La República bananera de Begues

El canvi de govern municipal a Begues està sent qualsevol cosa menys tranquil i plàcid. Així, aquestes darreres setmanes l'ambient ha anat pujant progressivament de to fins que, finalment, ahir dia 11, jornada de la ja famosa moció de censura, l'espectacle va arribar al seu clímax.

    D'entrada, i perquè les coses quedin ben clares de bon principi, he de dir que en el meu cas no vaig exercir el meu dret al vot el 22 de maig. Crec que és interessant aportar aquesta dada per tal que no hi hagi dubtes sobre el fet que escric completament desvinculat de qualsevol de les opcions polítiques que aquests dies s'han fet veure pel poble. En aquest sentit, no em rebaixaré a defensar el dret a l'abstenció en el sí d'una democràcia davant dels que puguin etzibar-me aquell clàssic de l'estupidesa política de "si no votes, no et queixis". També sé que, més d'un, em dirà que poc parcial puc ser tenint persones molt properes a mi entre els disconformes amb la moció de censura; i, fins i tot, algú pugui recordar-me la meva antiga militància a Esquerra (com bé dic, antiga)

  Dit això, he de reconèixer, que aquestes darreres setmanes m'he mantingut molt al marge de tot el que ha envoltat la, sobtadament frenètica,  activitat política del poble, però com a beguetà, hi ha vàries idees que, des de la meva més profunda decepció amb la classe política beguetana, catalana i espanyola, m'agradaria apuntar.

Primerament: El debat i la discussió política entre la ciutadania no només són legítims sinó que esdevenen un senyal saludable en qualsevol societat. Però, no ens equivoquèssim, en cap cas, podem caure en la manca d'alçada, educació, respecte i moralitat que podem apreciar en els diferents videos que aquests darrers dos dies corren per les xarxes socials (inclosos comentaris inacceptables aplicant les mínimes regles de cortesia)

No és tolerable ni admissible agredir, fer botifarres, tapar les càmeres, insultar amb un somriure a la boca per tal de provocar (tot i que et pensis que ni Maquiavel ho hauria fet millor) i  tot plegat, esdevé infaust quan ets un càrrec públic (desenganya't, mai no faràs content a tothom i la crítica formarà part del teu dia a dia, així que si ja et costa suportar amb bona cara que la teva parella critiqui les teves habilitats culinàries... millor marxa cap a casa) 

    De la mateixa manera, és inqüestionable que tenim dret a exercir els drets d'expressió i manifestació, però alhora cal ser molt curosos en el respecte cap a l'exercici dels altres: Si es vol xiular i manifestar un rotund desacord, endavant, però recordem que a la vegada aquell que és xiulat i escridassat ha de tenir el seu espai d'expressió garantit i que l'hostilitat té límits en un marc democràtic (que millor o pitjor, com deia el Bulldog, és el menys dolents dels sistemes)

   Aquests dies s'han comés moltes errades...però de tots els colors i des de tots els colors: Aquells que han estat crítics amb la moció de censura i la constitució del nou govern no poden oblidar vàries coses de notable importància: La moció de censura forma part del joc democràtic i és legítima (ens agradi o no el govern resultant) Personalment, tant el PP com CIU em són del tot antipàtics i em sento a les seves antípodes però si han aconseguit formar govern i els números surten, no queda res més a fer que acceptar-ho i treballar pel canvi.

És en aquest sentit que els crítics amb la moció de censura han de mirar i exigir responsabilitats (i de les grosses) a la formació que conduïa l'antic equip de govern: Si apliquem principis bàsics de fenomenologia és evident que algú l'ha cagat: Teníem un govern d'IC-ERC-CIU, tirant d'etiquetes podríem dir més aviat de progrés. Ara ens trobem davant d'un govern de CIU-PP- TxB, tornant a simplificar, podríem situar-lo clarament a la dreta (mal que li pesi a en Ní) Doncs bé, aquest canvi en un context que permetia repetir la coalició sortint ha de tenir algun responsable, i aquest és l'antic alcalde. No val refugiar-se en els principis i l'ètica (i si no sempre podem llegir a Salvador Seguí el 1919 a la Canadenca... precisament un senyor gens sospitós de conservador, però força més intel·ligent que el nostre sobrevalorat ex-alcalde, ho sento, però algú ho havia de dir... sí, sí, en Ramon és humà, mortal i falible, va al lavabo i caga com tots els altres beguetans)

Una altra qüestió, que mereix menció a part, és la tendència cada vegada més accentuada a regirar a l'esfera personal dels candidats. El poble va ple dels desatres econòmics dels candidats de CIU i el PP (no tinc ni idea de la seva veracitat ni m'importa) Fa quatre anys alguns dels integrants de l'antic executiu també van patir aquesta mena de nou sistema de validació- refutació de candidats. Aviam, posem-nos d'acord: si creiem que un càrrec públic ha de complir determinades condicions d'idoneïtat en la gestió de la res publica no em sembla mala idea, però fins aleshores potser que deixem de remenar la merda perquè encara prendrem mal tots plegats (perquè ja se sap que de cadàvers a l'armari... qui més qui menys sempre en té algun) A més a més, vigilem perquè comencem així i acabem reduint els drets polítics de la ciutadania, entre els quals es compta el dret a presentar-se i ser triat.

   En essència, la sensació que queda és que la civilització fot el camp quan més ens cal. Convertim les qüestions públiques en personals, tendim (tots) a patrimonialitzar la cosa pública i l'espai públic partint de la base de la nostra infalibilitat (passant-nos els principis del liberalisme polític i del pluralisme ideològic per la punta de la fava)

En resum, potser que, tots plegats, ens aturem un moment, comptem fins a deu, i reflexionem una miqueta. Potser així, ens en sortim.

Jo, me'n torno al cau.

Hèctor.