En una de les darreres entrades vaig mencionar el darrer llibre del periodista Martí Anglada "
Quatre vies per a la independencia" (
Pòrtic). I certament crec que aquest treball i els pensaments (com sempre força desordenats) que m'ha fet venir al cap mereixen algún comentari. De fet, tal i com dic, no pretenc resumir ni ressenyar el treball d'Anglada, el qual, insisteixo, és del tot edificant i estimulant, sinó posar per escrit un seguit de reflexions (de vegades simples constatacions) que han fet acte de presencia al meu cap.
Estònia i Letònia:En aquest cas em cenyiré força a alguns dels fils del llibre (sobretot als darrers apartats dedicats a aquests dos països) Anglada ens va presentant quines van ser les diferents decisions i mesures que els diferents òrgans més o menys representatius (ara no entrarem a valorar en quin grau o sobre quin ordenament jurídic en un període de transició tan inestable, ho podeu valorar amb més calma llegint el treball d'Anglada) prenen en el procés constituent d'aquestes repúbliques (tant el previ a la independència, com l'immediatament posterior) De totes elles, n'hi ha algunes que m'han cridat força l'atenció per la lectura que en podem fer des d'aquí (ja vaig comentar anteriorment que aquesta és una obra que convida a les comparacions però no ens les dóna mastegades)
Primerament, dues diferències cabdals a tenir presents abans d'entusiasmar-nos massa: La primera potser és òbvia però crec que cal fer-ne menció: L'URSS s'estava col·lapsant (l'estat espanyol potser no passa pel seu millor moment, però no crec que poguem, ara com ara, parlar de col·lapse ) Naturalment aquest fet condiciona tot el procés que ve després (per saber-ne més recomano
"Historia de la URSS" Carlos Taibo, Alianza editorial) I ho fa bàsicament en dos sentits; d'entrada, moltes de les decisions que es prenen des del Bàltic (insisteixo en que aquest no és l'espai per explicar qui ho fa ni les seves legitimitats) són d'alguna manera acceptades des de Moscú. A més a més, i això és cabdal, qui dirigeix (o codirigeix) en bona part el camí cap a la independència no són els moviments independentistes estonians i letons en solitari, sinó que també hi són presents els membres reformistes dels respectius partits comunistes. Salvant les distàncies en espai i temps seria com si el PSC s'unís a CIU i declarés de forma explícita que la sobirania de Catalunya és un objectiu a curt termini.
La segona diferència de força transcendència és, des del meu punt de vista, la qüestió demogràfica. Vagi d'entrada que crec que fer paral·lelismes entre les repúbliques bàltiques i Catalunya en aquest àmbit és com comparar naps amb cols, però tanmateix també és cert que, fins ara, aquí no s'ha abordat aquesta realitat per por a generar fractures massa matineres, però no seria mala idea que, amb totes les reserves que es vulgui, comencéssim a fer números. És molt cert que, sens dubte, a Estònia i a Letònia es tendia a parlar de dues comunitats clares (l'autòctona i la russòfona) i que en canvi al Principat es fa, sortosament i a disgust de molts, molt difícil parlar de dues comunitats nítidament separades. De la mateixa manera, també és evident que donades les similituts lingüístiques i culturals els vasos comunicants entre catalonoparlants i castellanoparlants superen de llarg els que poden existir entre estonians (uràlics-ugrofinesos) i letons (indoeuropeus bàltics) amb els russòfons (indoeuropeus eslaus) Però, tot i això, i a risc d'emprenyar algú, cal tenir en compte que mentre Estònia i Letònia tenien una comunitat russòfona d'entre el 30% i el 40% de la població total (en el moment de la separació) Catalunya supera aquest tant per cent amb escreix. Tot i que jo sóc el primer en no vincular necessàriament el fet de ser castellanoparlant amb l'afinitat unionista (i crec que s'ha avançat força en aquest sentit des de les dues bandes) la realitat electoral encara encaixa massa amb les enquestes lingüístiques (reviseu l'article d'Albert Fabà "
Llengua i independencia"
L'Avenç nº 383 Octubre 2012)
Un altre element, del qual hauríem de prendre bona nota i crec que, parcialment, s'està fent, és el recorregut que van seguir les nacions bàltiques en el període de temps que va des que són republiques federals de la URSS a la seva constitució com a repúbliques independents. Letònia i Estònia (com Lituània) sent encara jurídicament soviètiques van començar a construir estructures d'estat. Algunes decisions us sonaran: declaració de sobirania, modificació de la jerarquia normativa, és a dir, la primacia de les regulacions letones o estonianes sobre les soviètiques, i, en el cas estonià, fins i tot l'elaboració d'un cens electoral nacional paral·lel al soviètic. Tot plegat, i òbvia assenyalar la importància del fet, amb unes societats bàltiques i unes forces profundament compromeses amb el procés d'emancipació nacional i, sobretot, disposades a sacrificar interessos partidistes en favor de la unitat i a recórrer a la desobediència civil (aquí tenim al·lèrgia a la primera i se'ns embruten els calçotets i les calces amb la segona)
Posem el focus ara en el període immediatament postindependència. Dues de les qüestions més espinoses per a Estònia i Letònia i la seva relació amb les respectives minories russòfones foren la concessió de les noves ciutadanies i l'àmbit lingüístic (escola, oficialitat i regulació de l'ús)
Pel que a la ciutadania, i vist amb ulls catalans, les autoritats bàltiques van cometre una errada greu (ras i curt la van cagar) Realment no és cert, com s'ha dit sovint, que les seves respectives lleis d'accès a la ciutadania siguin especialment restrictives, el nucli del problema neix en el fet que d'entrada no es van concedir aquestes noves ciutadanies a les minories russòfones, deixant-les en una mena de limbo legal entre un procés de naturalització complex (recordem la distància cultural i lingüística) i la possibilitat d'abraçar la ciutadania russa (opció a la qual una part de la població russòfona es va acollir, en alguns casos per marxar, en d'altres quedant-se però perdent drets en tots els àmbits) Conseqüentment, una part de la població que va decidir no assumir la ciutadania russa i que, alhora, encara no podia accedir a l'estoniana o letona, va quedar ancorada en un estatus (com dèiem un limbo) de
no ciutadania (les diferents realitats i motius dels russòfons per decidir-se són complexes i el llibre els explica molt bé) Tanmateix, el que sí és clar i evident és que en tots dos estats existeix una part de la població sense ciutadania i amb drets reduïts en totes les esferes.
Certament, i per molta simpatia que puguin despertar les nacions bàltiques, aquesta situació no és admissible en el concurs de les nacions democràtiques (que és on volem ser, oi?) Tot i entenent les raons i arguments (alguns d'ells justificables i fins i tot legítims) i comprenent les ganes de passar factura a una comunitat que va actuar en clau absolutament
colonial, la situació generada entorn de la concessió de la ciutadania ha esdevingut incòmoda per a tothom. Així, més enllà dels problemes de la comunitat russòfona, pels propis estats bàltics és molt complicat homologar aquesta situació
de facto en les diferents institucions supranacionals (són membres de la UE des de 2004) Estratègicament tampoc no ha estat una bona sortida: s'ha dificultat la integració dels russòfons (en diferent grau perquè Estònia ha acabat sent més flexible) i això ha permés l'enquistament del conflicte (i la victimització dels russòfons) per no parlar de la sensació permanent en la població autóctona (sobretot letona) de tenir una quinta columna russa a la cuina de casa.
Finalment, i tancant aquesta qüestió, hi ha un element ètic i moral a tenir en compte (sobretot per part de letons i lituans, però també, en menor grau, d'estonians) Són nacions que, tot i que antigues, com aquell qui diu tot just s'estan presentant al món (potser aviat nosaltres també) i de la mateixa manera que un individu pren decisions davant d'aquells que l'envolten, aquestes nacions també havien i han de decidir què volen transmetre al món (la diferència entre el concepte de
sentit o
poder) És possible que ara estigui sent injust amb elles però tots recordarem el paper de bona part dels nacionalismes bàltics a la segona guerra mundial; i no m'estic referint al fet de lluitar sovint amb la Werhmach, la qual cosa també van fer els finlandesos i que pot ser, situats en context, comprensible davant de l'agressió de l'URSS, sinó a la participació entusiasta de molts nacionalistes en la persecusió i extermini de ciutadans bàltics d'origen jueu. En aquest sentit, crec, que com a nacions tenien l'imperatiu històric de defensar la seva llengua i cultura, però, alhora, també el tenien d'actuar de forma més democràtica i humana.
Per acabar esbossem quatre pinzellades que em semblen interessants sobre la qüestió lingüística i que, extrapolades amb prudència ens poden donar pistes. D'entrada tant Estònia com Letònia són països oficialment monolingües. A partir d'aquest punt hi ha elements del sistema estonià que em semblem interessants. Estònia té diferents zones de règim lingüístic, així si un 50% de la població d'un poble, vila o ciutat té com a llengua vehicular el rus es permet que els ciutadans el puguin emprar de forma oficial amb les administracions publiques (des del meu punt de vista seria aconsellable el reconeixement d'una cooficialitat en aquestes àrees)
A nivell de sistema escolar, simplificant molt, tant estonians com letons van partir d'un sistema que tendia a un bilingüisme amb preeminència del rus cada vegada més acusada, sembla ser que actualment la situació tendeix a invertir-se i la voluntat de les autoritats autòctones seria assolir un nivell de vehicularitat de les llengües pròpies similar a la del català a les nostres escoles (amb permís del ministre Wert) objectiu, però, que serà complicat i lent, a causa de la distància i els pocs vincles existents entre les llengües pròpies i el rus.
