Probablement, juntament amb Mishima, una de les millors formacions indie catalanes i de l'estat. Gran peça amb gran lletra d'Enric Montefusco.
dissabte, 16 de juliol del 2011
dimecres, 13 de juliol del 2011
La República bananera de Begues
El canvi de govern municipal a Begues està sent qualsevol cosa menys tranquil i plàcid. Així, aquestes darreres setmanes l'ambient ha anat pujant progressivament de to fins que, finalment, ahir dia 11, jornada de la ja famosa moció de censura, l'espectacle va arribar al seu clímax.
D'entrada, i perquè les coses quedin ben clares de bon principi, he de dir que en el meu cas no vaig exercir el meu dret al vot el 22 de maig. Crec que és interessant aportar aquesta dada per tal que no hi hagi dubtes sobre el fet que escric completament desvinculat de qualsevol de les opcions polítiques que aquests dies s'han fet veure pel poble. En aquest sentit, no em rebaixaré a defensar el dret a l'abstenció en el sí d'una democràcia davant dels que puguin etzibar-me aquell clàssic de l'estupidesa política de "si no votes, no et queixis". També sé que, més d'un, em dirà que poc parcial puc ser tenint persones molt properes a mi entre els disconformes amb la moció de censura; i, fins i tot, algú pugui recordar-me la meva antiga militància a Esquerra (com bé dic, antiga)
Dit això, he de reconèixer, que aquestes darreres setmanes m'he mantingut molt al marge de tot el que ha envoltat la, sobtadament frenètica, activitat política del poble, però com a beguetà, hi ha vàries idees que, des de la meva més profunda decepció amb la classe política beguetana, catalana i espanyola, m'agradaria apuntar.
Primerament: El debat i la discussió política entre la ciutadania no només són legítims sinó que esdevenen un senyal saludable en qualsevol societat. Però, no ens equivoquèssim, en cap cas, podem caure en la manca d'alçada, educació, respecte i moralitat que podem apreciar en els diferents videos que aquests darrers dos dies corren per les xarxes socials (inclosos comentaris inacceptables aplicant les mínimes regles de cortesia)
No és tolerable ni admissible agredir, fer botifarres, tapar les càmeres, insultar amb un somriure a la boca per tal de provocar (tot i que et pensis que ni Maquiavel ho hauria fet millor) i tot plegat, esdevé infaust quan ets un càrrec públic (desenganya't, mai no faràs content a tothom i la crítica formarà part del teu dia a dia, així que si ja et costa suportar amb bona cara que la teva parella critiqui les teves habilitats culinàries... millor marxa cap a casa)
De la mateixa manera, és inqüestionable que tenim dret a exercir els drets d'expressió i manifestació, però alhora cal ser molt curosos en el respecte cap a l'exercici dels altres: Si es vol xiular i manifestar un rotund desacord, endavant, però recordem que a la vegada aquell que és xiulat i escridassat ha de tenir el seu espai d'expressió garantit i que l'hostilitat té límits en un marc democràtic (que millor o pitjor, com deia el Bulldog, és el menys dolents dels sistemes)
Aquests dies s'han comés moltes errades...però de tots els colors i des de tots els colors: Aquells que han estat crítics amb la moció de censura i la constitució del nou govern no poden oblidar vàries coses de notable importància: La moció de censura forma part del joc democràtic i és legítima (ens agradi o no el govern resultant) Personalment, tant el PP com CIU em són del tot antipàtics i em sento a les seves antípodes però si han aconseguit formar govern i els números surten, no queda res més a fer que acceptar-ho i treballar pel canvi.
És en aquest sentit que els crítics amb la moció de censura han de mirar i exigir responsabilitats (i de les grosses) a la formació que conduïa l'antic equip de govern: Si apliquem principis bàsics de fenomenologia és evident que algú l'ha cagat: Teníem un govern d'IC-ERC-CIU, tirant d'etiquetes podríem dir més aviat de progrés. Ara ens trobem davant d'un govern de CIU-PP- TxB, tornant a simplificar, podríem situar-lo clarament a la dreta (mal que li pesi a en Ní) Doncs bé, aquest canvi en un context que permetia repetir la coalició sortint ha de tenir algun responsable, i aquest és l'antic alcalde. No val refugiar-se en els principis i l'ètica (i si no sempre podem llegir a Salvador Seguí el 1919 a la Canadenca... precisament un senyor gens sospitós de conservador, però força més intel·ligent que el nostre sobrevalorat ex-alcalde, ho sento, però algú ho havia de dir... sí, sí, en Ramon és humà, mortal i falible, va al lavabo i caga com tots els altres beguetans)
Una altra qüestió, que mereix menció a part, és la tendència cada vegada més accentuada a regirar a l'esfera personal dels candidats. El poble va ple dels desatres econòmics dels candidats de CIU i el PP (no tinc ni idea de la seva veracitat ni m'importa) Fa quatre anys alguns dels integrants de l'antic executiu també van patir aquesta mena de nou sistema de validació- refutació de candidats. Aviam, posem-nos d'acord: si creiem que un càrrec públic ha de complir determinades condicions d'idoneïtat en la gestió de la res publica no em sembla mala idea, però fins aleshores potser que deixem de remenar la merda perquè encara prendrem mal tots plegats (perquè ja se sap que de cadàvers a l'armari... qui més qui menys sempre en té algun) A més a més, vigilem perquè comencem així i acabem reduint els drets polítics de la ciutadania, entre els quals es compta el dret a presentar-se i ser triat.
En essència, la sensació que queda és que la civilització fot el camp quan més ens cal. Convertim les qüestions públiques en personals, tendim (tots) a patrimonialitzar la cosa pública i l'espai públic partint de la base de la nostra infalibilitat (passant-nos els principis del liberalisme polític i del pluralisme ideològic per la punta de la fava)
En resum, potser que, tots plegats, ens aturem un moment, comptem fins a deu, i reflexionem una miqueta. Potser així, ens en sortim.
Jo, me'n torno al cau.
Hèctor.
D'entrada, i perquè les coses quedin ben clares de bon principi, he de dir que en el meu cas no vaig exercir el meu dret al vot el 22 de maig. Crec que és interessant aportar aquesta dada per tal que no hi hagi dubtes sobre el fet que escric completament desvinculat de qualsevol de les opcions polítiques que aquests dies s'han fet veure pel poble. En aquest sentit, no em rebaixaré a defensar el dret a l'abstenció en el sí d'una democràcia davant dels que puguin etzibar-me aquell clàssic de l'estupidesa política de "si no votes, no et queixis". També sé que, més d'un, em dirà que poc parcial puc ser tenint persones molt properes a mi entre els disconformes amb la moció de censura; i, fins i tot, algú pugui recordar-me la meva antiga militància a Esquerra (com bé dic, antiga)
Dit això, he de reconèixer, que aquestes darreres setmanes m'he mantingut molt al marge de tot el que ha envoltat la, sobtadament frenètica, activitat política del poble, però com a beguetà, hi ha vàries idees que, des de la meva més profunda decepció amb la classe política beguetana, catalana i espanyola, m'agradaria apuntar.
Primerament: El debat i la discussió política entre la ciutadania no només són legítims sinó que esdevenen un senyal saludable en qualsevol societat. Però, no ens equivoquèssim, en cap cas, podem caure en la manca d'alçada, educació, respecte i moralitat que podem apreciar en els diferents videos que aquests darrers dos dies corren per les xarxes socials (inclosos comentaris inacceptables aplicant les mínimes regles de cortesia)
No és tolerable ni admissible agredir, fer botifarres, tapar les càmeres, insultar amb un somriure a la boca per tal de provocar (tot i que et pensis que ni Maquiavel ho hauria fet millor) i tot plegat, esdevé infaust quan ets un càrrec públic (desenganya't, mai no faràs content a tothom i la crítica formarà part del teu dia a dia, així que si ja et costa suportar amb bona cara que la teva parella critiqui les teves habilitats culinàries... millor marxa cap a casa)
De la mateixa manera, és inqüestionable que tenim dret a exercir els drets d'expressió i manifestació, però alhora cal ser molt curosos en el respecte cap a l'exercici dels altres: Si es vol xiular i manifestar un rotund desacord, endavant, però recordem que a la vegada aquell que és xiulat i escridassat ha de tenir el seu espai d'expressió garantit i que l'hostilitat té límits en un marc democràtic (que millor o pitjor, com deia el Bulldog, és el menys dolents dels sistemes)
Aquests dies s'han comés moltes errades...però de tots els colors i des de tots els colors: Aquells que han estat crítics amb la moció de censura i la constitució del nou govern no poden oblidar vàries coses de notable importància: La moció de censura forma part del joc democràtic i és legítima (ens agradi o no el govern resultant) Personalment, tant el PP com CIU em són del tot antipàtics i em sento a les seves antípodes però si han aconseguit formar govern i els números surten, no queda res més a fer que acceptar-ho i treballar pel canvi.
És en aquest sentit que els crítics amb la moció de censura han de mirar i exigir responsabilitats (i de les grosses) a la formació que conduïa l'antic equip de govern: Si apliquem principis bàsics de fenomenologia és evident que algú l'ha cagat: Teníem un govern d'IC-ERC-CIU, tirant d'etiquetes podríem dir més aviat de progrés. Ara ens trobem davant d'un govern de CIU-PP- TxB, tornant a simplificar, podríem situar-lo clarament a la dreta (mal que li pesi a en Ní) Doncs bé, aquest canvi en un context que permetia repetir la coalició sortint ha de tenir algun responsable, i aquest és l'antic alcalde. No val refugiar-se en els principis i l'ètica (i si no sempre podem llegir a Salvador Seguí el 1919 a la Canadenca... precisament un senyor gens sospitós de conservador, però força més intel·ligent que el nostre sobrevalorat ex-alcalde, ho sento, però algú ho havia de dir... sí, sí, en Ramon és humà, mortal i falible, va al lavabo i caga com tots els altres beguetans)
Una altra qüestió, que mereix menció a part, és la tendència cada vegada més accentuada a regirar a l'esfera personal dels candidats. El poble va ple dels desatres econòmics dels candidats de CIU i el PP (no tinc ni idea de la seva veracitat ni m'importa) Fa quatre anys alguns dels integrants de l'antic executiu també van patir aquesta mena de nou sistema de validació- refutació de candidats. Aviam, posem-nos d'acord: si creiem que un càrrec públic ha de complir determinades condicions d'idoneïtat en la gestió de la res publica no em sembla mala idea, però fins aleshores potser que deixem de remenar la merda perquè encara prendrem mal tots plegats (perquè ja se sap que de cadàvers a l'armari... qui més qui menys sempre en té algun) A més a més, vigilem perquè comencem així i acabem reduint els drets polítics de la ciutadania, entre els quals es compta el dret a presentar-se i ser triat.
En essència, la sensació que queda és que la civilització fot el camp quan més ens cal. Convertim les qüestions públiques en personals, tendim (tots) a patrimonialitzar la cosa pública i l'espai públic partint de la base de la nostra infalibilitat (passant-nos els principis del liberalisme polític i del pluralisme ideològic per la punta de la fava)
En resum, potser que, tots plegats, ens aturem un moment, comptem fins a deu, i reflexionem una miqueta. Potser així, ens en sortim.
Jo, me'n torno al cau.
Hèctor.
dimecres, 6 de juliol del 2011
"Nacionalisme" Elie Kedourie
Aquests darrers dies (primers de vacances) he estat rellegint el treball d'Elie Kedourie "Nacionalisme". Escrit durant la dècada dels seixanta, aquest petit llibret de menys de cent vint pàgines, va esdevenir un autèntic clàssic de la literatura acadèmica al voltant de la qüestió nacional.
Kedourie, aborda la matèria des d'una òptica conservadora i molt crítica amb el fenomen de les nacions i el nacionalisme. Tot i això, no hi ha cap dubte que la lectura d'aquesta obra és obligada per a qualsevol que pretengui construir, des de la pluralitat de lectures i experiències, el seu propi punt de vista sobre el món de les nacions.
Des de la meva òptica (i, per tant, tan personal i limitada com es vulgui) el treball de Kedourie és molt recomanable en tres eixos bàsics:
- La gènesi que presenta del concepte d'autodeterminació: Des de l'autodeterminació individual radicalment liberal de Kant, enfront de la revisió de Fichte i de tota l'escola romàntica alemanya (que en determinats moments no deixa de recordar l'eterna discussió entre l'ideal platònic i la visió aristotèlica) que condueix a l'autodeterminació de les comunitats, sacrificant, i això és important, l'autonomia individual.
- El qüestionament sobre com podem dirimir qui és exactament el subjecte que exerceix la sobirania en un territori (qui és la majoria, qui és la minoria, qui és el poble?) Posant un exemple que ens soni: Pot Catalunya autodeterminar-se? O ha de ser el conjunt de l'Estat qui decideixi? O, finalment, en el cas que Catalunya fos qui exercís aquest dret: Podem negar el mateix dret a una minoria en el nostre interior?
- Kedourie també reflexiona sobre els perills de la pretensió de construir un Estat-Nació homogeni en determinats contextos: Com més tard Ernest Gellner també va assenyalar "el maridatge entre Estat i Nació "no conduirà a les mateixes conseqüències a l'Europa Occidental que a la Central i Oriental, regions en les quals la barreja és enorme i la coincidència ètnica territorial sona a broma de mal gust.
Contràriament, l'assaig de Kedourie presenta determinats apriorismes que, depèn com, flaquegen.
- L'instrumentalisme que defensa del fet nacional pot ser cert, però en cap cas ha de ser necessàriament sinònim d'inexistència del fenomen nacional. En aquest mateix sentit, Anthony Smith, ha proposat observar les identitats nacionals com un fenomen de llarga durada: flexible, dinàmic i en constant evolució.
-Per acabar, Kedourie, s'oposa fermament a atribuir al nacionalisme com a filosofia política una afinitat a les dretes o les esquerres. Per Kedourie són fenòmens completament diferents que responen a situacions i contextos sense relació. Per tant, conclou, el nacionalisme no pot ser dretes o d'esquerres, menja a part. Certament, el nacionalisme pot pretendre (en determinats casos) estar més enllà de l'eix esquerra- dreta, i, també pot manifestar-se de dretes o d'esquerres (dependrà de mil factors) però com a fenomen social no es desenvolupa de forma aïllada i forçosament entra en contacte amb els altres eixos que determinen les tendències i ruptures ideològiques de cada societat. Així doncs, difícilment esdevindrà un bolet ideològic asèptic a allò que l'envolta.
Sigui com sigui, lectura molt recomanable.
Kedourie, aborda la matèria des d'una òptica conservadora i molt crítica amb el fenomen de les nacions i el nacionalisme. Tot i això, no hi ha cap dubte que la lectura d'aquesta obra és obligada per a qualsevol que pretengui construir, des de la pluralitat de lectures i experiències, el seu propi punt de vista sobre el món de les nacions.
Des de la meva òptica (i, per tant, tan personal i limitada com es vulgui) el treball de Kedourie és molt recomanable en tres eixos bàsics:
- La gènesi que presenta del concepte d'autodeterminació: Des de l'autodeterminació individual radicalment liberal de Kant, enfront de la revisió de Fichte i de tota l'escola romàntica alemanya (que en determinats moments no deixa de recordar l'eterna discussió entre l'ideal platònic i la visió aristotèlica) que condueix a l'autodeterminació de les comunitats, sacrificant, i això és important, l'autonomia individual.
- El qüestionament sobre com podem dirimir qui és exactament el subjecte que exerceix la sobirania en un territori (qui és la majoria, qui és la minoria, qui és el poble?) Posant un exemple que ens soni: Pot Catalunya autodeterminar-se? O ha de ser el conjunt de l'Estat qui decideixi? O, finalment, en el cas que Catalunya fos qui exercís aquest dret: Podem negar el mateix dret a una minoria en el nostre interior?
- Kedourie també reflexiona sobre els perills de la pretensió de construir un Estat-Nació homogeni en determinats contextos: Com més tard Ernest Gellner també va assenyalar "el maridatge entre Estat i Nació "no conduirà a les mateixes conseqüències a l'Europa Occidental que a la Central i Oriental, regions en les quals la barreja és enorme i la coincidència ètnica territorial sona a broma de mal gust.
Contràriament, l'assaig de Kedourie presenta determinats apriorismes que, depèn com, flaquegen.
- L'instrumentalisme que defensa del fet nacional pot ser cert, però en cap cas ha de ser necessàriament sinònim d'inexistència del fenomen nacional. En aquest mateix sentit, Anthony Smith, ha proposat observar les identitats nacionals com un fenomen de llarga durada: flexible, dinàmic i en constant evolució.
-Per acabar, Kedourie, s'oposa fermament a atribuir al nacionalisme com a filosofia política una afinitat a les dretes o les esquerres. Per Kedourie són fenòmens completament diferents que responen a situacions i contextos sense relació. Per tant, conclou, el nacionalisme no pot ser dretes o d'esquerres, menja a part. Certament, el nacionalisme pot pretendre (en determinats casos) estar més enllà de l'eix esquerra- dreta, i, també pot manifestar-se de dretes o d'esquerres (dependrà de mil factors) però com a fenomen social no es desenvolupa de forma aïllada i forçosament entra en contacte amb els altres eixos que determinen les tendències i ruptures ideològiques de cada societat. Així doncs, difícilment esdevindrà un bolet ideològic asèptic a allò que l'envolta.
Sigui com sigui, lectura molt recomanable.
dilluns, 4 de juliol del 2011
IX Convenció de Tullianos
Aquest dissabte dia 9 de juliol es celebrarà a Gavà la IX convenció de Tullianos amb la presència d'Ian Anderson. La trobada tindrà lloc a l'Auditori Marc Grau a partir de les 19 hores i l'entrada és gratuïta.
Penjo el cartell promocional de la convenció (gentilesa de l'ànima tulliana per antonomasia: Albert Villanueva)
Penjo el cartell promocional de la convenció (gentilesa de l'ànima tulliana per antonomasia: Albert Villanueva)
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)