M83

Mossegant el temps, aprofitem un buit ...

M83: Formació francesa (tot i que solen cantar en anglès) s'han mogut entre l'electrònica, el shoegazing, el dream pop, l'ambient... En penjo un parell de mostres. Em semblem del tot recomanables.

"Vaka" un diumenge de tardor

Un matí fresquet.

Un bon moment per a recuperar aquest fragment de Heima amb l'Untitled 1- Vaka. Per a mi, una de les millors peces de Sigur Rós; publicada dins del treball () Untitled i reeditada al Heima (aquesta versió també es pot sentir al treball Hvarf Heim)

Sòbria, minimalista i emotiva. Un al·legat en defensa de la bellesa de les coses senzilles, del dia a dia, de la quotidianitat, d'allò que ens envolta. Res millor per iniciar un diumenge... ara a caminar i després vermut.

Per cert, menys de 4 mesos per escoltar-los en directe.

Bon dia i salut!

Apunts independentistes II- La venjança dels anticolonialistes

En l'anterior entrada vaig fer referència a la construcció d'una aparent unitat (feble, precària i de mínims) de les forces nacionalistes a Catalunya (no parlem d'una coalició electoral sinó d'una coincidència d'objectius i temporalitat) En aquest sentit en comentava la seva condició de gairebé insòlita en les darreres dècades de catalanisme (aviso, com sempre estic simplificant molt)

Des d'un punt de vista molt personal (no pretenc tenir la raó, ni convèncer ningú de res) per a mi aquest fet no tan sols m'era estrany, sinó que fins i tot sempre ho havia observat com una possibilitat poc atractiva. Tanmateix, aquests  dies jo mateix m'he mirat amb millors ulls aquesta opció, i fins i tot en els àmbits de l'esquerra independentista extraparlamentària s'és molt curós i mesurat en les crítiques a l'Assemblea Nacional Catalana (el motor de la unitat) perquè part de la pròpia esquerra independentista n'ha format part. Ha canviat alguna cosa? És força clar que sí.

Comencem per principi: La meva òptica sempre ha estat la d'un independentista d'esquerres proper també a les tesis confederalistes iberistes, mai no m'he sentit un nacionalista finalista, sempre he cregut en la possibilitat d'articular algun tipus d'entesa amb la resta de pobles ibèrics partint de la igualtat i, per tant, d'un nou règim.

Així, sempre he cregut que l'únic context que justificava una mena de front nacional cap a la independència era una conjuntura colonial, i  per a mi, sempre ha estat obvi que la situació catalana no era una relació colonial. Per més que el PSAN i companyia (o el sector dels cabras a ETA en el seu moment) intentessin analitzar els fets amb l'òptica marxista d'alliberament tercermunista i anticolonial (i per molt que Sartre també ho veiés així; Hobsbawm ho analitza millor) semblava un fet incontestable que la relació de Catalunya amb l'estat espanyol no era, en principi, colonial,  sinó que responia més aviat a un model molt més europeu: el de les nacions que, per diverses i diferents raons, no esdevinguiren estats moderns; en alguns casos aquestes comunitats culturals desaparegueren, i en d'altres pervisqueren amb més o menys sort i empenta (en aquest cas cal assenyalar la singularitat del procés de nacionalització català sense la protecció d'un estat al darrere)

Des d'aquesta visió, el front nacional sempre m'ha semblat que tendeix a dibuixar les coses de forma molt més simple del que ho són en realitat (sobretot en un context mínimament democràtic) i que, sovint, amaguen o condueixen a situacions massa uniformes, monolítiques i maniquees.

Malgrat tot això, i com dèiem, quelcom ha canviat en l'opinió pública catalana i la seva percepció de la relació amb l'estat: la sensació és que la independència no és tan sols desitjable a mig termini sinó que és necessària a curt termini. Evidentment aquesta transformació en la interpretació del conflicte no neix dels problemes i entrebancs que pateix Catalunya en el seu procés de nacionalització inacabat (el que aquest dies alguns han anomenat, des del meu punt de vista molt equivocadament, nacionalisme sentimental, al darrere d'un procés de nacionalització hi ha força més coses que l'esfera simbòlica de qualsevol comunitat) El que ha galvanitzat la qüestió neix en el que alguns han batejat, si no erròniament sí de forma massa simple, com el nacionalisme de la butxaca. Però, el que em sembla el més curiós de tot, i gens mancat de sentit, és el fet que els arguments que giren entorn de l'economia recullen (des d'opcions ideològiques mol plurals) les premisses bàsiques de l'anticolonialisme.

Podem definir el poder colonial com aquell tipus de domini que sobrepassa el que és polític i comporta una subjecció i explotació econòmica en favor de la metròpoli que no només impedeix el desplegament polític o cultural de la comunitat afectada, sinó que n'evita de forma irremissible els seu desenvolupament econòmic i el seu benestar (ras i curt, que el territori en qüestió no fa altra cosa que produir i treballar  per la potència ocupant més enllà dels que serien els seus propis interessos) I, francament, amb tots els matisos que es vulgui, resulta que l'anàlisi és ben real. Si a tot plegat li afegim la humiliació constant a la qual ens sotmet l'estat (llegiu Isaiah Berlin sobre aquesta qüestió)i ja ho tenim: s'ha consumat la venjançat dels anticolonialistes del 68, perquè, de la forma que menys esperaven, les seves tesis han resultat les bones! (repeteixo que estic simplificant)

Tanmateix, i per tancar, fins i tots en aquests mateixos dies de certa eufòria nacional és també necessari mirar-se les coses amb certa perspectiva i observar que la unitat també té el seu preu; recomano que llegiu el document de l'organització Endavant-Osan (http://www.endavant.org/) sobre l'ANC i l'actual procés; certament no ho comparteixo tot , hi continuo apreciant la seva tendència mil·lenarista i de vanguardia leninista que els fa impermeables a qualsevol tipus de possibilisme (ells en dirien reformisme) i també em sembla del tot despropocionat el seu al·legat contra una institució com la UE, però d'altra banda cal treure's el barret davant de la seva anàlisi sincera, reflexiva i, sobretot, lúcida: la unitat té un beneficiari clar (CIU) que a més es veu molt enfortit davant del conjunt del poble català  quan, de fet, han demostrat ser els reis de la retallada i dels pactes amb les oligarquies estatals. A més, en bona mesura, i per postres, la unanimitat esborra molts d'altres debats de la taula.

I recordeu una cosa, Ernest Gellner en alguna de les seves obres sobre el fenomen nacional i Javier Solana quan era en Mr PESC, assenyalaren en més d'una ocasió que els canvis geopolítics a l'Europa Occidental eren difícilment viables al tractar-se d'un espai extremadament estable. En el cas de Solana era la seva manera de dir: Kosovo, Sí, Catalunya, Euskadi, ni de broma. Doncs bé, l'estabilitat ha marxat de vacances i sembla que en té per dies, així que o canviem els mapes ara o no ja no ho farem mai.

Apunts independentistes I

Tot i que darrerament vaig força de cul i tinc el blog força abandonat, no em puc estar de fer quatre apunts ràpids i força superficials sobre el procés polític que viu el país. Si m'és possible m'agradaria fer-ho en dues entrades, aviam si hi ha sort.

Certament, i no entrarem a valorar en profunditat les raons, l'actual context presenta una sèrie de particularitats històriques en la història del catalanisme que el fan, es tanqui com es tanqui finalment la qüestió, un moment únic en molts sentits (només comparable en transcendència històrica al procés constituent de la II República)

D'entrada, i ja s'ha repetit sobradament, l'impuls del present moviment d'emancipació nacional neix des de les bases, des de la societat civil.  Com també s'ha assenyalat repetidament, una de les conseqüències d'aquest fet ha estat vehicular una transversalitat fins ara desconeguda. I és aquí on cal aturar-se: per a qualsevol que hagi viscut o estudiat el catalanisme i la seva versió independentista, és de sobra coneguda la seva fragmentació i el seu cainisme fraticida que n'ha esdevingut una constant històrica: la dreta i l'esquerra catalanistes han viscut, lògicament realitats del tot diferenciades (llegiu Josep Termes) tot i els intents de determinada esquerra progre per fer creure el contrari (intents de lamentable èxit), per la seva banda l'esquerra independentista ha viscut força anys discutint sobre el sexe dels àngels (ja fos amb el PSAN, a les CUP, Endavant-OSAN o ERC) i el catalanisme conservador ha viscut, ja des del XIX i XX, més pendent del pactisme amb Madrid i de contenir a les classes populars que d'horitzons nacionals. Per tant, cal doncs valorar sense eufòries desfermades però sí amb il·lusió aquesta unitat insòlita des de la Solidaritat de 1906.

Però encara hi ha més canvis a tenir en compte: la intenció de vot per opcions partidàries de la independència o en del Sí en cas de referèndum mai no havia estat tan alta (consti que encara no ho és prou si pretenem guanyar) però hi ha dos detalls a tenir molt presents; en primer lloc, estem davant la primera ocasió en que existeix una considerable (no majoritària) part de població castellanoparlant partidària de l'estat propi i una altra part que, si més no, no es manifesta hostil. És cert que encara cal fer molt més forat en aquests sectors (ja sabem que són la clau) però cal reconéixer que, almenys internament, finalment s'ha començat a entendre (i a saber explicar) que el castellà no correria cap mena de perill en una hipotètica Catalunya independent (millor oblidar la desafortunada patuleia d'en Vicens Vives)

Però, a més, i això em sembla un gir força històric del catalanisme, cada vegada (gràcies a la pedagogia de l'estat) hi ha més persones que manifesten un corrent d'opinió d'independentisme finalista (és a dir, indiferent al règim que tingui l'estat espanyol) òptica, per exemple, pròpia del nacionalisme basc, però fins ara minoritària en el món del catalanisme. Probablement aquest fet sigui una mostra més de l'esgotament d'un model autonòmic que no ofereix cap mena d'atractiu a totes aquelles generacions que ni tan sols l'han votat. Evidentment, ens queda saber si aquest estat d'opinió és estructural (i si ho és fins a quin punt esdevé representatiu) o bé és conjuntural i és la forma concreta de manifestar malestar en un sector determinat de la població que, en una situació d'estabilitat, ja es declarava catalanista (en qualsevol grau del seu espectre) i per la qual el seu pas endavant en aquest procés d'emancipació nacional es tancar qualsevol via federalista o confederalista (a diferència dels sectors tradicionalment no independentistes pels quals el primer pas o la sortida de l'armari és manifestar la seva indefinició o fins i tot la seva disposició, en determinades condicions, a votar positivament en un referèndum)

Fins aquí arribem avui. Ho acabem aviat si el temps ho permet.

4 per tancar l'estiu

Acabem l'estiu amb un divertimento. Quatre de bones.

The radio dept- It's personal

Los Planetas- Ya no me asomo a la reja

My bloody valentine- To here knows when

Mogwai- Tracy

"Nacions i nacionalisme des de 1780" Eric Hobsbawn

Farà poc més d’un anyet que penjava una entrada sobre el clàssic d’Elie Kedurie“Nacionalisme” (llibre que continuo recomanant als interessats en la matèria) curiosament (o no tant, suposo que és qüestió de disposició de temps) fa pocs dies que vaig rellegir una altre treball que també podem considerar un referent: “Nacions i nacionalisme des de 1780″ del brillant historiador Eric Hobsbawm.

La veritat és que comentar una obra d’Eric Hobsbawn ja és per se tot un repte donada la volada i transcendència del personatge (no és fàcil ser considerat un dels grans historiadors del segle XX) i encara esdevé més complex quan no comparteixo alguns dels principis (o més aviat del fons) que Hobsbawn defensa.

El treball de Hobsbawn és, com sempre, excel·lent; tanmateix, des del meu punt de vista, és excessivament apriorístic.  De fet, des que inicies la lectura tens la sensació que l'autor no té gaire interès en que construeixis el teu punt de vista, sinó que és ell qui t'acompanya de bracet fins a les seves posicions.

Paradoxalment, en un moment del llibre s'afirma que per tal de poder afrontar un estudi sobre el nacionalisme mínimament seriós és molt recomanable que l'historiador no estigui compromès amb cap moviment nacional (Hobsbawm no parla de no tenir opinió ni de no poder ser nacionalista i científic social alhora, però expressa la dificultat de complementar-ho si no se sap deixar el compromís polític de banda quan entrem a la biblioteca) Però, i això és el que més em sorprèn, l'autor fa justament el contrari. En tot moment percebem en la seva obra dues coses: el seu compromís amb la visió marxista de la Història (jo mateix la comparteixo en bona part) i la seva determinació de bon principi a presentar el nacionalisme com a unívoc, monolític i irremissiblement condenmat a la comissió del mal. En aquest sentit, i ja em perdonareu, considero aquest llibre de Hobsbawm poc honrat.

Essencialment, per tal d'explicar el fenomen nacional Hobsbawn parteix de la base del modernisme i el constructivisme (com ja va fer, en part, Ernest Gellner alguns anys abans) I és completament cert que, ben analitzat, qualsevol historiador objectiu ha d'acabar per compartir en bona mesura aquests dos principis: és evident que les comunitats culturals no han estat sempre l'eix que ha vertebrat l'organització política, i també és cert que les nacions, tal i com les entenem, són una construcció dels nacionalismes. En aquest sentit és clar que les nacions modernes no són prèvies al nacionalisme sinó a l'inrevés (crec que aquest punt queda força més clar en l'obra de Gellner que en la de Hobsbawn)

En la mateixa línia Hobsbawm fa un repàs d'alguns dels elements socioculturals que clàssicament s'han interpretat com a vincles i elements de continuïtat en una nació amb el pas del temps (el que l'autor anomena protonacionalisme) Hobsbawm menciona la llengua, l'etnicitat, religió i les institucions, i ens recorda (no sense raó) la relativitat històrica d'aquests elements (de fet, tirant de concepte antropològic, el que seria més just seria dir que els elements citats han canviat de forma, funció i significat)

Repeteixo i insisteixo en el fet que el problema del treball de Hobsbawm  no és la manca  d'arguments sòlids (de fet comparteixo bona part del que s'hi diu) sinó l'excés de conductisme i finalisme amb el qual tracta el lector. En aquest sentit, l'historiador britànic ens bombardeja amb una muntanya d'exemples per tal de demostrar la veracitat del seu punt de vista; no tenim perquè qüestionar la fiabilitat d'aquests exemples però, una vegada més, Hobsbawm posa al mateix sac els fets objectius i les reflexions subjectives: de ben segur que tot allò que ens explica sobre multitud de nacions i nacionalitats és factualment cert, tanmateix l'element d'interpretació que tot fet social conté (que sabem de sobres que pot variar segons l'historiador) Hobsbawm també ens el ven com a gènere contrastat i finiquitat.

Posem doncs un exemple: el catalanisme (evidentment he triat aquest perquè és el que més conec i en el qual m'ha grinyolat més la tècnica deductiva de Hobsbawm) Al llibre s'afirma que aquest moviment nacional neix amb el romanticisme de la Renaixença i que no podem trobar cap element de nacionalisme modern abans de 1850. Fins a cert punt aquesta proposta és completament correcta, però també és cert que és del tot esbiaixada si no tenim també present l'existència d'elements protonacionals (nomenclatura Hobsbawm) que marquen moltíssim la construcció del catalanisme: llengua i institucions (si us interessa llegiu el capítol primer de l'obra de Josep Termes "Història del catalanisme: dels orígens a 1923") però que en certa manera l'autor es veu obligat a obviar  (Hobsbawm coneix molt bé la història de Catalunya) per tal de no trencar la seva visió del protonacionalisme en la qual, i aquest és el problema, semblen no caber-hi els matisos que puguin alterar el producte final al qual l'autor desitja arribar.

A partir d'aquí Hobsbawn ens presenta l'interessant gènesi, evolució i transformacions del nacionalisme modern. Així, en els inicis del fenomen, durant el XVIII i primera part del XIX, amb els revolucionaris liberal-democràtics i la seva visió de la nació: molt més política i econòmica que cultural, més centrípeta que centrífuga i molt marcada per l'ideal de progrés de la modernitat. En aquest punt, el judici de l'historiador britànic és més aviat positiu, i, de fet, és lògic que ho sigui, és innegable que en aquests processos neix el concepte de ciutadania moderna, s'imposa la nació política trencant amb l'Antic règim, etc, etc. Però, curiosament, Hobsbawm també valora d'una forma, si no positiva, com a mínim en cap cas crítica, d'altres fenòmens que implicà l'estat modern: així per exemple, l'autor troba força lògica l'afirmació dels teòrics de l'època que determinades nacionalitats i llengües (amb una visió absolutament darwinista de la història, visió que, en principi, ell deplora) hagin de desaparèixer perquè no seran capaces d'adaptar-se a la Modernitat (aquest argument tan repetit algú me l'ha d'explicar perquè després de tants anys continuo sent molt obtús i em sembla disparatat) o bé que d'altres llengües puguin seguir existint però en un àmbit domèstic o, si més no, per determinades funcions i rols subalterns (no se m'acut una millor definició de diglòssia) I tot plegat, segons Hobsbawm , sense cap mena d'intenció aculturadora per part de l'estat modern, tot en nom del progrés i el ser pràctic (afirmació  que, com sempre, en part és certa, però no em crec que Hobsbawm  es quedi en la superfície del fenomen!)

Com sabem, el següent pas del nacionalisme a finals del XIX fou complex i, en molts sentits, perillós. És el moment en que pren força l'etnicitat moderna (eugenèsia, selecció natural entre els col·lectius humans...) i entra en joc el romanticisme, amb la seva tendència a construir comunitats pretèrites gairebé mítiques que mai no van existir. En aquest punt, Hobsbawm troba dos únics responsables d'aquest procés: les nacions sense estat i el nacionalisme petit burgès.

Francament, fer responsables exclusius de tot el va venir després (em refereixo a la baixada als inferns de la primera meitat del XX) les nacions sense estat em sembla excessiu i desproporcionat. Evidentment, si fem com Hobsbawn, i ens centrem en l'imperi Habsburg en el qual l'homogeneïtat de les comunitats havia de passar per força per un enfrontament innecessari i cruel, la suma surt bé. Tanmateix, l'historiador britànic oblida que molt sovint el nacionalisme de les minories sol tenir un origen reactiu o mimètic en relació als grans estats. De la mateixa manera, també obvia el fet que, per exemple el nacionalisme alemany (per no parlar del francès) esdevé més virulent i excloent quan Alemanya ja és un estat (per no tornar a mencionar l'afany homogenitzador dels propis estats)

Pel que fa a la petita burgesia, les conclusions de Hobsbawm tornarien a ser encertades si no fos per la seva voluntat de carregar sobre elles tota la responsabilitat (sobre aquest aspecte us recomano dues lectures molt dispars: Isaiah Berlin i el seu petit treball "Nacionalisme" sobre la relació entre nacionalisme i classes i, encara que sigui un canvi de registre important, són molt didàctics alguns diàlegs del "Taló de ferro" de Jack London.

En resum, lectura molt recomanable per a qualsevol que pretengui aprofundir en la matèria, tot i que basada molt en prejudicis i apriorismes. Si en teniu qualsevol dubte feu la prova: llegiu a Antony D. Smith. En bona part comparteix el que exposa Hobsbawm, però és molt més flexible (Hobsbawm tendeix a polaritzar) alhora d'interpretar què és una nació i què és el nacionalisme.

Sigur Rós: "Valtari"

Ja gairebé fa un mes i mig de la publicació del nou disc de Sigur Rós "Valtari" (apisonadora o piconadora) i m'ha costat trobar cinc minuts per parlar-ne una mica. Tot i això, aquest retard m'ha permés escoltar moltes vegades el treball i poder fer-me'n una idea més o menys clara.

"Valtari" no és, sens dubte, el millor disc de Sigur Rós. En aquest sentit, des del meu punt de vista, com a mínim l'Untitled () i el Takk el superen de llarg, amb ells cada vegada que col·loques el CD tens la sensació d'estar posant una veritable obra d'art. Però no ens equivoquem, tot i no arribar als nivells d'altres creacions sigurrossianes "Valtari" és un excel·lent disc.

Per on navega "Valtari" ? En certa manera aquest treball és una passa enrera de Sigur Rós cap a la redescoberta, i ho dic sense cap càrrega pejorativa (anar enrera, de la mateixa manera que anar lent no és dolent, no feu gaire cas de la velocitat del món) Així, tot i que posar etiquetes és sempre perillós (i un punt estúpid) el contingut del disc es mou bàsicament en una línia ambient que tot i no ser nova en els islandesos mai no havia estat tan hegemònica en un treball (en l'estil del projecte Riceboy sleeps de Jonsi i Alex) Personalment aquest no és el perfil que prefereixi de Sigur Rós, sempre m'he sentit més a gust amb el l'estil més fosc i contundent de l'Untitled (), alhora, però, també celebro que "Valtari" s'hagi allunyat del lleugerament superficial "Go" d'en Jonsi en solitari.

Repassant molt per sobre algunes de les peces que conformen el disc en destacaria primerament l'homònima al disc "Valtari" i "Ekki múkk" : minimalistes, sòbries i fins i tot inquietant en el cas de Valtari. "Varud" des de l'èpica ascendent, esdevé un producte clàssic de Sigur Rós (l'evolució em recorda a "Festival"). "Valdeldur" ("Lúppulagid" de l'Inni amb nous arranjaments) preciosista, sembla que en qualsevol moment se't pugui desfer entre les mans (de la mateixa manera que l'anterior "Daudalogn") Finalment l'excel·lent tancament amb "Fjögur píanó" la qual té dos darrers minuts de corda genials i que aconsegueix una vegada i un altra deixar-me un nus a l'estòmac i certa sensació de buidor quan s'esgota (com si necessités que allò s'allargués indefinidament)

En essència, felicitats, una vegada més el quartet islandès ha estat capaç de facturar un treball a l'abast de pocs. Com dèiem abans potser no és la seva millor creació, però no per això no deixa d'assolir nivells molt alts.

Un consell: és un disc que necessita ser escoltat força vegades abans de deixar-te una empremta clara. No el jutgeu a la primera.

"El lector" Bernhard Schinlk

Recentment he llegit "El lector" de Bernhard Schinlk. La veritat és que ja me n'havien donat excel·lents referències (de la mateixa manera que de l'adaptació al cine, que encara no he vist) tanmateix he de reconèixer que la seva lectura ha superat les meves expectatives. Senzillament m'ha semblat una obra genial, rodona, sense fisures... en resum de lectura imprescindible.

En poc menys de dues-centes pàgines Schinlk aborda un conjunt de qüestions, que en principi ens podrien semblar força distants, construint una història i un personatge extremadament coherents. I ho fa d'una forma directa, sòbria, serena (de vegades agressivament serena) evitant tot allò superflu, superficial, ornamental.

De la mà d'en Michael Berg (protagonista i narrador de la història) l'autor reflexiona sobre diverses dimensions personals i alhora les lliga amb els traumes i les fòbies de tota una col·lectivitat. En aquest sentit, el perfil del protagonista m'ha captitvat de principi a fi: el seu constant exercici introspectiu (dur però flexible, moral tot i que no moralista) plenament conscient d'estimar a algú que inevitablement li acabarà fent mal, però amb qui ha generat tal vincle (sovint de dependència) que li és impossible desfer-se'n definitivament.

Un personatge que reflexiona constantment sobre el seu propi hermetisme, el seu autocontrol, la seva determinació per no exterioritzar les seves emocions i que acaba preguntant-se (o més aviat lamentant-se) si, finalment, tota aquesta contenció emocional no l'ha conduït realment a certa incapacitat per sentir (la imatge externa del nostre jo que construïm acaba devorant el nostre jo més íntim)

Tot plegat lligat amb el segon fil conductor del llibre: la necessitat d'un poble de trobar l'equilibri entre la culpabilitat i el perdó, entre l'exigència històrica de mirar enrere i assumir responsabilitats i la urgència en construir un present, entre la crítica despiatada i sense pal·liatius a la generació que els ha precedit i la realitat que allò del que reneguen són els pares i en certa manera ells mateixos (en aquest punt m'ha recordat força la crítica de Michael Haneke a la societat alemanya del XIX a La cinta blanca. Penjo l'enllaç de l'entrada que vaig fer de la pel·li.

 http://hbusgosu.wordpress.com/2011/01/28/la-cinta-blanca-o-la-questio-alemanya/

Walzer, Occident i l'esquerra

Sóc conscient que l'afirmació amb la qual obriré aquesta reflexió serà jutjada buida, repetida, innecessària ...fins i tot que sonarà a excusa; però considero que és imperativa enunciar-la, o almenys així ho crec jo: em considero una persona d'esquerres i en comparteixo bona part dels meus principis i visió del món.

Però, tot i amb això, hi ha coses sobre determinats paradigmes de l'esquerra dominant (la que marca el que és políticament correcte en el sí de la progressia) que no aconsegueixo entendre, que se m'escapen i per què no dir-ho m'indignen. De fet, ja fa temps que tinc topades (amistoses, per sort) en aquest sentit; bàsicament pel fet de defensar l'estat d'Israel  i no és la primera vegada que plantejo una qüestió d'aquest tipus al blog: http://hbusgosu.wordpress.com/2011/06/30/re-i/ )

En aquest cas la qüestió és la següent: darrerament he estat llegint l'assaig de Michael Walzer "Reflexiones sobre la guerra"  No és el primer treball que llegeixo de l'autor de "Guerres justes i injustes"  i reconec que és un filòsof que m'agrada. Així doncs, he pensat a cercar informació  sobre quina era la posició de Walzer en relació als darrers conflictes bèl·lics en els quals es veuen immersos els EUA. La meva sorpresa és que els primers links que m'apareixen i visito són un còctel estrany (i antinatural al meu entendre) progressista i islamista en les quals es demonitza i vilipendia a Walzer  per la seva condició de jueu  i de passada atropellen a Obama  i Joe Biden (em permeto recordar que el vicepresident dels EUA és la persona que ha posat a l'agenda d'Obama la necessitat de legislar favorablement en relació a la qüestió del matrimoni homosexual) alhora que apareixen Chavez ,Castro i Ahmadinejad  com a lluitadors antimperialistes i es mantenen posicions esquizofrèniques en relació a la primavera àrab...

És cert que amb la crisi de la Modernitat i el triomf dels temps postmoderns també va arribar un procés d'autocrítica des d'Occident; i, molt probablement, aquest fet fou saludable, hi havia força coses per les quals calia demanar perdó (el colonialisme i les seves conseqüències...) i coses a revisar (el canvi climàtic no deixa ser fruit de la creença en el creixement il·limitat) Però estem arribant al paroxisme d'oblidar tot allò de positiu i irrenunciable que els processos històrics d'Occident han aportat al món:  la Revolució francesa, els drets humans, la  igualtat de gènere, la dignitat de les persones ...

Podem ser crítics amb els EUA i la seva política exterior, podem qüestionar operacions a l'Afganistan i a l'Iraq, podem creure que de vegades Israel pot actuar de forma més o menys desproporcionada, tot això és legítim, però això no implica ni justifica que puguem anar de bracet amb aquells que dinamiten conceptes del tot prepolitiques (llibertats i drets civils) o neguen (o es feliciten) de l'holocaust. Això es vergonyós i vergonyant.

Ja és hora que tots assumim que qualsevol via al socialisme passa per un bon aprenentatge i pràctica del liberalisme polític, qualsevol altre camí o aliat ens condueix a la barbàrie.

Coldplay o recordeu Parachutes?

Tot  i que ja fa un parell d'anys que Coldplay no  formen part de les meves bandes de capçalera (per raons òbvies) aquests dies he estat escoltant el seu darrer treball "Mylo Xyloto"  i he aprofitat per recordar les seves dues primeres joies: "Parachutes" i "Rush of blood to the head"

La veritat és que són moltes les raons per les quals els darrers dos treballs de Coldplay m'han decebut. Naturalment cadascú pot tocar el que vulgui, però la seva evolució no ha estat la que molts desitjaven, tot i que també eren molts els que feia temps que l'anunciaven.

Us penjo dues crítiques força interessants d'Hipersonica.com sobre els darrers àlbums de la banda anglesa. M'han semblat justos i equilibrats, gens maniqueistes i comparteixo la majoria d'apreciacions que hi apareixen.

http://www.hipersonica.com/criticas/coldplay-mylo-xyloto-cuando-las-cosas-no-son-ni-blancas-ni-negras

http://www.hipersonica.com/rock/coldplay-de-parachutes-a-viva-la-vida-adaptarse-o-morir

De regal, Politik ("Rush of blood to the head")

Gattaca a classe de Filosofia

Film de 1997 dirigit pel neozelandès Andrew Niccol, Gattaca és una opció excel·lent per tal de poder introduir i treballar a l'aula de Filosofia (ESO i Batxillerat) una conjunt de conceptes força diversos però, alhora, profundament interrelacionats.  

 Bàsicament, Gattaca ens permet plantejar dos eixos principals: En primer lloc, la relació entre el darwinisme, les seves no tan afortunades derivades (neodarwinisme, darwinisme social...) i els deliris de les utopies socials que ignoren la importància de la llibertat individual: nazis i stalinistes, entre d'altres, durant el XX;  Gattaca i els riscos (sense oblidar els beneficis) de l'enginyeria genètica en el XXI. En aquest sentit, la pel·lícula ens recorda un dels principis que haurien d'haver regit la Modernitat: el desenvolupament tecnològic ha d'anar de bracet del moral i ètic.

D'altra banda, i relacionat amb els aspectes anteriors, Gattaca també ens permet abordar la qüestió de la llibertat humana i el determinisme (a partir del científic, es poden plantejar tots els altres) De fet, una altra opció gens descartable podria ser aprofitar per introduir algunes de les obres d'Aldous Huxley.

A més a més de tot això, Gattaca és, des del meu punt de vista, una extraordinària pel·lícula, amb una excel·lent ambientació (plagiada per d'altres films com In time) un gran treball dels tres protagonistes (Hawke, Thurman i Law) i una fantàstica banda sonora a càrrec de Michael Nyman.

Penjo l'enllaç de la miniquest que  tinc sobre la pel·lícula (com sempre de lliure ús) i la peça final "The departure"

http://www.sagradafamiliaviladecans.com/webquest/miniquest/soporte_tablon_m.php?id_actividad=91&id_pagina=1

Sigur rós "Ekki múkk"

Segon avenç del nou àlbum de Sigur Rós "Valtari". "Ekki múkk" traduïble per "Ni un so". Si  hagués de posar-li un adjectiu ràpid seria contingut i sobri. Sincerament, arribats a cert punt m'és força igual per on tirin aquests islandesos, perquè, en primer lloc, seria força estrany que em decebessin i, en segon lloc, m'han donat tant que difícilment puc ser crític amb ells.

Tot i això, i per demanar que no quedi, jo preferiria un àlbum a l'alçada de l'Untitled (2002) que no pas un continuisme del Með suð í eyrum við spilum endalaust (2008) o del treball en solitari d'en Jonsi: Go (2010) des del meu punt de vista (molt personal) excessivament alegres i optimistes (excel·lents tots dos però un pèl superficials des de la meva subjectivitat tenint present la profunditat habitual del so de Sigur Rós)

Un consell: Ekki múkk, és una peça que necessita ser escoltada i mimada una vegada i una altra. Ja veureu com, a poc a poc, la seva aparent simplicitat us va embolcallant en una peça que acaba sent (o almenys per a mi) molt més emotiva del que pot semblar en un principi.

Esperem amb delit la resta de l'àlbum.

Filosofia- Ciutadania "Conflictes" 3r ESO

Com sempre, penjo el power de la unitat.  També com sempre, no és res més que una aproximació i és probable que hi hagi mancances.  Si us pot servir ja en podeu fer ús.

[slideshare id=11615981&doc=conflictesu4-120216093536-phpapp02]

Mogwai- Stop coming to my house

De tant en tant val molt la pena tenir presents els de Glasgow. De l'àlbum de 2003 "Happy songs for happy people" (irònic, eh?)

Paisatges

Després d'uns quants dies de fer el paperina, finalment m'he decidit per una capçalera nova. Necessitava un canvi. Sempre he valorat molt l'embrió d'àngel sigurrossià, però... toca renovar.

La foto de la capçalera pertany al viatge que vam fer l'any 2009 a Escòcia (la foto, òbviament, és del nord de les highlands)

Ja fa temps que, com tot a la vida, el meu gust pels paisatges ha anat transformant-se. Cada vegada més valoro la bellesa dels entorns austers, sobris, senzills, poc ostentosos (si és que un paisatge pot ser ostentós...) Les terres altes d'Escòcia són un bon reflex d'aquest tipus de bellesa. ..és un d'aquells viatges que m'agradaria repetir amb més calma.

Penjo alguns altres bons records,

[caption id="attachment_525" align="alignnone" width="300"] Els Remarkables- Nova Zelanda[/caption]

 

[caption id="attachment_526" align="alignnone" width="300"] Cap Nord- Noruega[/caption]

 

[caption id="attachment_527" align="alignnone" width="300"] Camí d'Oulu- Finlàndia[/caption]

[caption id="attachment_528" align="alignleft" width="300"] Sistema Ibèric- Terol- Aragó[/caption]

 

"El sueño europeo" Jeremy Ryfkin

Una recomanació:

- "El sueño europeo"

- Jeremy Rifkin.

- Ed. Paidos- Estado y Sociedad 2004.

En un moment de crisi europeista i mentre els canditats republicans a la candidatura presidencial dels EUA s'omplen la boca parlant del model europeu com del camí que cal evitar, la lectura d'aquest assaig del nord americà Jeremy Rifkin (autor del cèlebre "El fin del trabajo") esdevé força edificant i enriquidor des de força punts de vista.

Rifkin exposa d'una forma molt clara les raons filosòfiques i històriques de les diferències (de vegades són matisos, de vegades són profundes divergències) entre la cosmologia nordamericana i l'europea. Per fer-ho, l'autor fa una gènesi en tots aquells valors i creences  que han domininat l'imaginari i la vida material d'Occident des de la Baixa Edat Mitjana als nostres dies.

Resumint molt, podríem dir que la tesi de Rifkin es fonamenta en l'evidència que mentre els EUA continuen arrelats amb força als valors que van marcar la Modernitat (la pròpia Modernitat, l'estat-nació, la visió sovint hobbessina de les relacions internacionals, el maniqueisme i la predestinació, la religiositat, la sacralització de la propietat privada, l'individu i la seva autonomia...) Europa hauria fet un pas endavant adaptant tots aquests valors i creences al context postmodern i global en el qual vivim tenint com a principis irrenunciables el respecte als Drets Humans (A l'UE i amb clara voluntat exportadora) i el benestar en un sentit força més ampli que la simple acumulació de propietats.