Sigur Rós: "Valtari"

Ja gairebé fa un mes i mig de la publicació del nou disc de Sigur Rós "Valtari" (apisonadora o piconadora) i m'ha costat trobar cinc minuts per parlar-ne una mica. Tot i això, aquest retard m'ha permés escoltar moltes vegades el treball i poder fer-me'n una idea més o menys clara.

"Valtari" no és, sens dubte, el millor disc de Sigur Rós. En aquest sentit, des del meu punt de vista, com a mínim l'Untitled () i el Takk el superen de llarg, amb ells cada vegada que col·loques el CD tens la sensació d'estar posant una veritable obra d'art. Però no ens equivoquem, tot i no arribar als nivells d'altres creacions sigurrossianes "Valtari" és un excel·lent disc.

Per on navega "Valtari" ? En certa manera aquest treball és una passa enrera de Sigur Rós cap a la redescoberta, i ho dic sense cap càrrega pejorativa (anar enrera, de la mateixa manera que anar lent no és dolent, no feu gaire cas de la velocitat del món) Així, tot i que posar etiquetes és sempre perillós (i un punt estúpid) el contingut del disc es mou bàsicament en una línia ambient que tot i no ser nova en els islandesos mai no havia estat tan hegemònica en un treball (en l'estil del projecte Riceboy sleeps de Jonsi i Alex) Personalment aquest no és el perfil que prefereixi de Sigur Rós, sempre m'he sentit més a gust amb el l'estil més fosc i contundent de l'Untitled (), alhora, però, també celebro que "Valtari" s'hagi allunyat del lleugerament superficial "Go" d'en Jonsi en solitari.

Repassant molt per sobre algunes de les peces que conformen el disc en destacaria primerament l'homònima al disc "Valtari" i "Ekki múkk" : minimalistes, sòbries i fins i tot inquietant en el cas de Valtari. "Varud" des de l'èpica ascendent, esdevé un producte clàssic de Sigur Rós (l'evolució em recorda a "Festival"). "Valdeldur" ("Lúppulagid" de l'Inni amb nous arranjaments) preciosista, sembla que en qualsevol moment se't pugui desfer entre les mans (de la mateixa manera que l'anterior "Daudalogn") Finalment l'excel·lent tancament amb "Fjögur píanó" la qual té dos darrers minuts de corda genials i que aconsegueix una vegada i un altra deixar-me un nus a l'estòmac i certa sensació de buidor quan s'esgota (com si necessités que allò s'allargués indefinidament)

En essència, felicitats, una vegada més el quartet islandès ha estat capaç de facturar un treball a l'abast de pocs. Com dèiem abans potser no és la seva millor creació, però no per això no deixa d'assolir nivells molt alts.

Un consell: és un disc que necessita ser escoltat força vegades abans de deixar-te una empremta clara. No el jutgeu a la primera.