Certament, i no entrarem a valorar en profunditat les raons, l'actual context presenta una sèrie de particularitats històriques en la història del catalanisme que el fan, es tanqui com es tanqui finalment la qüestió, un moment únic en molts sentits (només comparable en transcendència històrica al procés constituent de la II República)
D'entrada, i ja s'ha repetit sobradament, l'impuls del present moviment d'emancipació nacional neix des de les bases, des de la societat civil. Com també s'ha assenyalat repetidament, una de les conseqüències d'aquest fet ha estat vehicular una transversalitat fins ara desconeguda. I és aquí on cal aturar-se: per a qualsevol que hagi viscut o estudiat el catalanisme i la seva versió independentista, és de sobra coneguda la seva fragmentació i el seu cainisme fraticida que n'ha esdevingut una constant històrica: la dreta i l'esquerra catalanistes han viscut, lògicament realitats del tot diferenciades (llegiu Josep Termes) tot i els intents de determinada esquerra progre per fer creure el contrari (intents de lamentable èxit), per la seva banda l'esquerra independentista ha viscut força anys discutint sobre el sexe dels àngels (ja fos amb el PSAN, a les CUP, Endavant-OSAN o ERC) i el catalanisme conservador ha viscut, ja des del XIX i XX, més pendent del pactisme amb Madrid i de contenir a les classes populars que d'horitzons nacionals. Per tant, cal doncs valorar sense eufòries desfermades però sí amb il·lusió aquesta unitat insòlita des de la Solidaritat de 1906.
Però encara hi ha més canvis a tenir en compte: la intenció de vot per opcions partidàries de la independència o en del Sí en cas de referèndum mai no havia estat tan alta (consti que encara no ho és prou si pretenem guanyar) però hi ha dos detalls a tenir molt presents; en primer lloc, estem davant la primera ocasió en que existeix una considerable (no majoritària) part de població castellanoparlant partidària de l'estat propi i una altra part que, si més no, no es manifesta hostil. És cert que encara cal fer molt més forat en aquests sectors (ja sabem que són la clau) però cal reconéixer que, almenys internament, finalment s'ha començat a entendre (i a saber explicar) que el castellà no correria cap mena de perill en una hipotètica Catalunya independent (millor oblidar la desafortunada patuleia d'en Vicens Vives)
Però, a més, i això em sembla un gir força històric del catalanisme, cada vegada (gràcies a la pedagogia de l'estat) hi ha més persones que manifesten un corrent d'opinió d'independentisme finalista (és a dir, indiferent al règim que tingui l'estat espanyol) òptica, per exemple, pròpia del nacionalisme basc, però fins ara minoritària en el món del catalanisme. Probablement aquest fet sigui una mostra més de l'esgotament d'un model autonòmic que no ofereix cap mena d'atractiu a totes aquelles generacions que ni tan sols l'han votat. Evidentment, ens queda saber si aquest estat d'opinió és estructural (i si ho és fins a quin punt esdevé representatiu) o bé és conjuntural i és la forma concreta de manifestar malestar en un sector determinat de la població que, en una situació d'estabilitat, ja es declarava catalanista (en qualsevol grau del seu espectre) i per la qual el seu pas endavant en aquest procés d'emancipació nacional es tancar qualsevol via federalista o confederalista (a diferència dels sectors tradicionalment no independentistes pels quals el primer pas o la sortida de l'armari és manifestar la seva indefinició o fins i tot la seva disposició, en determinades condicions, a votar positivament en un referèndum)
Fins aquí arribem avui. Ho acabem aviat si el temps ho permet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada