"Viure a l'ombra"- W. Isfaust

"Al llarg de les nostres vides coneixem i tractem amb gent de tot tipus. No és cap secret (la filosofia i la psicologia ens ho han mostrat d'una forma prou satisfactòria) que la personalitat de l'ésser humà és una caixa de sorpreses inesgotable; hi ha gent per a tot i les combinacions són múltiples i variades.  A més, ben probablement, els processos de socialització actuals han permès que les identitats esdevinguessin més lliures i individuals que mai. Òbviament, al cap del carrer, tot continua reduint-se a les qüestions de tota la vida: "Vull interrelacionar-me amb X? I si és així, en quin sentit i fins a quin punt?"

Però bé, no ens perdem en estúpides divagacions. Tota aquesta florida reflexió inicial no tenia cap altre objectiu que presentar la tipologia de la personalitat que ens interessa: Aquells que viuen a l'ombra.

Com tot a la vida, els clàssics exemplars de viureombraires tenen, segons la taxonomia de la qüestió, dos possibles orígens: O neixen o s'hi fan.  La nostra petita aportació serà sobre els segons (els primers no solen ser més que imbècils o genis, ambdós en el sentit  més literal del terme)  Tanmateix, què en podem dir d'aquells que viuen a l'ombra per lliure elecció?

Podem afirmar que en la majoria de casos estudiats per la psicologia (trepanacions a banda) aquests individus cerquen l'ombra com a mecanisme d'autodefensa davant d'un entorn que, en un moment concret de la seva existència, consideren poc fiable i decebedor. En certa manera, actuant com a deixebles inconscients de Schopenhauer, prenen partit per la contemplació passiva i proven d'evitar el dolor que, com tots sabem, imposa tota existència conscient.

Certament, aquesta elecció pot presentar molts avantatges per tots aquells que han decidit fer el pas: L'ombra permet  evitar posicions centrals o incòmodes en els conflictes quotidians; possibilita l'aïllament llarg i prolongat que aquest tipus d'individus necessiten (poden comptar-hi perquè, bàsicament, pocs els buscaran); serà senzill caminar sol hores i hores sense haver d'articular un mot gràcies a l'anonimat que els facilita la seva premeditada i treballada discreció; quedaran eximits de les sempre incòmodes convencions que ens aboquen a diàlegs buits (podent-se mostrar sovint indiferents i, a voltes, altius) tot gaudint dels silencis. En essència, les grans virtuts de l'ombra acaben derivant en una  individualitat en el pensament molt accentuada i certa parsimònia alhora de pair èxits i desastres.

Malgrat tot, aquests especímens de la personalitat també poden patir disfuncions i dificultats notables; les més important han estat documentades en el procés de resocialització que un viureombraire (insistim, sempre estem parlant d'aquell que ho és per elecció) inicia en el moment en que, per alguna raó, desitja sortir de l'ombra i assumir un rol més visible en el seu entorn. En aquest sentit, les motivacions que poden justificar aquest canvi d'actitud són moltes i extraordinàriament dispars (des d'una mirada estranya a, justament el contrari, l'absència de mirades) per tant, no perdrem el temps pontificant sobre un paradigma que, ara per ara, se'ns escapa.

Així doncs, quan un viureombraire estàndard reapareix en el sempre dur, inhòspit i implacable camp de les relacions socials, se n'adona primerament que les seves eines necessiten ser revisades i actualitzades. Tanmateix, el principal repte al qual s'enfrontarà no serà aquest, sinó el següent: Viure a l'ombra no deixa de ser una autocondemna a la invisibilitat, a generar una  imatge d'autòmat que viu per simple inèrcia. Costa molt deixar de ser translúcid.

És aleshores quan el nostre pobre amic observa com  les paraules alienes el travessen com si estigués constituït d'un material mal·leable i flonjo. En essència, l'individu té profundes dificultats per fer entendre a aquells que l'envolten que ha decidit sortir de l'ombra i que, per tant, facin el favor de tenir-lo present.

No deixa de ser interessant i il·lustratiu recollir el testimoni d'un dels darrers exviureombraires que ha passat per la meva famosa consulta: "Per aquells per als quals pretens comptar no existeixes...És cert que et poden estimar i apreciar ( i potser molt i amb sinceritat), però gairebé sempre ho fan perquè has estat afable, fàcil de tractar, resignat, fidel...competentment avorrit i previsible, però es mostren incapaços de valorar la teva matèria real, el teu pes real; l'has amagat i ara que el desitges mostrar és el teu antic personatge qui, amo i senyor de la teva identitat, invalida la teva voluntat i n'impedeix la manifestació.  Acabes la nit callant (cercant els braços d'aquella ombra tan segura i acollidora) o, alternativament,  semblant un histriònic, exasperat per trobar un espai, al qual creus que hi tens molt més dret que molts mediocres dilatants venedors de somriures i converses vàcues, però que irremissiblment et passen la mà per la cara en el camp de la socialització... T'has convertit en allò que defugies: Odiaves als superficials, als banals, i sense adonar-te'n has esdevingut una ombra: hi ha res més superficial i prescindible?"

Doctor Jacob Seldon; psicòleg i expert en tot allò que em demanin.