Sigur Rós - KVEIKUR

Ja comentava fa poc més d'un any, a la crítica a Valtari  http://vonlenskailanenaindie.blogspot.com.es/2012/07/sigur-ros.html que em resulta complicat parlar amb clara objectivitat dels treballs dels islandesos. Sent sincer, em sento vinculat emocionalment a alguns dels seus discos i cançons i, per tant, la meva mirada mai no és prou asèptica i serena.

En aquest sentit tendeixo a moure'm a batzegades entre l'ull acrític que idolatra i agraeix permanentment allò que se li ha donat i el seu antagonista de mirada rondinaire que sempre està recordant que el què realment desitgem és una nova obra de referència. I, lògicament, totes dues posicions evidencien una implicació personal que, ja d'entrada, deslegitimem i desautoritzen qualsevol valoració que pugui fer si aquesta pretén ser res més que purament personal.

De fet, aquest no és un debat o una dicotomia estranya o aïllada, Sigur Rós aixeca passions i ho fa des de les dues bandes de la trinxera. Així, és cert que als seus seguidors sovint ens costa (i ho escric en primera persona) molt reconèixer els defectes o abusos de la banda islandesa (com per exemple una tendència des de Með suð í eyrum við spilum endalaust a caure en una emotivitat un pèl simple o un recarregament que córrer el risc de ser vacu) Però també és ben cert que alguns dels seus crítics perden el món de vista en el que esdevenen veritables arengues tan implacables com excessives; he llegit autèntiques animalades sobre la banda islandesa: música per a obrir la clau del gas, per estimar balenes o per abraçar ovelles, manca de sinceritat, pretenciositat, ser propers a les radiofórmules (per dir això últim cal ser o bé un ignorant o bé anar amb molt mala idea... tanmateix, si aquests islandesos fossin populars el món seria un lloc més sensible)

Si anem per feina, la veritat és que Kveikur, és un treball que em genera bàsicament molts dubtes No ens equivoquem, no és un mal disc, de fet és un molt bon disc (molts grups vendrien a sa mare per fer-ne un així) però no compleix expectatives (repeteixo que aquesta és una crítica molt personal) i, el que més em preocupa, no tinc gaire clar que vol transmetre,  no aprecio clarament quin és l'horitzó  o la direcció que es vol prendre.

En essència, el disc sembla reflectir el caràcter multifacètic de la banda. Viatgem pels tons industrials de Brennisteinn i Kveikur  que em recorden a part de Von i alguns moments de (), passem per la cara més alegre dels islandesos a Isjaki com en el seu disc més festiu Með suð í eyrum við spilum endalaust, tastem el dream pop i el pop barroc que tant semblen agradar a en Jonsi (Go) i tanquem el disc amb l'ambient de Var (en la línia de Valtari) concloent, doncs, que tot plegat acaba sent, en principi, coherent amb el difícil (i innecessari) etiquetatge de la banda: post rock? indie pop? folk? ambient? shoegazing? dream pop?... segurament, com he dit força vegades, simplement eclèctics, una mica de tot i res en concret.

Però hi ha coses que, des de la meva forma d'entendre Sigur Rós (ja sé que és una filigrana perillosa pretendre posar-me en el seu cap) em grinyolen. Enyoro sensacions i d'altres me'n sobren. Des del meu punt de vista el treball és massa directe, no hi ha la paciència d'altres vegades, no es mimen unes peces llargues, lentes, sense presses, que van creixent i desenvolupant-se, de vegades cap a l'explosió i de vegades en permanent treball introspectiu, en aquest disc tot m'aclapara ràpid, tot es precipita, tot és pim, pam i passem a la següent pista. I això té un cost: es sacrifica aquell minimalisme tan present en d'altres àlbums i es córrer el risc de caure en certa simplicitat (quan sempre he considerat als islandesos de tot menys simples) En canvi, s'ha potenciat molt un electropop que em situa més en l'univers Jonsi que en l'imaginari Sigur Rós (i sóc conscient que en bona part és el mateix, o probablament les dues cares creatives de Jón Þór Birgisson, vocalista i ànima de la banda, més enllà de la posible afectació en la marxa Kjartan Sveinsson)

En resum, sent un disc correcte, no s'acosta ni de broma als tres treballs que per a mi marquen fins ara l'excel·lència de Sigur Rós: (), Takk i Agaetis byrjun (no per ordre cronològic sinó de preferència)

Tanco: de vegades les comparacions són odioses, i sobretot injustes; l'altre dia escoltava l'àlbum Tunnel blanket de This will destroy you you (2011) per a mi és el seu millor treball. Certament és una cabronada comparar el millor disc d'una banda amb un altre d'acceptable d'una altra, però, en essència, el que provo de dir és que salvant les distàncies (en tant que diferents dins del món alternatiu) jo espero de Sigur Rós un camí similar, les mateixes eleccions.

Penjo Kveikur (cap de vela) peça homònima al disc i, per a mi, la millor del treball.

Mogwai "The hawk is howling"

Treball de 2008 de la banda escocesa. La veritat és que tot i que fa força temps que tenia el cd, mai no m'havia aturat a escoltar-lo amb atenció per tal de fer me'n una opinió clara. Bàsicament el tenia llanguint al cotxe i, de tant en tant, el posava per poder escoltar "Scotland's shame" que sempre ha estat un tema que m'ha agradat i més enllà d'això poca cosa més. A més, la veritat , sent del tot sincer, tot i que no tinc per costum fer massa cas de les critiques musicals , és que gairebé tot el que havia llegit a la xarxa sobre aquest disc no era gaire estimulant. Resumint: de forma majoritària la crítica especialitzada va ser molt dura amb aquest treball de Mogwai que fou vilipendiat i escarnit sense manies ni mesura.

Tot i això, fa poques setmanes, amb l'excusa d'una sortida de cap de setmana  el vaig poder escoltar amb calma i repetides vegades i, francament, em sembla un disc excel·lent. Potser no respon al registre habitual al qual ens tenien en el seu moment acostumats els de Glasgow (en general força més dur i agressiu) però d'aquí a desterrar-los dels altars del postrock (etiqueta que, per cert, ells sempre han rebutjat) em sembla delirant i propi d'algú amb perspectiva molt reduïda (la mateixa que insisteix en fer comparacions estúpides amb Sigur Rós, des del meu punt de vista són diferents, cadascú té les seves preferències i no cal dir massa més)

No vull entrar a valorar si "The hawk is howling" és millor o pitjor que "The beast", "Rock action" o qualsevol altre seus treballs perquè ni és la meva tasca, ni crec que en sàpiga prou per fer-ho (a més de la subjectivitat i la percepció de cadascú) però sí que considero que és just afirmar que aquest disc dels escocesos, amb matisos i noves direccions, té perfecta continuïtat (i qualitat) en el recorregut marcat per la banda (i encara em fa riure alguna acusació d'anar en direcció al mainstream) Però bé, què hi farem, la polèmica sembla  acompanyar a Mogwai en alguns treballs; recordem el també escorxat "Happy songs for happy people" (a mi em va encantar)

Penjo part de l'àlbum, cadascú jutjarà.

I'm Jim Morrison and I am dead

Kings Meadows

Scotland's shame

The precipice

A partir d'en Martí Anglada I

En una de les darreres entrades vaig mencionar el darrer llibre del periodista Martí Anglada "Quatre vies per a la independencia" (Pòrtic). I certament crec que aquest treball i els pensaments (com sempre força desordenats) que m'ha fet venir al cap mereixen algún comentari. De fet, tal i com dic, no pretenc resumir ni ressenyar el treball d'Anglada, el qual, insisteixo, és del tot edificant i estimulant, sinó posar per escrit un seguit de reflexions (de vegades simples constatacions) que han fet acte de presencia al meu cap.

Estònia i Letònia:

En aquest cas em cenyiré força a alguns dels fils del llibre (sobretot als darrers apartats dedicats a aquests dos països) Anglada ens va presentant quines van ser les diferents decisions i mesures que els diferents òrgans més o menys representatius (ara no entrarem a valorar en quin grau o sobre quin ordenament jurídic en un període de transició tan inestable, ho podeu valorar amb més calma llegint el treball d'Anglada) prenen en el procés constituent d'aquestes repúbliques (tant el previ a la independència, com l'immediatament posterior) De totes elles, n'hi ha algunes que m'han cridat força l'atenció per la lectura que en podem fer des d'aquí (ja vaig comentar anteriorment que aquesta és una obra que convida a les comparacions però no ens les dóna mastegades)

Primerament, dues diferències cabdals a tenir presents abans d'entusiasmar-nos massa: La primera potser és òbvia però crec que cal fer-ne menció:  L'URSS s'estava col·lapsant (l'estat espanyol potser no passa pel seu millor moment, però no crec que poguem, ara com ara, parlar de col·lapse ) Naturalment aquest fet condiciona tot el procés que ve després (per saber-ne més recomano "Historia de la URSS" Carlos Taibo, Alianza editorial) I ho fa bàsicament en dos sentits; d'entrada, moltes de les decisions que es prenen des del Bàltic (insisteixo en que aquest no és l'espai per explicar qui ho fa ni les seves legitimitats) són d'alguna manera acceptades des de Moscú. A més a més, i això és cabdal, qui dirigeix (o codirigeix) en  bona part el camí cap a la independència  no són els moviments independentistes estonians i letons en solitari, sinó que també hi són presents els membres reformistes dels respectius partits comunistes. Salvant les distàncies en espai i temps seria com si el PSC s'unís a CIU i declarés de forma explícita que la sobirania de Catalunya és un objectiu a curt termini.

La segona diferència de força transcendència és, des del meu punt de vista, la qüestió demogràfica. Vagi d'entrada que crec que fer paral·lelismes entre les repúbliques bàltiques i Catalunya en aquest àmbit és com comparar naps amb cols, però tanmateix també és cert que, fins ara, aquí no s'ha abordat aquesta realitat per por a generar fractures massa matineres, però no seria mala idea que, amb totes les reserves que es vulgui, comencéssim a fer números. És molt cert que, sens dubte, a Estònia i a Letònia es tendia a parlar de dues comunitats clares (l'autòctona i la russòfona) i que en canvi al Principat es fa, sortosament i a disgust de molts, molt difícil parlar de dues comunitats nítidament separades. De la mateixa manera, també és evident que donades les similituts lingüístiques i culturals els vasos comunicants entre catalonoparlants i castellanoparlants superen de llarg els que poden existir entre estonians (uràlics-ugrofinesos) i letons (indoeuropeus bàltics) amb els russòfons (indoeuropeus eslaus) Però, tot i això, i a risc d'emprenyar algú, cal tenir en compte que mentre Estònia i Letònia tenien una comunitat russòfona d'entre el 30% i el 40% de la població total (en el moment de la separació) Catalunya supera aquest tant per cent amb escreix. Tot i que jo sóc el primer en no vincular necessàriament el fet de ser castellanoparlant amb l'afinitat unionista (i crec que s'ha avançat força en aquest sentit des de les dues bandes) la realitat electoral encara encaixa massa amb les enquestes lingüístiques (reviseu l'article d'Albert Fabà "Llengua i independencia" L'Avenç nº 383 Octubre 2012)

Un altre element, del qual hauríem de prendre bona nota i crec que, parcialment, s'està fent, és el recorregut que van seguir les nacions bàltiques en el període de temps que va des que són republiques federals de la URSS a la seva constitució com a repúbliques independents. Letònia i Estònia (com Lituània) sent encara jurídicament soviètiques van començar a construir estructures d'estat. Algunes decisions us sonaran: declaració de sobirania, modificació de la jerarquia normativa, és a dir, la primacia de les regulacions letones o estonianes sobre les soviètiques, i, en el cas estonià, fins i tot l'elaboració d'un cens electoral nacional paral·lel al soviètic. Tot plegat, i òbvia assenyalar la importància del fet, amb unes societats bàltiques i unes forces profundament compromeses amb el procés d'emancipació nacional i, sobretot, disposades a sacrificar interessos partidistes en favor de la unitat i a recórrer a la desobediència civil (aquí tenim al·lèrgia a la primera i se'ns embruten els calçotets i les calces amb la segona)

Posem el focus ara en el període immediatament postindependència. Dues de les qüestions més espinoses per a Estònia i Letònia i la seva relació amb les respectives minories russòfones foren la concessió de les noves ciutadanies i l'àmbit lingüístic (escola, oficialitat i regulació de l'ús)

Pel que a la ciutadania, i vist amb ulls catalans, les autoritats bàltiques van cometre una errada greu (ras i curt la van cagar) Realment no és cert, com s'ha dit sovint, que les seves respectives lleis d'accès a la ciutadania siguin especialment restrictives, el nucli del problema neix en el fet que d'entrada no es van concedir aquestes noves ciutadanies a les minories russòfones, deixant-les en una mena de limbo legal entre un procés de naturalització complex (recordem la distància cultural i lingüística) i la possibilitat d'abraçar la ciutadania russa (opció a la qual una part de la població russòfona es va acollir, en alguns casos per marxar, en d'altres quedant-se però perdent drets en tots els àmbits) Conseqüentment, una part de la població que va decidir no assumir la ciutadania russa i que, alhora, encara no podia accedir a l'estoniana o letona, va quedar ancorada en un estatus (com dèiem un limbo) de no ciutadania (les diferents realitats i motius dels russòfons per decidir-se són complexes i el llibre els explica molt bé) Tanmateix, el que sí és clar i evident és que en tots dos estats existeix una part de la població sense ciutadania i amb drets reduïts en totes les esferes.

Certament, i per molta simpatia que puguin despertar les nacions bàltiques, aquesta situació no és admissible en el concurs de les nacions democràtiques (que és on volem ser, oi?) Tot i entenent les raons i arguments (alguns d'ells justificables i fins i tot legítims) i comprenent les ganes de passar factura a una comunitat que va actuar en clau absolutament colonial, la situació generada entorn de la concessió de la ciutadania ha esdevingut incòmoda per a tothom. Així, més enllà dels problemes de la comunitat russòfona, pels propis estats bàltics és molt complicat homologar aquesta situació de facto en les diferents institucions supranacionals (són membres de la UE des de 2004) Estratègicament tampoc no ha estat una bona sortida: s'ha dificultat la integració dels russòfons (en diferent grau perquè Estònia ha acabat sent més flexible) i això ha permés l'enquistament del conflicte (i la victimització dels russòfons) per no parlar de la sensació permanent en la població autóctona (sobretot letona) de tenir una quinta columna russa a la cuina de casa.

Finalment, i tancant aquesta qüestió, hi ha un element ètic i moral a tenir en compte (sobretot per part de letons i lituans, però també, en menor grau, d'estonians) Són nacions que, tot i que antigues, com aquell qui diu tot just s'estan presentant al món (potser aviat nosaltres també) i de la mateixa manera que un individu pren decisions davant d'aquells que l'envolten, aquestes nacions també havien i han de decidir què volen transmetre al món (la diferència entre el concepte de sentit o poder) És possible que ara estigui sent injust amb elles però tots recordarem el paper de bona part dels nacionalismes bàltics a la segona guerra mundial; i no m'estic referint al fet de lluitar sovint amb la Werhmach, la qual cosa també van fer els finlandesos i que pot ser, situats en context, comprensible davant de l'agressió de l'URSS, sinó a la participació entusiasta de molts nacionalistes en la persecusió i extermini de ciutadans bàltics d'origen jueu. En aquest sentit, crec, que com a nacions tenien l'imperatiu històric de defensar la seva llengua i cultura, però, alhora, també el tenien d'actuar de forma més democràtica i humana.

Per acabar esbossem quatre pinzellades que em semblen interessants sobre la qüestió lingüística i que, extrapolades amb prudència ens poden donar pistes. D'entrada tant Estònia com Letònia són països oficialment monolingües. A partir d'aquest punt hi ha elements del sistema estonià que em semblem interessants. Estònia té diferents zones de règim lingüístic, així si un 50% de la població d'un poble, vila o ciutat té com a llengua vehicular el rus es permet que els ciutadans el puguin emprar de forma oficial amb les administracions publiques (des del meu punt de vista seria aconsellable el reconeixement d'una cooficialitat en aquestes àrees)

A nivell de sistema escolar, simplificant molt, tant estonians com letons van partir d'un sistema que tendia a un bilingüisme amb preeminència del rus cada vegada més acusada, sembla ser que actualment la situació tendeix a invertir-se i la voluntat de les autoritats autòctones seria assolir un nivell de vehicularitat de les llengües pròpies similar a la del català a les nostres escoles (amb permís del ministre Wert) objectiu, però, que serà complicat i lent, a causa de la distància i els pocs vincles existents entre les llengües pròpies i el rus.

Paisatges II

"Amb totes les coses que et fan sentir lliure, només amb aquestes val la pena viure" El petit de Cal Eril

[caption id="attachment_678" align="aligncenter" width="300"] Illa Skye-Escòcia 2009[/caption]

[caption id="attachment_677" align="aligncenter" width="300"] Illa Skye-Escòcia 2009[/caption]

[caption id="attachment_676" align="aligncenter" width="300"] Yosemite- Califòrnia-EUA 2012[/caption]

[caption id="attachment_675" align="aligncenter" width="300"] Mount Cook-Illa del Sud Nova Zelanda 2005[/caption]

[caption id="attachment_674" align="aligncenter" width="300"] Mount Rainer-Estat de Washington- EUA 2012[/caption]

[caption id="attachment_672" align="aligncenter" width="300"] Noruega- 2010[/caption]

[caption id="attachment_673" align="aligncenter" width="300"] Gullfoss-Islàndia 2012 (aquesta va per l'Aran, jo encara em remoc de ràbia...tot arribarà)[/caption]

Cinc títols pel retorn

Després de gairebé sis mesos de silenci intentem reprendre l'activitat bloguera i ho fem d'una forma força mundana i repetida fins el cansament, però que, fet i fet, ara és la que em ve més de gust i se m'ha acudit en aquest intent estiuenc de reactivar la meva finestra al món.

Recull veloç, superficial i mandrós per algunes de les lectures (les que valoro més interessants ,òbviament) que han omplert els pocs espais lliures dels darrers mesos. No pretenc fer cap sinopsi ni recensió, simplement dades molt bàsiques o notes orientatives per si poden ser d'algun interès. Som-hi doncs.

- La trilogia d'Alexandre el Gran de Valerio Massimo Manfredi "Alexandros" (la trobareu en força editorials i formats). Novel·la histórica molt amena i entretinguda. Rigor històric molt acceptable. Per aquells interessats en el context, més enllà de la trama narrativa, sempre és interessant llegir-se-la amb un atles històric al costat (en el meu cas vaig emprar el Hilgemann-Kinder) i alguna obra de caire un pèl més acadèmic sobre la Grècia Antiga (jo vaig agafar el que tenia més a l'abast, "Textos para la historia de Grecia" de Julio Mangas amb una introducció molt bona i útil sense ser farragosa)

- "Una història de l'independentisme polític català" de Fermí Rubiralta i Casas (Pagès editors). Estudi molt interessant sobre el recorregut de l'independentisme polític català des de finals del XIX a l'ERC d'en Carod. Sobretot és original pel fet que posa el focús en aquells sectors del nacionalisme més finalista que, historiogràficament, sempre han viscut a l'ombra de les dues grans tendències del catalanisme (simplificant molt: dreta liberal pactista i esquerra federalista o confederalista però poques vegades nítidament independentista)

- Les aventures d'en Cato i en Macro, és a dir, els relats de Simon Scarrow "El águila del imperio" i "Roma vincit" (aquests són només els primers dos títols-Edhasa) Una motivant i alhora emocionant manera de conèixer els intríngulis de la Roma imperial de mitjans de segle I dc (l'època daurada per situar-nos) Tot i que el nus narratiu està força centrat en el dia a dia d'una legió també pot picar la curiositat la realitat romana a nivell més general. En el meu cas l'obra de referència és el clàssic de Géza Alfoldy "Historia social de Roma" una obra, si bé d'intencionalitat i estil clarament acadèmic, que construeix un esquema molt clar del recorregut històric romà i les seves estructures i relacions socials.

- "Quatre vies per a la independencia" del periodista Martí Anglada. Excel·lent recull dels processos d'emancipació nacional d'Estònia, Letònia, Eslovaquia i Eslovènia. Molt ben documentat i de lectura apassionant pels ionquis de la historia. Avís per a navegants: aquesta obra ha tingut l'habilitat comercial (entenc que pretesa, com és lògic) d'aprofitar el boom, falera o, digueu-li com vulgueu, de l'actual moment polític, i, pot ser que més d'un acudeixi a ella esperant trobar una anàlisi política (que hi és) o una recerca contínua de paral·lelismes amb el nostre procés (que se'n poden extreure) doncs aneu amb compte, el que presenta (i brillantment al meu entendre) en Martí Anglada és un llibre d'història (les conclusions us les busqueu vosaltres)

- Ja n'he parlat alguna vegada, "Tratado sobre la tolerancia" de Michael Walzer (Paidos) Rellegir-lo ha estat un plaer i a més m'ha permés fixar-me en fragments que en una primera lectura m'havien passat per alt. En aquest cas poso l'accent en l'exercici de la tolerància per part de l'estat en virtut de si qui la rep és l'individu aïllat o una col·lectivitat.

Res més.

I la Ciutadania què?

Aquests darrers dies el món de l'escola ha viscut condicionat pels tempos marcats per aquest personatge sinistre i de mal gust que és en Wert. És indubtable, i lògic sens dubte, que en el cas català hagin estat els aspectes lingüístics de la LOMCE els que han marcat els ritmes de les protestes. En el fons, en Wert, no és res més que un nou ariet de l'estat espanyol (Nova Planta, Llei Moyano de 1837, Restauració, dictadures, PP...) per tal d'enfonsar el major enemic de l'estat: el procés propi de nacionalització de la societat catalana.

Però d'això, afortunadament, se n'ha escrit  i parlat molt i de ben segur així seguirà. Però hi ha un altre aspecte d'aquest projecte vampíric i retrògrada que ha passat més desapercebut (o almenys al Principat) i, des de la meva òptica, també és força alarmant: la desaparició de l'Educació per la Ciutadania (després de mil i un intents per tal de difamar-la, esbiaixar-ne els continguts, erosionar-la i dinamitar-la).

Quina és la importància d'aquesta àrea? En el meu cas, i simplificant, sempre he trobat que la Ciutadania (lluny de l'adoctrinament a la soviètica que ha volgut vendre la dreta conservadora) era un còctel edificant entre les ciències socials i a la filosofia més pràctica. En aquest sentit crec que podem apreciar la seva trascendència si plantegem la qüestió amb interrogants sobre la presència o absència de determinats continguts a les aules:

-Quina àrea assumirà amb la mateixa profunditat l'explicació teòrica i pràctica del què és la moral, la ètica, la distinció entre Bé i Mal?

-Qui introduirà les diferències entre el moralisme i el relativisme en una societat postmoderna i cap a quins camins ens poden conduir?

- Quin àmbit posarà en pràctica les dues qüestions anteriors posant de manifest que vivim en societats teòricament regides pel respecte dels Drets Humans? Qui explicarà als nois i noies que aquestes preguntes sobre l'existència de comportaments socials universals i trascendents en el temps ja se les feien els grecs des de Sòcrates?

-En aquests moments de profunda crisi en diversos nivells , quina matèria ajudarà als alumnes a jutjar des d'una perspectiva històrica l'assoliment de la democràcia i la importància dels principis del liberalisme polític, dels drets civils, polítics i socials (o la seva absència)? I en aquesta mateixa direcció, en quin moment de l'atapeït horari escolar s'aprofitarà per comentar que tot i el nefast i infaust moment actual de la Unió Europea (i d'Occident en general) per sobre de la crítica (justa i necessària) a aquestes institucions també han de ser conscients que viuen en el major espai de llibertat del món?

- Quan es parlarà als escolars de la seva identitat individual, la seva transformació i esferes? I de la evolució històrica d'aquest concepte? I, òbviament, el mateix podem dir en relació a les identitats col·lectives?

- Quina serà l'hora per parlar dels conflictes, de la seva naturalesa i les diverses formes de gestió?

Aquestes són només algunes de les preguntes que caldria que tota la societat es fes en el moment en que finiquitem aquesta àrea de vida efímera. Certament algú podrà afirmar , no sense part de raó, que les Socials, la Filosofia, l'Ètica, la Religió i fins i tot la Tutoria, poden cobrir aquests espais (de fet els seus currículums així ho estipulen)

Tanmateix, no ens enganyem, aquesta no és la realitat: la filosofia és complementària i per tant no obligatòria fins el batxillerat (en el qual als alumnes es veuen aclaparats per una pluja factual que cal recordar per aspirar a superar la selectivitat) Pel que fa a les Socials (després Geografia i Història depenent del curs) van tan ajustades de temps que estranyament s'aturaran en l'apartat d'Història de les Idees. I, finalment, la Religió, que per molt que s'esforci  (de vegades  amb èxit) en no esdevenir una eina més o menys explícita de proselitisme, no pot anar més enllà del fet espiritual i de les connotacions socioculturals del fet religiós (que per se ja és molt!)

Probablement, més enllà de les arts del senyor Wert, bona part del problema té el seu origen en la compartimentació, excessiva al meu entendre, de les matèries (especialment a secundària) en aquest sentit, tot seria força més senzill si parlèssim d'una macroàrea de Pensament profundament relacionada amb la de Ciències socials... però més enllà de totes aquestes cabòries i hipòtesis el que és ben cert és que, si no hi ha modificacions, ben aviat els nostres alumnes es veuran privats del dret (perquè és un dret!) a aprendre a esdevenir ciutadans actius, crítics, tolerants i constructius.