En aquest sentit tendeixo a moure'm a batzegades entre l'ull acrític que idolatra i agraeix permanentment allò que se li ha donat i el seu antagonista de mirada rondinaire que sempre està recordant que el què realment desitgem és una nova obra de referència. I, lògicament, totes dues posicions evidencien una implicació personal que, ja d'entrada, deslegitimem i desautoritzen qualsevol valoració que pugui fer si aquesta pretén ser res més que purament personal.
De fet, aquest no és un debat o una dicotomia estranya o aïllada, Sigur Rós aixeca passions i ho fa des de les dues bandes de la trinxera. Així, és cert que als seus seguidors sovint ens costa (i ho escric en primera persona) molt reconèixer els defectes o abusos de la banda islandesa (com per exemple una tendència des de Með suð í eyrum við spilum endalaust a caure en una emotivitat un pèl simple o un recarregament que córrer el risc de ser vacu) Però també és ben cert que alguns dels seus crítics perden el món de vista en el que esdevenen veritables arengues tan implacables com excessives; he llegit autèntiques animalades sobre la banda islandesa: música per a obrir la clau del gas, per estimar balenes o per abraçar ovelles, manca de sinceritat, pretenciositat, ser propers a les radiofórmules (per dir això últim cal ser o bé un ignorant o bé anar amb molt mala idea... tanmateix, si aquests islandesos fossin populars el món seria un lloc més sensible)
Si anem per feina, la veritat és que Kveikur, és un treball que em genera bàsicament molts dubtes No ens equivoquem, no és un mal disc, de fet és un molt bon disc (molts grups vendrien a sa mare per fer-ne un així) però no compleix expectatives (repeteixo que aquesta és una crítica molt personal) i, el que més em preocupa, no tinc gaire clar que vol transmetre, no aprecio clarament quin és l'horitzó o la direcció que es vol prendre.
En essència, el disc sembla reflectir el caràcter multifacètic de la banda. Viatgem pels tons industrials de Brennisteinn i Kveikur que em recorden a part de Von i alguns moments de (), passem per la cara més alegre dels islandesos a Isjaki com en el seu disc més festiu Með suð í eyrum við spilum endalaust, tastem el dream pop i el pop barroc que tant semblen agradar a en Jonsi (Go) i tanquem el disc amb l'ambient de Var (en la línia de Valtari) concloent, doncs, que tot plegat acaba sent, en principi, coherent amb el difícil (i innecessari) etiquetatge de la banda: post rock? indie pop? folk? ambient? shoegazing? dream pop?... segurament, com he dit força vegades, simplement eclèctics, una mica de tot i res en concret.
Però hi ha coses que, des de la meva forma d'entendre Sigur Rós (ja sé que és una filigrana perillosa pretendre posar-me en el seu cap) em grinyolen. Enyoro sensacions i d'altres me'n sobren. Des del meu punt de vista el treball és massa directe, no hi ha la paciència d'altres vegades, no es mimen unes peces llargues, lentes, sense presses, que van creixent i desenvolupant-se, de vegades cap a l'explosió i de vegades en permanent treball introspectiu, en aquest disc tot m'aclapara ràpid, tot es precipita, tot és pim, pam i passem a la següent pista. I això té un cost: es sacrifica aquell minimalisme tan present en d'altres àlbums i es córrer el risc de caure en certa simplicitat (quan sempre he considerat als islandesos de tot menys simples) En canvi, s'ha potenciat molt un electropop que em situa més en l'univers Jonsi que en l'imaginari Sigur Rós (i sóc conscient que en bona part és el mateix, o probablament les dues cares creatives de Jón Þór Birgisson, vocalista i ànima de la banda, més enllà de la posible afectació en la marxa Kjartan Sveinsson)
En resum, sent un disc correcte, no s'acosta ni de broma als tres treballs que per a mi marquen fins ara l'excel·lència de Sigur Rós: (), Takk i Agaetis byrjun (no per ordre cronològic sinó de preferència)
Tanco: de vegades les comparacions són odioses, i sobretot injustes; l'altre dia escoltava l'àlbum Tunnel blanket de This will destroy you you (2011) per a mi és el seu millor treball. Certament és una cabronada comparar el millor disc d'una banda amb un altre d'acceptable d'una altra, però, en essència, el que provo de dir és que salvant les distàncies (en tant que diferents dins del món alternatiu) jo espero de Sigur Rós un camí similar, les mateixes eleccions.
Penjo Kveikur (cap de vela) peça homònima al disc i, per a mi, la millor del treball.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada