em quedaria amb les següents: primerament, la manca de temps; el dia dia laboral i personal n'han dificultat molt la continuïtat, sobretot en un blog que sovint ha provat de treballar amb entrades llargues (això em passa per pretenciós)
En segon lloc, i cal dir-ho sense embuts, l'absència de seguidors; desconec si el motiu ha girat en relació als continguts o bé a la meva poca perícia a l'hora de saber col·locar el blog, però la realitat és implacable i les úniques lectures dels posts es feien, en el millor dels casos, redireccionats des del facebook (mercat captiu en dirien)
Finalment, és possible que el fet d'enfocar el blog des d'un caràcter gairebé generalista de molt ampli espectre, també hagi dificultat fer-me un lloc entre els internautes: Sigur Rós, música , Història, Sociologia, Filosofia, recursos educatius, cinema, paranoies vàries... segurament massa pals a tocar i, vist des de fora, una construcció massa incoherent i erràtica.
De tota manera tampoc no vull enganyar a ningú, jo també he canviat molt en set anys i tot i que continuo subscrivint tot allò que he escrit, possiblement hi introduiria matissos i hi afegiria punts de vista. Vitalment, però també políticament i filosòfica, no sóc on era el novembre de 2010, fa temps que he saltat el mur de la correcció política imposat per la dictadura dels bens pensants i això també té els seus inconvenients (bàsicament a l'hora de mossegar-se la llengua)
Per ara, doncs, seguirem observant i reflexionant sobre el món que ens envolta (i també, per què no? intentant trobar fars que facin la funció de cosmologia personal) des d'altres espais a la xarxa.
És això el meu final com a modest blogaire de tres al quarto? Sincerament no ho sé. Coses a dir en tinc, però les condicions hauran de canviar, caldrà ser més directe, més resolutiu i, sobretot més concret, acotant els àmbits...ja es veurà.
Res més, salut per a tots... especialment per a la nena indie i la seva inseparable companya de viatge.
Una abraçada.
Hèctor.

Nou disc de Kjartan Sveinsson (ex Sigur Rós)

Després d'abandonar Sigur Rós a finals de 2012 (tot i que participa en els arranjaments de la banda) Kjartan Sveinsson presenta nou treball. Es tracta de Der Klang der offenbarung des Göttlichen (en alemany Els sònics explosius de la divinitat)
L'obra de Sveinsson és una òpera en quatre actes en col·laboració amb l'artista, també islandès, Ragnar Kjartansson.
Definir aquest treball des de l'òptica habitual es fa difícil. Sveinsson, en la línia de Credo i algun altre parèntesi concret, deixa de banda les sonoritats habituals sigurrossianes (ja de per sí plurals) i es llença directament en el món de la clàssica (un gènere que personalment desconec per complet) 
És cert, però, que escoltant a Sveinsson podem endevinar l'essència del Valtari de 2012 o l'orquestralitat d'alguns moments de Með suð í eyrum við spilum endalaust de 2008, i, i aquesta afirmació és molt subjectiva, podem recuperar la trascendència que, al meu entendre, no presenta Kveikur (2013) el primer àlbum després de la marxa d'Sveinsson. 
En aquest sentit sobre Kjartan Sveinsson, un personatge particular, s'explica (òbviament n'ignoro la veracitat) que de ben jove va somniar amb una mena de música celestial i que des d'aleshores les seves creacions persegueixen recrear-la. Com deia, si això és cert o no ho sabrà ell, però és possible que si Sveinsson (una persona de forta espiritualitat, similar potser al perfil de Sufjan Stevens) cercava aquesta melodia per fi l'hagi trobat, perquè si alguna cosa es pot dir de Der Klang der offenbarung des Göttlichen és que s'allunya per complet de la realitat mundana a la que estem acostumats i ens apropa a esferes força més altes. 
Cadascú en farà la seva lectura. Per part meva treball excel·lent.
En penjo dues peces

Kjartan Sveinsson

José Pablo Feinmann: "Filosofía aquí y ahora"

    José Pablo Feinmann (Buenos Aires, 1943) és un filòsof, escriptor, assagista i divulgador argentí conductor del programa "Filosofía, aquí y ahora" de la televisió argentina (concretament del Canal Encuentro)  L'espai es va començar a emetre l'any 2008 i continua actualment a la graella. L'estructura de l'espai, en capítols de no més de 30 minuts, el fa àgil i gens pesat (en una matèria que tradicionalment s'ha considerat avorrida i densa) Una altra de les virtuts del programa és que les explicacions de Feinmann són clares i d'esperit didàctic sense caure en un excés d'erudició que allunyaria els capítols del seu esperit divulgatiu. En aquest sentit, per seguir el discurs del filòsof argentí no cal tenir uns coneixements previs gaire extensos amb la qual cosa el programa pot ser d'interès a un espectre de públic relativament ample (des d'estudiants de batxillerat, a persones interessades en les ciències socials i el pensament).
    Potser l'únic punt  relativament millorable del programa és el fet que, tot i els constants canvis de plans i el suport de les il·lustracions de Miguel Rep, Feinmann no escapa en cap moment del model de classe magistral, de fet en certs moments te'l pots imaginar a la seva aula de la Universitat de Buenos Aires on va exercir la docència. Tanmateix, també és cert que el programa es dirigeix a un públic de certa edat (a partir de Batxillerat) i mínimament interessat en la matèria de manera que podrà disculpar sense problemes el fet que sigui Feinmann qui assumeixi tot el protagonisme.
   Com a mostra penjo els capítols dedicats a Heidegger. En primer lloc perquè l'explicació de Feinmann és d'una claretat meridiana tenint en compte la fama de vague i imprecís del filòsof alemany. En segon lloc, justifico l'elecció també per gust personal, i és que tot i les ombres que sempre han envoltat la figura de Heidegger, tant per la influència que va tenir en el seu pensament el moviment per la revolució conservadora d'inicis del XX i pel seu suport posterior al règim nacionasocialista, a mi la seva visió del món simplement m'encandila.
Francament, Heidegger pot haver comès certs pecats, però la seva filosofia de l'existència (a part d'existencial) és del meu punt de vista trencadora i aporta una visió holística d'un ésser humà potser massa atomitzat per la filosofia racionalista, però massa enquadrat en sistemes que el superen en els marcs de Hegel o Marx. A més, si bé és cert que Heidegger continua sent el filòsof de referència de corrents com la Nova Dreta (amb pensadors, però, destacables com Alain De Benoist) també ho ha estat i ho continua sent de moviments alternatius com l'ecologisme.
Web del programa: 
http://www.encuentro.gov.ar/sitios/encuentro/Programas/detallePrograma?rec_id=50205

Refundats

      Després de gairebé un any reprenc l'activitat del blog. Feia temps que m'ho plantejava, però les presses del dia a dia, sovint ho han fet impossible. Finalment, però, vençudes totes les excuses possibles, m'hi he posat. La veritat és que com a usuari de Facebook moltes vegades tinc veritables dificultats per sintetitzar en poques paraules allò que desitjo exposar, de manera que, de vegades, el post acaba sent més pobre del que m'agradaria. També és cert que fer una bona entrada (del tema que sigui, aquest blog i el seu antecessor de wordpress sempre han estat un calaix de sastre poc sistemàtic i no pretenc que això canviï) requereix temps i, com deia, no me'n sobra.

Així doncs, en l'enèsim intent de ressuscitar el blog em plantejo ser més resolutiu a l'hora de fer els post i poder penjar-ne, com a mínim, un al mes. Veure'm que passa.

A propòsit de Yuval Noah Harari i "Homo Deus"

     L’altre dia penjava al facebook l’entrevista que feia El Periodico (penjo l’enllaç abaix) a l’historiador israelià Yuval Noah Harari aprofitant la presentació del seu nou treball “Homo deus”. He de reconèixer que tinc ganes de llegir-me el llibre (i ja el tinc a la meva llista de regals nadalencs útils, més que res per evitar cocteleres, jerseis i d’altres rampoines...) Anant al tall, una de les reflexions que hi apareixia, i potser la més cridanera, era la que feia referència al fet que amb el canvi de model econòmic la majoria de la població del planeta deixaria de ser necessària.

De fet, aquesta conclusió (potser no tan taxativa) no és nova, ja apareix d’alguna manera en Herbert Marcuse i més tard en Jeremy Rifkind. La qüestió és que la realitat en la que es sustenta aquesta afirmació és, com dèiem, el canvi de model econòmic (no entrarem ara a profunditzar aquí) Indubtablement, és cert que no podem entendre l’actual estructura social del primer món i la relació entre el poder polític i la ciutadania sense tenir present l’expansió del capitalisme industrial i les seves necessitats (com assenyala el propi Harari) En aquest sentit, podem dir que sense el capitalisme industrial triomfant possiblement els processos de socialització i nacionalització de les masses no haguessin existit tal i com els coneixem.

Però, i aquí arriba el desafiament, cal també apreciar que la Modernitat (i la nostra Postmodernitat com a fill legítim) no tenia com a únic fonament el model econòmic productivista (i totes les seves evolucions i adaptacions) sinó que existien dos pilars més: la voluntat política i les construccions filosòfiques(la ideologia)

La primera la van representar en primera instància les monarquies autoritàries evolucionades en absolutes, i finalment l’estat nació modern liberal (i més tard democràtic) garant del compliment dels acords dels diferents contractes socials constituents.

Pel que fa la segona, no cal estendre’s gaire, el Renaixement, la Il·lustració, Descartes, Kant i la construcció de l’individu com a ésser racional subjecte de dret i de la plena igualtat legal.

Harari, doncs, ens indica que una baula s’està transformant (o s’ha trencat) i que per tant no sabem que passarà amb les altres dues. Per tant un món tipus Gattaca és possible (adéu meritocràcia, no vas funcionar mai del tot bé però t’enyorarem)

Però… hi ha alternativa? Sí i no. Depèn.

Sí: si creiem que els pilars polítics i filosòfics són capaços de resituar-se sense perdre l’essència d’igualtat i llibertat que van justificar el seu adveniment (un altre debat és si aquesta és una realitat de caràcter universal o si respon només a un context històric i cultural concret) i forçar als poders fàctics de l’economia a adaptar-se a les necessitats de la majoria (i de passada a les del medi ambient)

No: si el que s’imposa és la visió més economicista del liberalisme. De fet, el problema (i potser la primacia del liberalisme econòmic sobre els altres dos factors rau i es manté aquí) és que portem tres-cents anys (per posar un número) completament convençuts que el que anomenem racionalitat i eficiència econòmica basada en la inversió del capital, la recerca del benefici material constant i la productivitat infinita, és la única forma objectivament raonable (i per tant moderna i científica) de plantejar un sistema de producció (i en aquest punt marxisme i feixisme van de bracet del liberalisme, almenys pel que fa al productivisme) i, això, al meu entendre, no només és un error sinó que esdevé una condemna.

Només partint de la creença que és factible construir una societat en la qual el factor econòmic no sigui el que condiciona la política i la ideologia, sinó al revés, podrem plantejar-nos un futur més esperançador. Potser la clau, tot i que soni una mica ahistòric i antinatura per algunes oïdes, sigui que el liberalisme polític aturi el cotxe i faci baixar el col·lega comptable del costat i, així, tornem a començar.

Entrevista a Yuval Noah Harari

Tardor 2015

No són grans fotos (i més fetes amb el mòbil) però són la meva tardor.

Existencialisme bàsic

Més filosofia de 2n ESO.

existencialisme_bàsic

Filosofia 2n ESO: Racionalisme- Empirisme

Penjo un petit material de filosofia per 2n d'ESO.

racionalisme_empirisme_