El 7 de novembre, Sigur Rós llançarà el seu projecte INNI (traduïble per " interior") Aquest projecte consisteix en un concert de 75 minuts en video i un disc doble amb 105 minuts de música de Sigur Rós (a excepció feta de la peça Lúppulagid no és material nou)
Penjo l'avenç que se n'ha fet amb l'esplèndida Féstival.
dijous, 27 d’octubre del 2011
dimecres, 12 d’octubre del 2011
"Viure a l'ombra"- W. Isfaust
"Al llarg de les nostres vides coneixem i tractem amb gent de tot tipus. No és cap secret (la filosofia i la psicologia ens ho han mostrat d'una forma prou satisfactòria) que la personalitat de l'ésser humà és una caixa de sorpreses inesgotable; hi ha gent per a tot i les combinacions són múltiples i variades. A més, ben probablement, els processos de socialització actuals han permès que les identitats esdevinguessin més lliures i individuals que mai. Òbviament, al cap del carrer, tot continua reduint-se a les qüestions de tota la vida: "Vull interrelacionar-me amb X? I si és així, en quin sentit i fins a quin punt?"
Però bé, no ens perdem en estúpides divagacions. Tota aquesta florida reflexió inicial no tenia cap altre objectiu que presentar la tipologia de la personalitat que ens interessa: Aquells que viuen a l'ombra.
Com tot a la vida, els clàssics exemplars de viureombraires tenen, segons la taxonomia de la qüestió, dos possibles orígens: O neixen o s'hi fan. La nostra petita aportació serà sobre els segons (els primers no solen ser més que imbècils o genis, ambdós en el sentit més literal del terme) Tanmateix, què en podem dir d'aquells que viuen a l'ombra per lliure elecció?
Podem afirmar que en la majoria de casos estudiats per la psicologia (trepanacions a banda) aquests individus cerquen l'ombra com a mecanisme d'autodefensa davant d'un entorn que, en un moment concret de la seva existència, consideren poc fiable i decebedor. En certa manera, actuant com a deixebles inconscients de Schopenhauer, prenen partit per la contemplació passiva i proven d'evitar el dolor que, com tots sabem, imposa tota existència conscient.
Certament, aquesta elecció pot presentar molts avantatges per tots aquells que han decidit fer el pas: L'ombra permet evitar posicions centrals o incòmodes en els conflictes quotidians; possibilita l'aïllament llarg i prolongat que aquest tipus d'individus necessiten (poden comptar-hi perquè, bàsicament, pocs els buscaran); serà senzill caminar sol hores i hores sense haver d'articular un mot gràcies a l'anonimat que els facilita la seva premeditada i treballada discreció; quedaran eximits de les sempre incòmodes convencions que ens aboquen a diàlegs buits (podent-se mostrar sovint indiferents i, a voltes, altius) tot gaudint dels silencis. En essència, les grans virtuts de l'ombra acaben derivant en una individualitat en el pensament molt accentuada i certa parsimònia alhora de pair èxits i desastres.
Malgrat tot, aquests especímens de la personalitat també poden patir disfuncions i dificultats notables; les més important han estat documentades en el procés de resocialització que un viureombraire (insistim, sempre estem parlant d'aquell que ho és per elecció) inicia en el moment en que, per alguna raó, desitja sortir de l'ombra i assumir un rol més visible en el seu entorn. En aquest sentit, les motivacions que poden justificar aquest canvi d'actitud són moltes i extraordinàriament dispars (des d'una mirada estranya a, justament el contrari, l'absència de mirades) per tant, no perdrem el temps pontificant sobre un paradigma que, ara per ara, se'ns escapa.
Així doncs, quan un viureombraire estàndard reapareix en el sempre dur, inhòspit i implacable camp de les relacions socials, se n'adona primerament que les seves eines necessiten ser revisades i actualitzades. Tanmateix, el principal repte al qual s'enfrontarà no serà aquest, sinó el següent: Viure a l'ombra no deixa de ser una autocondemna a la invisibilitat, a generar una imatge d'autòmat que viu per simple inèrcia. Costa molt deixar de ser translúcid.
És aleshores quan el nostre pobre amic observa com les paraules alienes el travessen com si estigués constituït d'un material mal·leable i flonjo. En essència, l'individu té profundes dificultats per fer entendre a aquells que l'envolten que ha decidit sortir de l'ombra i que, per tant, facin el favor de tenir-lo present.
No deixa de ser interessant i il·lustratiu recollir el testimoni d'un dels darrers exviureombraires que ha passat per la meva famosa consulta: "Per aquells per als quals pretens comptar no existeixes...És cert que et poden estimar i apreciar ( i potser molt i amb sinceritat), però gairebé sempre ho fan perquè has estat afable, fàcil de tractar, resignat, fidel...competentment avorrit i previsible, però es mostren incapaços de valorar la teva matèria real, el teu pes real; l'has amagat i ara que el desitges mostrar és el teu antic personatge qui, amo i senyor de la teva identitat, invalida la teva voluntat i n'impedeix la manifestació. Acabes la nit callant (cercant els braços d'aquella ombra tan segura i acollidora) o, alternativament, semblant un histriònic, exasperat per trobar un espai, al qual creus que hi tens molt més dret que molts mediocres dilatants venedors de somriures i converses vàcues, però que irremissiblment et passen la mà per la cara en el camp de la socialització... T'has convertit en allò que defugies: Odiaves als superficials, als banals, i sense adonar-te'n has esdevingut una ombra: hi ha res més superficial i prescindible?"
Doctor Jacob Seldon; psicòleg i expert en tot allò que em demanin.
Però bé, no ens perdem en estúpides divagacions. Tota aquesta florida reflexió inicial no tenia cap altre objectiu que presentar la tipologia de la personalitat que ens interessa: Aquells que viuen a l'ombra.
Com tot a la vida, els clàssics exemplars de viureombraires tenen, segons la taxonomia de la qüestió, dos possibles orígens: O neixen o s'hi fan. La nostra petita aportació serà sobre els segons (els primers no solen ser més que imbècils o genis, ambdós en el sentit més literal del terme) Tanmateix, què en podem dir d'aquells que viuen a l'ombra per lliure elecció?
Podem afirmar que en la majoria de casos estudiats per la psicologia (trepanacions a banda) aquests individus cerquen l'ombra com a mecanisme d'autodefensa davant d'un entorn que, en un moment concret de la seva existència, consideren poc fiable i decebedor. En certa manera, actuant com a deixebles inconscients de Schopenhauer, prenen partit per la contemplació passiva i proven d'evitar el dolor que, com tots sabem, imposa tota existència conscient.
Certament, aquesta elecció pot presentar molts avantatges per tots aquells que han decidit fer el pas: L'ombra permet evitar posicions centrals o incòmodes en els conflictes quotidians; possibilita l'aïllament llarg i prolongat que aquest tipus d'individus necessiten (poden comptar-hi perquè, bàsicament, pocs els buscaran); serà senzill caminar sol hores i hores sense haver d'articular un mot gràcies a l'anonimat que els facilita la seva premeditada i treballada discreció; quedaran eximits de les sempre incòmodes convencions que ens aboquen a diàlegs buits (podent-se mostrar sovint indiferents i, a voltes, altius) tot gaudint dels silencis. En essència, les grans virtuts de l'ombra acaben derivant en una individualitat en el pensament molt accentuada i certa parsimònia alhora de pair èxits i desastres.
Malgrat tot, aquests especímens de la personalitat també poden patir disfuncions i dificultats notables; les més important han estat documentades en el procés de resocialització que un viureombraire (insistim, sempre estem parlant d'aquell que ho és per elecció) inicia en el moment en que, per alguna raó, desitja sortir de l'ombra i assumir un rol més visible en el seu entorn. En aquest sentit, les motivacions que poden justificar aquest canvi d'actitud són moltes i extraordinàriament dispars (des d'una mirada estranya a, justament el contrari, l'absència de mirades) per tant, no perdrem el temps pontificant sobre un paradigma que, ara per ara, se'ns escapa.
Així doncs, quan un viureombraire estàndard reapareix en el sempre dur, inhòspit i implacable camp de les relacions socials, se n'adona primerament que les seves eines necessiten ser revisades i actualitzades. Tanmateix, el principal repte al qual s'enfrontarà no serà aquest, sinó el següent: Viure a l'ombra no deixa de ser una autocondemna a la invisibilitat, a generar una imatge d'autòmat que viu per simple inèrcia. Costa molt deixar de ser translúcid.
És aleshores quan el nostre pobre amic observa com les paraules alienes el travessen com si estigués constituït d'un material mal·leable i flonjo. En essència, l'individu té profundes dificultats per fer entendre a aquells que l'envolten que ha decidit sortir de l'ombra i que, per tant, facin el favor de tenir-lo present.
No deixa de ser interessant i il·lustratiu recollir el testimoni d'un dels darrers exviureombraires que ha passat per la meva famosa consulta: "Per aquells per als quals pretens comptar no existeixes...És cert que et poden estimar i apreciar ( i potser molt i amb sinceritat), però gairebé sempre ho fan perquè has estat afable, fàcil de tractar, resignat, fidel...competentment avorrit i previsible, però es mostren incapaços de valorar la teva matèria real, el teu pes real; l'has amagat i ara que el desitges mostrar és el teu antic personatge qui, amo i senyor de la teva identitat, invalida la teva voluntat i n'impedeix la manifestació. Acabes la nit callant (cercant els braços d'aquella ombra tan segura i acollidora) o, alternativament, semblant un histriònic, exasperat per trobar un espai, al qual creus que hi tens molt més dret que molts mediocres dilatants venedors de somriures i converses vàcues, però que irremissiblment et passen la mà per la cara en el camp de la socialització... T'has convertit en allò que defugies: Odiaves als superficials, als banals, i sense adonar-te'n has esdevingut una ombra: hi ha res més superficial i prescindible?"
Doctor Jacob Seldon; psicòleg i expert en tot allò que em demanin.
diumenge, 9 d’octubre del 2011
"Crónica parcial de los 70"- Atxaga
Fue cuando la vida cotidiana derramaba
cucarachas sobre la gente sin cesar,
y se lloraba por todas las habitaciones
bien al estilo Snif, bien al sentido Buá;
Fue cuando se pasaba miedo y se gritaba
si de madrugada sonaba un timbre o un tiro
allí por el tercero A, o B, o por error.
Fue cuando nosotros, la juventud en general,
leíamos pornografía frente a las blancas
baldosas de los urinarios públicos
donde, a veces, sangrábamos por la nariz;
Fue cuando el invierno se iba aproximando
y prometía muertes, no todas ellas naturales;
Cuando en el fondo del corazón, todos deseaban
una llamada o una carta, y yo también.
Y fue efectivamente el invierno, y hubo ocas
en el cielo volando en forma de uve doble,
y fue el frío y la lluvia y la huelga general
en medio de una epidemia de gripe asiática;
Y recuerdo un bar que alegó razones comerciales
para impedir la entrada a dos homosexuales;
Que los mendigos reforzaron sus casas de cartón,
que las ardillas bajaron del bosque y atracaron
un supermercado diciendo, Alto, Manos Arriba,
¿Dónde está la caja fuerte de las nueces?
Y después llegaron vagones llenos de silencio
para luchar calle por calle, casa por casa,
contra los Sustantivos, contra los Adverbios,
Y yo estuve allí, y fue terrible, qué horror;
Y los dispensarios recetaron píldoras anti,
los bancos repartieron prospectos de colores
con el lema de Ora, sí, pero sobre todo Labora;
Y una tarde, por fin, ella hizo una llamada
desde muy lejos, y me pareció que sus palabras
eran de amor y con una pizca de sabor a miel;
En aquel tiempo, cuando la vida cotidiana
derramaba cucarachas sobre nosotros sin cesar,
y se lloraba por todas las habitaciones,
bien al estilo Snif, bien al estilo Buá.
Extret de:
"Poemas y híbridos" Bernardo Atxaga
i, si us plau, necessitem un final.
cucarachas sobre la gente sin cesar,
y se lloraba por todas las habitaciones
bien al estilo Snif, bien al sentido Buá;
Fue cuando se pasaba miedo y se gritaba
si de madrugada sonaba un timbre o un tiro
allí por el tercero A, o B, o por error.
Fue cuando nosotros, la juventud en general,
leíamos pornografía frente a las blancas
baldosas de los urinarios públicos
donde, a veces, sangrábamos por la nariz;
Fue cuando el invierno se iba aproximando
y prometía muertes, no todas ellas naturales;
Cuando en el fondo del corazón, todos deseaban
una llamada o una carta, y yo también.
Y fue efectivamente el invierno, y hubo ocas
en el cielo volando en forma de uve doble,
y fue el frío y la lluvia y la huelga general
en medio de una epidemia de gripe asiática;
Y recuerdo un bar que alegó razones comerciales
para impedir la entrada a dos homosexuales;
Que los mendigos reforzaron sus casas de cartón,
que las ardillas bajaron del bosque y atracaron
un supermercado diciendo, Alto, Manos Arriba,
¿Dónde está la caja fuerte de las nueces?
Y después llegaron vagones llenos de silencio
para luchar calle por calle, casa por casa,
contra los Sustantivos, contra los Adverbios,
Y yo estuve allí, y fue terrible, qué horror;
Y los dispensarios recetaron píldoras anti,
los bancos repartieron prospectos de colores
con el lema de Ora, sí, pero sobre todo Labora;
Y una tarde, por fin, ella hizo una llamada
desde muy lejos, y me pareció que sus palabras
eran de amor y con una pizca de sabor a miel;
En aquel tiempo, cuando la vida cotidiana
derramaba cucarachas sobre nosotros sin cesar,
y se lloraba por todas las habitaciones,
bien al estilo Snif, bien al estilo Buá.
Extret de:
"Poemas y híbridos" Bernardo Atxaga
i, si us plau, necessitem un final.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)