Croàcia: A la recerca de la seva identitat

Després d'un convuls segle XX (en el qual ha hagut de descendir als inferns en més d'una ocasió) i de vint anys d'independència de l'antiga Iugoslàvia, Croàcia ingressarà el proper 2013 a la Unió Europea tot esperant que aquest fet els aporti l'estabilitat i la calma que en aquesta centúria els han mancat. En aquest sentit, tot aquest procés hauria d'ajudar a consolidar la construcció d'una identitat croata genuïna i pròpia però, alhora, democràtica i oberta a la seva pròpia pluraliat i la dels seus veïns.

   Certament (sense pretendre fer un recorregut històric exhaustiu) és difícil trobar un país que es situï i actuï de cruïlla en tants sentits, i tot que, sens dubte que el polvorí balcànic és Bòsnia i Herzegoviana, tanmateix, és Croàcia el punt en el qual es troben (i de vegades topen) tots els elements que, d'alguna manera, han condicionat i condicionen les identitats balcàniques.

   Així, Croàcia, amb la seva curiosa i canviant disposició de territori, s'ha convertit al llarg de la història en la cultura balcànica (juntament amb Eslovènia) més connectada a centre europa (vinculació amb l'Imperi carolingi, Hongria i l'Imperi austro-hongarès) alhora que el seu litoral ha estat  fortament influenciat per les cultures llatines mediterrànies. També ha esdevingut sovint la darrera frontera del cristianisme catòlic (la qual cosa l'ha apropat més a occident) davant de l'ortodòxia (amb Sèrbia com el seu hostis particular utilitzant el terme de Carl Smichd) i sobretot enfront de l'Islam otomà. Tot plegat, sense perdre de vista les pròpies dinàmiques (en sí ja prou complexes) dels eslaus del sud.

Aquest còctel va col·locar Croàcia i els croats en una situació gens envejable quan la crisi dels vells imperis europeus i l'auge dels estats-nació contemporanis perfilaven l'europa de finals del XIX i bona part del XX. Com assenyalàvem en una entrada anterior (sobre Elie Kedourie) el matrimoni entre Nació i Estat no sempre és fàcil, i pot ser traumàtic quan no existeix l'homogeneïtat cultural que l'Estat Nació modern ha tendit a exigir. En aquest context, l'irredemptisme féu furor al continent i la recerca, en aquest cas, d'una Croàcia pura (que mai no havia existit) ha deixat massa morts i desplaçats pel camí: Expulsió de llatins i assimilació cultural de Dalmàcia, guerres balcàniques com a aperitiu de la I guerra mundial, l'estat titella dels ustaixes feixistes al servei dels nazifeixistes a la II Guerra mundial i, finalment, l'epíleg del conflicte dels 90 (sobre el qual encara ens hauríem d'estar preguntant no tant per les causes, que poden ser més o menys clares, sinó per la brutalitat amb que es va desenvolupar)

Malgrat aquest traumàtic segle, Croàcia ha aconseguit seguir endavant i arribar als nostres dies en una situació raonablement positiva. Ara, vint anys després de la seva independència i a les portes de la UE, probablement sigui el moment (i gaudeixin de la calma i la confiança per fer-ho) en el que el petit país balcànic pugui reflexionar sobre la seva pròpia identitat i abandonar l'irredemptisme que ha caracteritzat la regió.

En aquest sentit,  la societat croata encara es presenta dividida entre els partidaris de la dreta nacionalista irredemptista, representats per l'expresident (mort el 1999) Franjo Tudjman (a qui se li atribueix la frase: "Afortunadament, la meva dona no és sèrbia ni jueva") i el general Ante Gotovina (actualment empresonat a l'Haia acusat de crims de guerra i amb un currículum vitae d'aquells que no conviden a fer una cerveseta amb el personatge en qüestió) Enfront dels ultranacionalistes, la Croàcia progressista, encarnada per Stjepan Mesic i l'actual cap de govern Ivo Josipovic, encarnen la recerca de l'espai croat en el sí de les democràcies occidentals.

I és d'aquesta manera que Croàcia ha d'assumir determinades coses que molts sectors de la seva societat fins ara no s'han volgut plantejar:

-Les relacions amb Bòsnia i Herzegovina: Per a molts croats, els bosnians no són més que croats islamitzats, per tant no constitueixen res més que un col·lectiu al qual cal recuperar per a la llar nacional. En aquests sentit, també són molts els croats (com l'expresident Mesic) els que demanen al seu poble una reflexió valenta que impliqui el reconeixement de la realitat nacional de Bòsnia amb una identitat i una trajectòria històrica clarament diferenciada de  la dels croats (menció a part de la majoria declarament croata d'Herzegovina)

Les relacions amb Sèrbia: La presència de serbis a Croàcia és molt més llarga del que tendim a pensar (en alguns casos des dels segles XVI i XVII) Si bé és cert que l'actuació de les milícies sèrbies a l'Eslavònia i la Krajina durant l'enfrontament dels 90, fou atroç, també ho és que l'expulsió de més de 200 mil serbis de la Krajina després de l'operació Olujah de 1995 (dirigida pel general Ante Gotovina tampoc no és digne de cap elogi.

Finalment, la qüestió que ha passat més desapercebuda és la peculiaritat dàlmata i d'Ístria. És innegable la presència secular de croats a l'Adriàtic, però també ho és la fortíssima presència i influència veneciana en aquesta àrea. A finals del XIX foren expulsats cap a Itàlia i assimilats (etzibant el cop final a la llengua dàlmata i la presència del venecià a la zona)Tot i això, per molts, aquesta particularitat encara existeix, i fins i tot el 1991 hi va haver un intent per fer renéixer la República de Dubrovnik.

En essència, els croats han de decidir, i aviat, com volen construir la seva identitat nacional, i, a més ho han de fer sent conscients que el camí que prenguin no tan sols els condicionarà amb ells, sinó que de ben segur que també afectarà les opcions que prenui Sèrbia i el futur i l'estabilitat de Bòsnia i Herzegovina.

Adjunto mapa de Croàcia amb les seves minories ètniques assenyalades. Cal pensar que, en el cas dels serbis, la seva presència va quedar reduïda d'un 12%a un 4% després de la guerra d'independència.