"Surts, emprens els camí,
veus insuportables, constants,
permanents, antagòniques en el teu si.
Què és l'antagonia en el meu sí? Estic extenuat
Encara vols descansar?
T'has fos l'analgèsic.
El recer de tardor, de l'etern endemà,
imperfectible, inabastable... no t'hi aferris.
Vaguetat, abstracció, el mirall?
Insatisfacció cíclica, latent.
La placidesa és allà, la pots tocar,
no ens entenen. L'essència i jo. No ens entenem.
Les branques s'asfixien,
els ratolins fugen i fa temps que no plou.
Jeure a l'herba. És això el què voldries?
I que el nord t'afluixés el jou?!
Però ja és tard, ja no pots esperar.
No et fa mal, ho gaudeixes.
Estàs esgotat.
Ella et rep freda, el seu xiuxiueig et calma.
Amarat de pau.
T'esbaeixes. S'ha acabat"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada