Wernher Isfaust i Sigur Rós (Ny batteri)

Un diumenge qualsevol

        En Jacob ja s'havia acostumat a aquella litúrgia, no en va portava practicant-la molts anys. Sempre el mateix procés: Concupiscència, culpabilitat i expiació. L'únic acte físic que era capaç de dur a terme era acariciar-se lleugerament els cabells. Després, la calma.

Sovint, en aquells moments, es sorprenia a ell mateix prenent consciència que aquell ritual de genoflexió periòdica era un dels pocs elements que atorgava una certa continuïtat a la seva vida. Podia ser curiós, però així era. Potser no calia encaparrar-s'hi però, sens dubte, que era un element a tenir en compte si mai no es decidia a escriure la seva tediosa autobiografia.

Tanmateix, aquell fet no deixava de mostrar-li (en una estranya relació de retroalimentació del tipus identitat- alteritat) que la seva vida, i ell mateix, havien canviat notablement. Sobretot havia notat una tendència al dubte que envaïa el seu ser. S'havia convertit (i el pitjor és que no sabia com collons li havia passat) en un postmodern, en un relativista... en resum, en allò que tan detestava només feia uns anys. Tot plegat, no feia res més que investir de més valor aquella cerimònia que, de forma irregular però periòdica, repetia els diumenges a primera hora del matí i que, d'alguna manera, també l'ajudava a expiar la seva culpabilitat. Perquè sí, en Jacob vivia amb una necessitat malaltissa de sentir-se trist i culpable. Certament, i de forma òbvia, en Jacob, com tothom, de tant en tant la cagava i, per tant, havia de purgar pecats; però la seva addicció a la tristesa i l'autoflagel·lació era tan sorprenent com insaciable.

 Per postres, en Jacob estava esdevenint conscient que havia perdut completament el control d'aquella estranya afició. Era evident, per a qualsevol que l'estudiés amb un mínim s'interès, que l'atàvica culpabilitat judeocristiana (detall d'allò més curiós en algú que es declarava fill d'un pensament rigurosament grec) havia pres el control se la seva ànima (si és que aquesta entitat existia)

 Així, mentre en Jacob ballava com podia enmig d'aquell acte dominical (al qual, en el fons, no acabava d'acostumar-s'hi tot i els anys de pràctica) no deixava de recordar a totes aquelles persones i principis que havia traït i en el subproducte nihilista en el qual s'havia convertit... I bé, en aquest sentit, en Jacob tenia força raons per a sentir remordiments: Al cap i a la fi, feia uns anys ell mateix no havia dubtat un segon en esdevenir jutge implacable a l'hora de condemnar sense gaire contemplacions aquells que anaven fluixos de fe.

Tot i això, com a mínim, en Jacob tenia la decència d'assumir els cops amb resignació i indiferència, sense acritud, se'ls mereixia i no calia parlar-ne més. De fet, no es plantejava ni tan sols retreure-li al seu pare la inflexibilitat ideològica en la qual l'havia fet créixer.

Fos com fos, en Jacob, però, reconeixia les virtuts dels principis universals i de les grans abstraccions. No ens enganyéssim: Eren molt còmodes. És més, eren acollidores, aportaven escalfor, seguretat, fe i força. Vist amb perspectiva, les Idees intangibles podien ser infaustes a nivell col·lectiu (no hi havia res pitjor que un idiota amb causa) però alhora també calia reconèixer que eren el millor antidepressiu per als individus. T'hi podies vincular, les podies estimar com un amant apassionat, podies sentir la força de l'odi, i, finalment, podies morir per elles (Existia prova d'amor més elevada que el sacrifici?) Els tòtems no et feien mal, no senties dolor. Si anaven mal dades sempre podies culpar-ne els heretges, els heterodoxos o, fins i tot, els companys que no havien sabut comprendre l'essència de la fe i se n'havien fet indignes.

Contràriament, l'individualisme era una mena de ruleta russa en la qual quedaves completament exposat al dolor i la decepció constant. I en Jacob no aconseguia d'acostumar-se a conviure amb el dolor, no hi estava avesat, la coïssor que sentia li corsecava els òrgans i estava acabant amb bona part de les seves esperances, començava a sentir la necessitat, cada dia més imperiosa, de marxar. Ni tan sols l'ataràxia, receptada pel seu estimat Schopenhauer, li resultava. I, evidentment, el més desmoralitzador de tot plegat era que reconvertir-se en un fanàtic no era tasca gens senzilla, ja feia tard. Era innegable, però, que l'existencialisme havia despertat en ell un univers simbòlic individual absolutament fascinant, màgic, profundament personal. Tal i com Unamuno havia parlat de l'espiritualitat del paisatge, en Jacob havia construït els seus espais sagrats (moments, persones, percepcions, imatges...) I sentia passió pel seu imaginari. Al cap i a la fi, les entelèquies col·lectives no eren més que espais individuals que havíem acceptat (de la mà d'un acte de fe substancial) de compartir amb els altres per tal de no sentir-nos tan sols. Però, com dimonis podíem sentir el mateix? Si no plorava com els altres, si no somiava com els altres, si no odiava com els altres, si no follava com els altres... com diantre podíem compartir abstraccions del tot heretades?

Només calia haver evolucionat una mica cap una moral postconvencional per entendre això. I tothom sabia que només els idiotes eren incapaços de superar aquest punt. I si no eren idiotes com a mínim tenien una necessitat d'acceptació excessiva. Però...ben mirat, ell sempre s'havia reconegut com a gregari... ergo: era idiota? Maleïdes inferències! Només portaven maldecaps! En essència, en Jacob vivia l'existència com una mena d'autòmata, jugava les cartes de la vida com si aquella partida no anés amb ell. El seu espectre ballava al ritme d'una melodia minimalista: Monòtona i repetitiva, però que en qualsevol moment s'aturaria.

 Finalment, en Jacob va aixecar el cap, es va refrescar una mica i, com bonament va poder, va recollir el vòmit que havia esquitxat la tassa del wàter. Acte seguit, va emprendre el camí del llit tot resignat a patir la ressaca. L'enèssima.

Wernher Isfaust

Wernher Isfaust "Darrer revolt"

"Surts, emprens els camí,

veus insuportables, constants,

permanents, antagòniques en el teu si.

Què és l'antagonia en el meu sí? Estic extenuat 

Encara vols descansar?  

T'has fos l'analgèsic.

El recer de tardor, de l'etern endemà,

 imperfectible, inabastable... no t'hi aferris.

Vaguetat, abstracció, el mirall?

Insatisfacció cíclica, latent.

La placidesa és allà, la pots tocar,

 no ens entenen. L'essència i jo. No ens entenem.

Les branques s'asfixien,

els ratolins fugen i fa temps que no plou.

Jeure a l'herba. És això el què voldries?

I que el nord t'afluixés el jou?!

Però ja és tard, ja no pots esperar.

No et fa mal, ho gaudeixes.

Estàs esgotat.

Ella et rep freda, el seu xiuxiueig et calma.

Amarat de pau.

T'esbaeixes. S'ha acabat"