Després de gairebé un any reprenc l'activitat del blog. Feia temps
que m'ho plantejava, però les presses del dia a dia, sovint ho han
fet impossible. Finalment, però, vençudes totes les excuses
possibles, m'hi he posat. La veritat és que com a usuari de Facebook
moltes vegades tinc veritables dificultats per sintetitzar en poques
paraules allò que desitjo exposar, de manera que, de vegades, el
post acaba sent més pobre del que m'agradaria. També és cert que
fer una bona entrada (del tema que sigui, aquest blog i el seu
antecessor de wordpress sempre han estat un calaix de sastre poc
sistemàtic i no pretenc que això canviï) requereix temps i, com
deia, no me'n sobra.
Així doncs, en l'enèsim intent de ressuscitar el blog em plantejo
ser més resolutiu a l'hora de fer els post i poder penjar-ne, com a
mínim, un al mes. Veure'm que passa.
L’altre dia penjava al facebook l’entrevista que feia El
Periodico (penjo l’enllaç abaix) a l’historiador israelià Yuval
Noah Harari aprofitant la presentació del seu nou treball “Homo
deus”. He de reconèixer que tinc ganes de llegir-me el
llibre (i ja el tinc a la meva llista de regals nadalencs útils, més
que res per evitar cocteleres, jerseis i d’altres rampoines...)
Anant al tall, una de les reflexions que hi apareixia, i potser la
més cridanera, era la que feia referència al fet que amb el canvi
de model econòmic la majoria de la població del planeta deixaria de
ser necessària.
De fet, aquesta conclusió (potser no tan taxativa) no és nova, ja
apareix d’alguna manera en Herbert Marcuse i més tard en Jeremy
Rifkind. La qüestió és que la realitat en la que es sustenta
aquesta afirmació és, com dèiem, el canvi de model econòmic (no
entrarem ara a profunditzar aquí) Indubtablement, és cert que no
podem entendre l’actual estructura social del primer món i la
relació entre el poder polític i la ciutadania sense tenir present
l’expansió del capitalisme industrial i les seves necessitats (com
assenyala el propi Harari) En aquest sentit, podem dir que sense el
capitalisme industrial triomfant possiblement els processos de
socialització i nacionalització de les masses no haguessin existit
tal i com els coneixem.
Però, i aquí arriba el desafiament, cal també apreciar que la
Modernitat (i la nostra Postmodernitat com a fill legítim) no tenia
com a únic fonament el model econòmic productivista (i totes les
seves evolucions i adaptacions) sinó que existien dos pilars més:
la voluntat política i les construccions filosòfiques(la ideologia)
La primera la van representar en primera instància les monarquies
autoritàries evolucionades en absolutes, i finalment l’estat
nació modern liberal (i més tard democràtic) garant del compliment
dels acords dels diferents contractes socials constituents.
Pel que fa la segona, no cal estendre’s gaire, el Renaixement, la
Il·lustració, Descartes, Kant i la construcció de l’individu com
a ésser racional subjecte de dret i de la plena igualtat legal.
Harari, doncs, ens indica que una baula s’està transformant (o
s’ha trencat) i que per tant no sabem que passarà amb les altres
dues. Per tant un món tipus Gattaca és possible (adéu
meritocràcia, no vas funcionar mai del tot bé però t’enyorarem)
Però… hi ha alternativa? Sí i no. Depèn.
Sí: si creiem que els pilars polítics i filosòfics són capaços
de resituar-se sense perdre l’essència d’igualtat i llibertat
que van justificar el seu adveniment (un altre debat és si aquesta
és una realitat de caràcter universal o si respon només a un
context històric i cultural concret) i forçar als poders fàctics
de l’economia a adaptar-se a les necessitats de la majoria (i de
passada a les del medi ambient)
No: si el que s’imposa és la visió més economicista del
liberalisme. De fet, el problema (i potser la primacia del
liberalisme econòmic sobre els altres dos factors rau i es manté
aquí) és que portem tres-cents anys (per posar un número)
completament convençuts que el que anomenem racionalitat i
eficiència econòmica basada en la inversió del capital, la recerca
del benefici material constant i la productivitat infinita, és la
única forma objectivament raonable (i per tant moderna i científica)
de plantejar un sistema de producció (i en aquest punt marxisme i
feixisme van de bracet del liberalisme, almenys pel que fa al
productivisme) i, això, al meu entendre, no només és un error sinó
que esdevé una condemna.
Només partint de la creença que és factible construir una societat
en la qual el factor econòmic no sigui el que condiciona la política
i la ideologia, sinó al revés, podrem plantejar-nos un futur més esperançador.
Potser la clau, tot i que soni una mica ahistòric i antinatura per
algunes oïdes, sigui que el liberalisme polític aturi el cotxe i
faci baixar el col·lega comptable del costat i, així, tornem a
començar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada