Un matí fresquet.
Un bon moment per a recuperar aquest fragment de Heima amb l'Untitled 1- Vaka. Per a mi, una de les millors peces de Sigur Rós; publicada dins del treball () Untitled i reeditada al Heima (aquesta versió també es pot sentir al treball Hvarf Heim)
Sòbria, minimalista i emotiva. Un al·legat en defensa de la bellesa de les coses senzilles, del dia a dia, de la quotidianitat, d'allò que ens envolta. Res millor per iniciar un diumenge... ara a caminar i després vermut.
Per cert, menys de 4 mesos per escoltar-los en directe.
Bon dia i salut!
diumenge, 28 d’octubre del 2012
dissabte, 20 d’octubre del 2012
Apunts independentistes II- La venjança dels anticolonialistes
En l'anterior entrada vaig fer referència a la construcció d'una aparent unitat (feble, precària i de mínims) de les forces nacionalistes a Catalunya (no parlem d'una coalició electoral sinó d'una coincidència d'objectius i temporalitat) En aquest sentit en comentava la seva condició de gairebé insòlita en les darreres dècades de catalanisme (aviso, com sempre estic simplificant molt)
Des d'un punt de vista molt personal (no pretenc tenir la raó, ni convèncer ningú de res) per a mi aquest fet no tan sols m'era estrany, sinó que fins i tot sempre ho havia observat com una possibilitat poc atractiva. Tanmateix, aquests dies jo mateix m'he mirat amb millors ulls aquesta opció, i fins i tot en els àmbits de l'esquerra independentista extraparlamentària s'és molt curós i mesurat en les crítiques a l'Assemblea Nacional Catalana (el motor de la unitat) perquè part de la pròpia esquerra independentista n'ha format part. Ha canviat alguna cosa? És força clar que sí.
Comencem per principi: La meva òptica sempre ha estat la d'un independentista d'esquerres proper també a les tesis confederalistes iberistes, mai no m'he sentit un nacionalista finalista, sempre he cregut en la possibilitat d'articular algun tipus d'entesa amb la resta de pobles ibèrics partint de la igualtat i, per tant, d'un nou règim.
Així, sempre he cregut que l'únic context que justificava una mena de front nacional cap a la independència era una conjuntura colonial, i per a mi, sempre ha estat obvi que la situació catalana no era una relació colonial. Per més que el PSAN i companyia (o el sector dels cabras a ETA en el seu moment) intentessin analitzar els fets amb l'òptica marxista d'alliberament tercermunista i anticolonial (i per molt que Sartre també ho veiés així; Hobsbawm ho analitza millor) semblava un fet incontestable que la relació de Catalunya amb l'estat espanyol no era, en principi, colonial, sinó que responia més aviat a un model molt més europeu: el de les nacions que, per diverses i diferents raons, no esdevinguiren estats moderns; en alguns casos aquestes comunitats culturals desaparegueren, i en d'altres pervisqueren amb més o menys sort i empenta (en aquest cas cal assenyalar la singularitat del procés de nacionalització català sense la protecció d'un estat al darrere)
Des d'aquesta visió, el front nacional sempre m'ha semblat que tendeix a dibuixar les coses de forma molt més simple del que ho són en realitat (sobretot en un context mínimament democràtic) i que, sovint, amaguen o condueixen a situacions massa uniformes, monolítiques i maniquees.
Malgrat tot això, i com dèiem, quelcom ha canviat en l'opinió pública catalana i la seva percepció de la relació amb l'estat: la sensació és que la independència no és tan sols desitjable a mig termini sinó que és necessària a curt termini. Evidentment aquesta transformació en la interpretació del conflicte no neix dels problemes i entrebancs que pateix Catalunya en el seu procés de nacionalització inacabat (el que aquest dies alguns han anomenat, des del meu punt de vista molt equivocadament, nacionalisme sentimental, al darrere d'un procés de nacionalització hi ha força més coses que l'esfera simbòlica de qualsevol comunitat) El que ha galvanitzat la qüestió neix en el que alguns han batejat, si no erròniament sí de forma massa simple, com el nacionalisme de la butxaca. Però, el que em sembla el més curiós de tot, i gens mancat de sentit, és el fet que els arguments que giren entorn de l'economia recullen (des d'opcions ideològiques mol plurals) les premisses bàsiques de l'anticolonialisme.
Podem definir el poder colonial com aquell tipus de domini que sobrepassa el que és polític i comporta una subjecció i explotació econòmica en favor de la metròpoli que no només impedeix el desplegament polític o cultural de la comunitat afectada, sinó que n'evita de forma irremissible els seu desenvolupament econòmic i el seu benestar (ras i curt, que el territori en qüestió no fa altra cosa que produir i treballar per la potència ocupant més enllà dels que serien els seus propis interessos) I, francament, amb tots els matisos que es vulgui, resulta que l'anàlisi és ben real. Si a tot plegat li afegim la humiliació constant a la qual ens sotmet l'estat (llegiu Isaiah Berlin sobre aquesta qüestió)i ja ho tenim: s'ha consumat la venjançat dels anticolonialistes del 68, perquè, de la forma que menys esperaven, les seves tesis han resultat les bones! (repeteixo que estic simplificant)
Tanmateix, i per tancar, fins i tots en aquests mateixos dies de certa eufòria nacional és també necessari mirar-se les coses amb certa perspectiva i observar que la unitat també té el seu preu; recomano que llegiu el document de l'organització Endavant-Osan (http://www.endavant.org/) sobre l'ANC i l'actual procés; certament no ho comparteixo tot , hi continuo apreciant la seva tendència mil·lenarista i de vanguardia leninista que els fa impermeables a qualsevol tipus de possibilisme (ells en dirien reformisme) i també em sembla del tot despropocionat el seu al·legat contra una institució com la UE, però d'altra banda cal treure's el barret davant de la seva anàlisi sincera, reflexiva i, sobretot, lúcida: la unitat té un beneficiari clar (CIU) que a més es veu molt enfortit davant del conjunt del poble català quan, de fet, han demostrat ser els reis de la retallada i dels pactes amb les oligarquies estatals. A més, en bona mesura, i per postres, la unanimitat esborra molts d'altres debats de la taula.
I recordeu una cosa, Ernest Gellner en alguna de les seves obres sobre el fenomen nacional i Javier Solana quan era en Mr PESC, assenyalaren en més d'una ocasió que els canvis geopolítics a l'Europa Occidental eren difícilment viables al tractar-se d'un espai extremadament estable. En el cas de Solana era la seva manera de dir: Kosovo, Sí, Catalunya, Euskadi, ni de broma. Doncs bé, l'estabilitat ha marxat de vacances i sembla que en té per dies, així que o canviem els mapes ara o no ja no ho farem mai.
Des d'un punt de vista molt personal (no pretenc tenir la raó, ni convèncer ningú de res) per a mi aquest fet no tan sols m'era estrany, sinó que fins i tot sempre ho havia observat com una possibilitat poc atractiva. Tanmateix, aquests dies jo mateix m'he mirat amb millors ulls aquesta opció, i fins i tot en els àmbits de l'esquerra independentista extraparlamentària s'és molt curós i mesurat en les crítiques a l'Assemblea Nacional Catalana (el motor de la unitat) perquè part de la pròpia esquerra independentista n'ha format part. Ha canviat alguna cosa? És força clar que sí.
Comencem per principi: La meva òptica sempre ha estat la d'un independentista d'esquerres proper també a les tesis confederalistes iberistes, mai no m'he sentit un nacionalista finalista, sempre he cregut en la possibilitat d'articular algun tipus d'entesa amb la resta de pobles ibèrics partint de la igualtat i, per tant, d'un nou règim.
Així, sempre he cregut que l'únic context que justificava una mena de front nacional cap a la independència era una conjuntura colonial, i per a mi, sempre ha estat obvi que la situació catalana no era una relació colonial. Per més que el PSAN i companyia (o el sector dels cabras a ETA en el seu moment) intentessin analitzar els fets amb l'òptica marxista d'alliberament tercermunista i anticolonial (i per molt que Sartre també ho veiés així; Hobsbawm ho analitza millor) semblava un fet incontestable que la relació de Catalunya amb l'estat espanyol no era, en principi, colonial, sinó que responia més aviat a un model molt més europeu: el de les nacions que, per diverses i diferents raons, no esdevinguiren estats moderns; en alguns casos aquestes comunitats culturals desaparegueren, i en d'altres pervisqueren amb més o menys sort i empenta (en aquest cas cal assenyalar la singularitat del procés de nacionalització català sense la protecció d'un estat al darrere)
Des d'aquesta visió, el front nacional sempre m'ha semblat que tendeix a dibuixar les coses de forma molt més simple del que ho són en realitat (sobretot en un context mínimament democràtic) i que, sovint, amaguen o condueixen a situacions massa uniformes, monolítiques i maniquees.
Malgrat tot això, i com dèiem, quelcom ha canviat en l'opinió pública catalana i la seva percepció de la relació amb l'estat: la sensació és que la independència no és tan sols desitjable a mig termini sinó que és necessària a curt termini. Evidentment aquesta transformació en la interpretació del conflicte no neix dels problemes i entrebancs que pateix Catalunya en el seu procés de nacionalització inacabat (el que aquest dies alguns han anomenat, des del meu punt de vista molt equivocadament, nacionalisme sentimental, al darrere d'un procés de nacionalització hi ha força més coses que l'esfera simbòlica de qualsevol comunitat) El que ha galvanitzat la qüestió neix en el que alguns han batejat, si no erròniament sí de forma massa simple, com el nacionalisme de la butxaca. Però, el que em sembla el més curiós de tot, i gens mancat de sentit, és el fet que els arguments que giren entorn de l'economia recullen (des d'opcions ideològiques mol plurals) les premisses bàsiques de l'anticolonialisme.
Podem definir el poder colonial com aquell tipus de domini que sobrepassa el que és polític i comporta una subjecció i explotació econòmica en favor de la metròpoli que no només impedeix el desplegament polític o cultural de la comunitat afectada, sinó que n'evita de forma irremissible els seu desenvolupament econòmic i el seu benestar (ras i curt, que el territori en qüestió no fa altra cosa que produir i treballar per la potència ocupant més enllà dels que serien els seus propis interessos) I, francament, amb tots els matisos que es vulgui, resulta que l'anàlisi és ben real. Si a tot plegat li afegim la humiliació constant a la qual ens sotmet l'estat (llegiu Isaiah Berlin sobre aquesta qüestió)i ja ho tenim: s'ha consumat la venjançat dels anticolonialistes del 68, perquè, de la forma que menys esperaven, les seves tesis han resultat les bones! (repeteixo que estic simplificant)
Tanmateix, i per tancar, fins i tots en aquests mateixos dies de certa eufòria nacional és també necessari mirar-se les coses amb certa perspectiva i observar que la unitat també té el seu preu; recomano que llegiu el document de l'organització Endavant-Osan (http://www.endavant.org/) sobre l'ANC i l'actual procés; certament no ho comparteixo tot , hi continuo apreciant la seva tendència mil·lenarista i de vanguardia leninista que els fa impermeables a qualsevol tipus de possibilisme (ells en dirien reformisme) i també em sembla del tot despropocionat el seu al·legat contra una institució com la UE, però d'altra banda cal treure's el barret davant de la seva anàlisi sincera, reflexiva i, sobretot, lúcida: la unitat té un beneficiari clar (CIU) que a més es veu molt enfortit davant del conjunt del poble català quan, de fet, han demostrat ser els reis de la retallada i dels pactes amb les oligarquies estatals. A més, en bona mesura, i per postres, la unanimitat esborra molts d'altres debats de la taula.
I recordeu una cosa, Ernest Gellner en alguna de les seves obres sobre el fenomen nacional i Javier Solana quan era en Mr PESC, assenyalaren en més d'una ocasió que els canvis geopolítics a l'Europa Occidental eren difícilment viables al tractar-se d'un espai extremadament estable. En el cas de Solana era la seva manera de dir: Kosovo, Sí, Catalunya, Euskadi, ni de broma. Doncs bé, l'estabilitat ha marxat de vacances i sembla que en té per dies, així que o canviem els mapes ara o no ja no ho farem mai.
dijous, 11 d’octubre del 2012
Apunts independentistes I
Tot i que darrerament vaig força de cul i tinc el blog força abandonat, no em puc estar de fer quatre apunts ràpids i força superficials sobre el procés polític que viu el país. Si m'és possible m'agradaria fer-ho en dues entrades, aviam si hi ha sort.
Certament, i no entrarem a valorar en profunditat les raons, l'actual context presenta una sèrie de particularitats històriques en la història del catalanisme que el fan, es tanqui com es tanqui finalment la qüestió, un moment únic en molts sentits (només comparable en transcendència històrica al procés constituent de la II República)
D'entrada, i ja s'ha repetit sobradament, l'impuls del present moviment d'emancipació nacional neix des de les bases, des de la societat civil. Com també s'ha assenyalat repetidament, una de les conseqüències d'aquest fet ha estat vehicular una transversalitat fins ara desconeguda. I és aquí on cal aturar-se: per a qualsevol que hagi viscut o estudiat el catalanisme i la seva versió independentista, és de sobra coneguda la seva fragmentació i el seu cainisme fraticida que n'ha esdevingut una constant històrica: la dreta i l'esquerra catalanistes han viscut, lògicament realitats del tot diferenciades (llegiu Josep Termes) tot i els intents de determinada esquerra progre per fer creure el contrari (intents de lamentable èxit), per la seva banda l'esquerra independentista ha viscut força anys discutint sobre el sexe dels àngels (ja fos amb el PSAN, a les CUP, Endavant-OSAN o ERC) i el catalanisme conservador ha viscut, ja des del XIX i XX, més pendent del pactisme amb Madrid i de contenir a les classes populars que d'horitzons nacionals. Per tant, cal doncs valorar sense eufòries desfermades però sí amb il·lusió aquesta unitat insòlita des de la Solidaritat de 1906.
Però encara hi ha més canvis a tenir en compte: la intenció de vot per opcions partidàries de la independència o en del Sí en cas de referèndum mai no havia estat tan alta (consti que encara no ho és prou si pretenem guanyar) però hi ha dos detalls a tenir molt presents; en primer lloc, estem davant la primera ocasió en que existeix una considerable (no majoritària) part de població castellanoparlant partidària de l'estat propi i una altra part que, si més no, no es manifesta hostil. És cert que encara cal fer molt més forat en aquests sectors (ja sabem que són la clau) però cal reconéixer que, almenys internament, finalment s'ha començat a entendre (i a saber explicar) que el castellà no correria cap mena de perill en una hipotètica Catalunya independent (millor oblidar la desafortunada patuleia d'en Vicens Vives)
Però, a més, i això em sembla un gir força històric del catalanisme, cada vegada (gràcies a la pedagogia de l'estat) hi ha més persones que manifesten un corrent d'opinió d'independentisme finalista (és a dir, indiferent al règim que tingui l'estat espanyol) òptica, per exemple, pròpia del nacionalisme basc, però fins ara minoritària en el món del catalanisme. Probablement aquest fet sigui una mostra més de l'esgotament d'un model autonòmic que no ofereix cap mena d'atractiu a totes aquelles generacions que ni tan sols l'han votat. Evidentment, ens queda saber si aquest estat d'opinió és estructural (i si ho és fins a quin punt esdevé representatiu) o bé és conjuntural i és la forma concreta de manifestar malestar en un sector determinat de la població que, en una situació d'estabilitat, ja es declarava catalanista (en qualsevol grau del seu espectre) i per la qual el seu pas endavant en aquest procés d'emancipació nacional es tancar qualsevol via federalista o confederalista (a diferència dels sectors tradicionalment no independentistes pels quals el primer pas o la sortida de l'armari és manifestar la seva indefinició o fins i tot la seva disposició, en determinades condicions, a votar positivament en un referèndum)
Fins aquí arribem avui. Ho acabem aviat si el temps ho permet.
Certament, i no entrarem a valorar en profunditat les raons, l'actual context presenta una sèrie de particularitats històriques en la història del catalanisme que el fan, es tanqui com es tanqui finalment la qüestió, un moment únic en molts sentits (només comparable en transcendència històrica al procés constituent de la II República)
D'entrada, i ja s'ha repetit sobradament, l'impuls del present moviment d'emancipació nacional neix des de les bases, des de la societat civil. Com també s'ha assenyalat repetidament, una de les conseqüències d'aquest fet ha estat vehicular una transversalitat fins ara desconeguda. I és aquí on cal aturar-se: per a qualsevol que hagi viscut o estudiat el catalanisme i la seva versió independentista, és de sobra coneguda la seva fragmentació i el seu cainisme fraticida que n'ha esdevingut una constant històrica: la dreta i l'esquerra catalanistes han viscut, lògicament realitats del tot diferenciades (llegiu Josep Termes) tot i els intents de determinada esquerra progre per fer creure el contrari (intents de lamentable èxit), per la seva banda l'esquerra independentista ha viscut força anys discutint sobre el sexe dels àngels (ja fos amb el PSAN, a les CUP, Endavant-OSAN o ERC) i el catalanisme conservador ha viscut, ja des del XIX i XX, més pendent del pactisme amb Madrid i de contenir a les classes populars que d'horitzons nacionals. Per tant, cal doncs valorar sense eufòries desfermades però sí amb il·lusió aquesta unitat insòlita des de la Solidaritat de 1906.
Però encara hi ha més canvis a tenir en compte: la intenció de vot per opcions partidàries de la independència o en del Sí en cas de referèndum mai no havia estat tan alta (consti que encara no ho és prou si pretenem guanyar) però hi ha dos detalls a tenir molt presents; en primer lloc, estem davant la primera ocasió en que existeix una considerable (no majoritària) part de població castellanoparlant partidària de l'estat propi i una altra part que, si més no, no es manifesta hostil. És cert que encara cal fer molt més forat en aquests sectors (ja sabem que són la clau) però cal reconéixer que, almenys internament, finalment s'ha començat a entendre (i a saber explicar) que el castellà no correria cap mena de perill en una hipotètica Catalunya independent (millor oblidar la desafortunada patuleia d'en Vicens Vives)
Però, a més, i això em sembla un gir força històric del catalanisme, cada vegada (gràcies a la pedagogia de l'estat) hi ha més persones que manifesten un corrent d'opinió d'independentisme finalista (és a dir, indiferent al règim que tingui l'estat espanyol) òptica, per exemple, pròpia del nacionalisme basc, però fins ara minoritària en el món del catalanisme. Probablement aquest fet sigui una mostra més de l'esgotament d'un model autonòmic que no ofereix cap mena d'atractiu a totes aquelles generacions que ni tan sols l'han votat. Evidentment, ens queda saber si aquest estat d'opinió és estructural (i si ho és fins a quin punt esdevé representatiu) o bé és conjuntural i és la forma concreta de manifestar malestar en un sector determinat de la població que, en una situació d'estabilitat, ja es declarava catalanista (en qualsevol grau del seu espectre) i per la qual el seu pas endavant en aquest procés d'emancipació nacional es tancar qualsevol via federalista o confederalista (a diferència dels sectors tradicionalment no independentistes pels quals el primer pas o la sortida de l'armari és manifestar la seva indefinició o fins i tot la seva disposició, en determinades condicions, a votar positivament en un referèndum)
Fins aquí arribem avui. Ho acabem aviat si el temps ho permet.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)