En poc menys de dues-centes pàgines Schinlk aborda un conjunt de qüestions, que en principi ens podrien semblar força distants, construint una història i un personatge extremadament coherents. I ho fa d'una forma directa, sòbria, serena (de vegades agressivament serena) evitant tot allò superflu, superficial, ornamental.
De la mà d'en Michael Berg (protagonista i narrador de la història) l'autor reflexiona sobre diverses dimensions personals i alhora les lliga amb els traumes i les fòbies de tota una col·lectivitat. En aquest sentit, el perfil del protagonista m'ha captitvat de principi a fi: el seu constant exercici introspectiu (dur però flexible, moral tot i que no moralista) plenament conscient d'estimar a algú que inevitablement li acabarà fent mal, però amb qui ha generat tal vincle (sovint de dependència) que li és impossible desfer-se'n definitivament.
Un personatge que reflexiona constantment sobre el seu propi hermetisme, el seu autocontrol, la seva determinació per no exterioritzar les seves emocions i que acaba preguntant-se (o més aviat lamentant-se) si, finalment, tota aquesta contenció emocional no l'ha conduït realment a certa incapacitat per sentir (la imatge externa del nostre jo que construïm acaba devorant el nostre jo més íntim)
Tot plegat lligat amb el segon fil conductor del llibre: la necessitat d'un poble de trobar l'equilibri entre la culpabilitat i el perdó, entre l'exigència històrica de mirar enrere i assumir responsabilitats i la urgència en construir un present, entre la crítica despiatada i sense pal·liatius a la generació que els ha precedit i la realitat que allò del que reneguen són els pares i en certa manera ells mateixos (en aquest punt m'ha recordat força la crítica de Michael Haneke a la societat alemanya del XIX a La cinta blanca. Penjo l'enllaç de l'entrada que vaig fer de la pel·li.
http://hbusgosu.wordpress.com/2011/01/28/la-cinta-blanca-o-la-questio-alemanya/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada