Sóc conscient que l'afirmació amb la qual obriré aquesta reflexió serà jutjada buida, repetida, innecessària ...fins i tot que sonarà a excusa; però considero que és imperativa enunciar-la, o almenys així ho crec jo: em considero una persona d'esquerres i en comparteixo bona part dels meus principis i visió del món.
Però, tot i amb això, hi ha coses sobre determinats paradigmes de l'esquerra dominant (la que marca el que és políticament correcte en el sí de la progressia) que no aconsegueixo entendre, que se m'escapen i per què no dir-ho m'indignen. De fet, ja fa temps que tinc topades (amistoses, per sort) en aquest sentit; bàsicament pel fet de defensar l'estat d'Israel i no és la primera vegada que plantejo una qüestió d'aquest tipus al blog: http://hbusgosu.wordpress.com/2011/06/30/re-i/ )
En aquest cas la qüestió és la següent: darrerament he estat llegint l'assaig de Michael Walzer "Reflexiones sobre la guerra" No és el primer treball que llegeixo de l'autor de "Guerres justes i injustes" i reconec que és un filòsof que m'agrada. Així doncs, he pensat a cercar informació sobre quina era la posició de Walzer en relació als darrers conflictes bèl·lics en els quals es veuen immersos els EUA. La meva sorpresa és que els primers links que m'apareixen i visito són un còctel estrany (i antinatural al meu entendre) progressista i islamista en les quals es demonitza i vilipendia a Walzer per la seva condició de jueu i de passada atropellen a Obama i Joe Biden (em permeto recordar que el vicepresident dels EUA és la persona que ha posat a l'agenda d'Obama la necessitat de legislar favorablement en relació a la qüestió del matrimoni homosexual) alhora que apareixen Chavez ,Castro i Ahmadinejad com a lluitadors antimperialistes i es mantenen posicions esquizofrèniques en relació a la primavera àrab...
És cert que amb la crisi de la Modernitat i el triomf dels temps postmoderns també va arribar un procés d'autocrítica des d'Occident; i, molt probablement, aquest fet fou saludable, hi havia força coses per les quals calia demanar perdó (el colonialisme i les seves conseqüències...) i coses a revisar (el canvi climàtic no deixa ser fruit de la creença en el creixement il·limitat) Però estem arribant al paroxisme d'oblidar tot allò de positiu i irrenunciable que els processos històrics d'Occident han aportat al món: la Revolució francesa, els drets humans, la igualtat de gènere, la dignitat de les persones ...
Podem ser crítics amb els EUA i la seva política exterior, podem qüestionar operacions a l'Afganistan i a l'Iraq, podem creure que de vegades Israel pot actuar de forma més o menys desproporcionada, tot això és legítim, però això no implica ni justifica que puguem anar de bracet amb aquells que dinamiten conceptes del tot prepolitiques (llibertats i drets civils) o neguen (o es feliciten) de l'holocaust. Això es vergonyós i vergonyant.
Ja és hora que tots assumim que qualsevol via al socialisme passa per un bon aprenentatge i pràctica del liberalisme polític, qualsevol altre camí o aliat ens condueix a la barbàrie.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada