Ahir em vaig comprar un llibret de poesia d'Atxaga i no em puc estar de penjar-ne un fragment. És la traducció al castellà. Trobo que és millor. Simplement perquè la fa el propi autor després d'escriure l'original en euskera. Atxga, en prosa i poesia, representa (per a mi) el que Delibes, Rivas i Moncada per la resta de literatures ibèriques: La conjunció dels mons tradicional i modern.
Si algú s'anima penjo a baix un enllaç de Milano, una peça de Sigur Rós. Si m'és possible, quan llegeixo Atxaga m'agrada escoltar aquesta cançó.
POEMA DE INVIERNO
"Así fue como acabó el undécimo mes, Noviembre:
Con el canto de las ocas salvajes
que marchaban hacia el Sur.
Y tú miraste hacia aquel cielo, para decir:
Si tuviera alas, también yo me esforzaría
en busca de nuevas tierras,
también yo levantaría mi campamento
en una playa llena de banderas amarillas;
quizá entonces trabajara mejor el tiempo,
quizá entonces olvidara para siempre
las murallas y la gente de esta ciudad.
Y, recuerda, yo sólo te hice una pregunta:
¿Por qué somos tan infelices?
De morir un mes más tarde
habría visto nieve
en nuestro jardín.
Seguíamos hablando
cuando los oscuros ángeles
que se lo llevaron
se llevaron también la tarde.
Así fue como acabó el undécimo mes, Noviembre:
Con el canto de las ocas salvajes
que marchaban hacia el Sur"
dimarts, 28 de desembre del 2010
dijous, 23 de desembre del 2010
dimecres, 22 de desembre del 2010
Per què Sigur Rós?
Per què Sigur Rós?
Suposo que més d'un pensarà que la meva afició a Sigur Rós ("Rosa de la victòria" en islandès) és gairebé obsessiva. I la veritat...tampoc no ho negaré...Per què ens hem d'enganyar?
Quartet islandès composat per Jon Pór Birgison, Kjartan Sveinsson, Georg Hólm i Orri Páll Dýrason vaig sentir-los per primer cop (al 33, en un concert del FIB de 2008) i vaig quedar-me bocabadat (amb cara de tonto) Absolutament hipnotitzat i captivat, allò era la hòstia. Realment, vaig tenir la sensació que havia trobat el més semblant a la bso que desitjaria per musicar-me (digueu-me hortera si voleu) El grau d'identificació que vaig sentir amb aquelles melodies em va deixar completament colpit.
La veu (quasi de falset) de Jon Pór Birgison, el minimalisme, l'originalitat, la decadència de les seves peces i unes lletres que ens parlen d'un món interior complex; tot plegat em va deixar enamorat al moment (sí, sí, aquesta és la paraula) A això hi afegim la valentia de cantar en una llengua com la islandesa (considerada pels filòlegs com la més conservadora d'Europa i amb unes flexions que la fan incomprensible) amb menys de 400.000 parlants i, sovint, introduint la llengua inventada vonlenska (fonèticament similar a l'islandès) doncs... dos i dos són quatre, ja teníem un grup de culte servit.
I com tot culte té creients pietosos i detractors (sortosament) Perquè, és obvi, que cal reconèixer que Sigur Rós no és fàcilment digerible. És cert que transmet emotivitat però, alhora, pot també generar un mal rotllo que, depèn el moment i la persona, no té perquè venir de gust. Tanmateix, personalment, si hagués de triar tres productes musicals, tots tres serien de Sigur Rós: () més conegut com UNTITLED, TAKK ("Gràcies") i AGAETYS BYRGUN ( "Un bon principi")
Quina etiqueta li posem a Sigur Rós?
És difícil. De fet, posar etiquetes és força estúpid. Pel conjunt islandès he arribat a trobar les següents: Indie, Post rock, Shoegazing, Ambient i fins i tot Folck. Probablement totes són certes però cap d'elles en la seva integritat.
Amb què podem comparar Sigur Rós?
També és complicat. Sempre m’han agradat Radiohead, Coldplay (bé... fins que vandecidir enllaunar la seva música per vendre més), Mishima, This will destroy you, Belle and Sebastian, Love of lesbian, The Divine Comedy... però el que és clar és que només Sigur Rós, des del meu punt de vista, aconsegueix convertir les emocions en música. Només amb ells he arribat a emocionar-me; cançons com Heysatan, Hoppipolla (la trobareu al blog del Manel), Salka, Festival, Gong, Untitled 1, 2, 5, 6 i 7… m’han fet plorar una i una altra vegada (és així, què hi farem)
Penjo un parell d'enllaços: Vaka o Untitled 1 i Gong.
Suposo que més d'un pensarà que la meva afició a Sigur Rós ("Rosa de la victòria" en islandès) és gairebé obsessiva. I la veritat...tampoc no ho negaré...Per què ens hem d'enganyar?
Quartet islandès composat per Jon Pór Birgison, Kjartan Sveinsson, Georg Hólm i Orri Páll Dýrason vaig sentir-los per primer cop (al 33, en un concert del FIB de 2008) i vaig quedar-me bocabadat (amb cara de tonto) Absolutament hipnotitzat i captivat, allò era la hòstia. Realment, vaig tenir la sensació que havia trobat el més semblant a la bso que desitjaria per musicar-me (digueu-me hortera si voleu) El grau d'identificació que vaig sentir amb aquelles melodies em va deixar completament colpit.
La veu (quasi de falset) de Jon Pór Birgison, el minimalisme, l'originalitat, la decadència de les seves peces i unes lletres que ens parlen d'un món interior complex; tot plegat em va deixar enamorat al moment (sí, sí, aquesta és la paraula) A això hi afegim la valentia de cantar en una llengua com la islandesa (considerada pels filòlegs com la més conservadora d'Europa i amb unes flexions que la fan incomprensible) amb menys de 400.000 parlants i, sovint, introduint la llengua inventada vonlenska (fonèticament similar a l'islandès) doncs... dos i dos són quatre, ja teníem un grup de culte servit.
I com tot culte té creients pietosos i detractors (sortosament) Perquè, és obvi, que cal reconèixer que Sigur Rós no és fàcilment digerible. És cert que transmet emotivitat però, alhora, pot també generar un mal rotllo que, depèn el moment i la persona, no té perquè venir de gust. Tanmateix, personalment, si hagués de triar tres productes musicals, tots tres serien de Sigur Rós: () més conegut com UNTITLED, TAKK ("Gràcies") i AGAETYS BYRGUN ( "Un bon principi")
Quina etiqueta li posem a Sigur Rós?
És difícil. De fet, posar etiquetes és força estúpid. Pel conjunt islandès he arribat a trobar les següents: Indie, Post rock, Shoegazing, Ambient i fins i tot Folck. Probablement totes són certes però cap d'elles en la seva integritat.
Amb què podem comparar Sigur Rós?
També és complicat. Sempre m’han agradat Radiohead, Coldplay (bé... fins que vandecidir enllaunar la seva música per vendre més), Mishima, This will destroy you, Belle and Sebastian, Love of lesbian, The Divine Comedy... però el que és clar és que només Sigur Rós, des del meu punt de vista, aconsegueix convertir les emocions en música. Només amb ells he arribat a emocionar-me; cançons com Heysatan, Hoppipolla (la trobareu al blog del Manel), Salka, Festival, Gong, Untitled 1, 2, 5, 6 i 7… m’han fet plorar una i una altra vegada (és així, què hi farem)
Penjo un parell d'enllaços: Vaka o Untitled 1 i Gong.
dijous, 16 de desembre del 2010
Untitled 6
Penjo aquest audio: Untitled 6 de Sigur Rós. Fosca però emotiva.
[soundcloud url="http://api.soundcloud.com/tracks/2748807"]
[soundcloud url="http://api.soundcloud.com/tracks/2748807"]
dimecres, 15 de desembre del 2010
Tornado-Jonsi
Aquesta cançó de Jonsi (Jon Pór Birgison) vocalista de Sigur Rós apareix en el darrer anunci d'una coneguda marca de roba i complements esportius. A sota adjunto la traducció de la lletra al català.
"Tu creixes. Grunyeixes.
Malgrat que et disfressis, jo sé
que tu, que tu,
aprendràs a conèixer.
Tu creixes,
creixes com un tornado,
creixes des de l'interior,
destrueixes allà on passes,
destrueixes des de l'interior.
Explotes com un volcà,
flueixes des de l'interior.
Mates allà on passes,
mates des de l'interior.
Tu. Aprendràs a conèixer.
Em pregunto si se'm permetrà
tornar a veure,
em pregunto si se'm permetrà ser lliure alguna vegada.
Sones tan trist,
ets tenebrós.
Ets tan trist.
Em pregunto si se'm permetrà
només existir"
"Tu creixes. Grunyeixes.
Malgrat que et disfressis, jo sé
que tu, que tu,
aprendràs a conèixer.
Tu creixes,
creixes com un tornado,
creixes des de l'interior,
destrueixes allà on passes,
destrueixes des de l'interior.
Explotes com un volcà,
flueixes des de l'interior.
Mates allà on passes,
mates des de l'interior.
Tu. Aprendràs a conèixer.
Em pregunto si se'm permetrà
tornar a veure,
em pregunto si se'm permetrà ser lliure alguna vegada.
Sones tan trist,
ets tenebrós.
Ets tan trist.
Em pregunto si se'm permetrà
només existir"
dissabte, 11 de desembre del 2010
Radiohead- Ok Computer
Aquest treball del quintet britànic, publicat l'any 1997, està considerat una obra mestra no tan sols de l'indie, sinó també de la producció musical dels 90. De fet, fou aclamat per tota la crítica especialitzada i s'endugué un grammy l'any 1998 com a millor disc de música alternativa.
Per part meva, és un d'aquells discos que m'enduria a una illa deserta. La gran virtut d'OK COMPUTER fou la d'introduir nous sons (sobretot electrònics) en un àmbit musical en el qual no eren habituals. A més a més, en determinats moments de l'àlbum apareixen melodies completament innovadores (gairebé estridents) que aconsegueixen (com era la intenció del grup) contextualitzar el treball en un ambient clarament urbà i tecnològic.
Així, les lletres de les 12 cançons que composen l'àlbum giren entorn de quatre eixos bàsics: La vida moderna britànica, el dolor, l'amor i la crítica al capitalisme.
L'ànima de Radiohead, i evidentment d'OK COMPUTER, és el seu vocalista, compositor i lletrista Thom (sí, sí, estranyament amb "h") Yorke . Llicenciat en literatura anglesa i història de l'art, compromés amb multitud de projectes relacionats amb la redistribució de la riquesa, la protecció del medi ambient i la justícia social, és, alhora, un personatge molt peculiar: Extremadament tímid i molt introspectiu, sempre ha desitjat passar desapercebut (concedeix molt poques entrevistes, les solen fer els altres membres del grup) i ha patit vàries depressions (una de les quals poc després de publicar OK COMPUTER)
Si el voleu tastar penjo el video de la peça "Let down" i a sota la traducció de la lletra al català:
"Transports, carreteres i tràmvies. Ara engegant, ara parant.
Enlairant-se i aterrant. El més buit dels sentiments,
gent decebuda abraçada a les ampolles. I quan allò ve és tan i tan decebedor.
Decebut i penjat. Xocant com un insecte al terra.
Decebut i penjat.
Càscares exploten i els sucs flueixen.
Ales arrencades, les cames no van. No siguis sentimental,
així sempre acabes bavejant. Un dia creixeran les meves ales,
una reacció química, histèrica i inútil. Decebut altre cop. Decebut altre cop.
Tu saps, tu saps on ets i amb qui estàs, flotant, botant cap enrera,
el terra col·lapsant-se.
Una reacció química, histèrica i inútil. Decebut altre cop. Decebut altre cop, abatut altre cop."
Per part meva, és un d'aquells discos que m'enduria a una illa deserta. La gran virtut d'OK COMPUTER fou la d'introduir nous sons (sobretot electrònics) en un àmbit musical en el qual no eren habituals. A més a més, en determinats moments de l'àlbum apareixen melodies completament innovadores (gairebé estridents) que aconsegueixen (com era la intenció del grup) contextualitzar el treball en un ambient clarament urbà i tecnològic.
Així, les lletres de les 12 cançons que composen l'àlbum giren entorn de quatre eixos bàsics: La vida moderna britànica, el dolor, l'amor i la crítica al capitalisme.
L'ànima de Radiohead, i evidentment d'OK COMPUTER, és el seu vocalista, compositor i lletrista Thom (sí, sí, estranyament amb "h") Yorke . Llicenciat en literatura anglesa i història de l'art, compromés amb multitud de projectes relacionats amb la redistribució de la riquesa, la protecció del medi ambient i la justícia social, és, alhora, un personatge molt peculiar: Extremadament tímid i molt introspectiu, sempre ha desitjat passar desapercebut (concedeix molt poques entrevistes, les solen fer els altres membres del grup) i ha patit vàries depressions (una de les quals poc després de publicar OK COMPUTER)
Si el voleu tastar penjo el video de la peça "Let down" i a sota la traducció de la lletra al català:
"Transports, carreteres i tràmvies. Ara engegant, ara parant.
Enlairant-se i aterrant. El més buit dels sentiments,
gent decebuda abraçada a les ampolles. I quan allò ve és tan i tan decebedor.
Decebut i penjat. Xocant com un insecte al terra.
Decebut i penjat.
Càscares exploten i els sucs flueixen.
Ales arrencades, les cames no van. No siguis sentimental,
així sempre acabes bavejant. Un dia creixeran les meves ales,
una reacció química, histèrica i inútil. Decebut altre cop. Decebut altre cop.
Tu saps, tu saps on ets i amb qui estàs, flotant, botant cap enrera,
el terra col·lapsant-se.
Una reacció química, histèrica i inútil. Decebut altre cop. Decebut altre cop, abatut altre cop."
divendres, 3 de desembre del 2010
Blade runner-filosofia
La gran metàfora que Ridley Scott (basada en l'obra "Somien els androides amb ovelles elèctriques?" de Philip K. Dick) va crear per provar d'explicar el sentit de la vida i la peculiaritat de les emocions humanes, segueix constituint un gran referent de la ciència ficció i, alhora, un molt bon recurs didàctic.
A Blade Runner (espases corredores) no són les persones sinó els replicants aquells que malden per sobreviure i s'aferren a la vida d'una manera que només un ésser amb emocions desenvolupades pot fer.
La pel·lícula (amb bso de Vangelis) conté escenes antològiques: Des de l'escena inicial amb la panoràmica futurista i fosca de la megalòpolis de Los Angeles de 2019; passant per la persecusió de la replicant Zora (i l'ànsia vital d'aquesta) i, finalment, els diàlegs entre Batty (Rutger Hauer) i el seu creador i el propi Batty amb l'agent Deckart (Harrison Ford) intentant respondre a les clàssiques preguntes de la metafísica.
A més, Blade Runner, esdevé pionera introduint (ja el 1982) conceptes tan actuals com la globalització, el canvi climàtic o la sobrepoblació del planeta.
En resum, una bona opció per a treballar determinats aspectes de la filosofia bàsica a l'aula.
He inclòs l'adreça de cinescola a la llista d'enllaços, allà hi trobareu més propostes per fer del cinema una eina pedagògica.
A Blade Runner (espases corredores) no són les persones sinó els replicants aquells que malden per sobreviure i s'aferren a la vida d'una manera que només un ésser amb emocions desenvolupades pot fer.
La pel·lícula (amb bso de Vangelis) conté escenes antològiques: Des de l'escena inicial amb la panoràmica futurista i fosca de la megalòpolis de Los Angeles de 2019; passant per la persecusió de la replicant Zora (i l'ànsia vital d'aquesta) i, finalment, els diàlegs entre Batty (Rutger Hauer) i el seu creador i el propi Batty amb l'agent Deckart (Harrison Ford) intentant respondre a les clàssiques preguntes de la metafísica.
A més, Blade Runner, esdevé pionera introduint (ja el 1982) conceptes tan actuals com la globalització, el canvi climàtic o la sobrepoblació del planeta.
En resum, una bona opció per a treballar determinats aspectes de la filosofia bàsica a l'aula.
He inclòs l'adreça de cinescola a la llista d'enllaços, allà hi trobareu més propostes per fer del cinema una eina pedagògica.
dijous, 2 de desembre del 2010
Ruper Ordorika
Ruper Ordorika és una d'aquelles petites joies que passen desapercebudes i que, contràriament, mereixeria que ens aturessim mitja horeta a escoltar-lo.
Motius no ens en manquen: D'entrada és l'autor que ha musicat moltes de les poesies de Bernardo Atxaga (la qual cosa, per se, ja és molt) A més, Ordorika, ha estat capaç de fer música en euskera sense polititzar-la (un atèntic miracle) Així, Ordorika (simpatitzant, com Atxaga, del projecte d'Ezker Batua-IU) ha estat capaç de mantenir el seu compromís amb la llengua basca alhora que les seves cançons ens parlaven d'amor, amistat, sexe, treball, vincles individuals amb el paisatge... sense haver de caure en el patriotisme simplista de bandera. Tot plegat, construït al voltant de la melangia habitual en Ordorika.
Incloc el video "Fas fatum" i a sota la traducció al català (És un poema d'Atxaga)
"Un dels amics xiuxiugejava per a ell mateix "fas fatum",
el fado si que és una cançó trista, tristíssima,
al racó, un avi murmura "moltes gràcies" i, ella, se'l mira i passa pàgina.
Un home de 53 anys busca treball, carnet de conduir de primera classe,
molta necessitat, una filla malalta; i ella diu "segur, segur que ja s'ha suïcidat;
t'estimo molt (li responen) Una finestra haurà quedat buïda; una cullera, una espasa,
ara ja inútils.
La sang es dilueix a l'aigua infinítament.
Tens raó. Ja sóc mort. Com ha mort l'època dels aventurers, és veritat,
la terra és encara diminuta pels menuts peus dels nens, i, com ahir, rius de llet
acaricien les arrels dels arbres. Però, on són els herois? Qui pot imaginar un altre Lope de Agirre?
Avui morirem com a papalllones nocturnes i a les nostres darreres hores l'asfixia,
l'angoixa de les flors llànguides ens embrutaran els sudaris (en un congelador made in germany)
Però és veritat. Així és...
Motius no ens en manquen: D'entrada és l'autor que ha musicat moltes de les poesies de Bernardo Atxaga (la qual cosa, per se, ja és molt) A més, Ordorika, ha estat capaç de fer música en euskera sense polititzar-la (un atèntic miracle) Així, Ordorika (simpatitzant, com Atxaga, del projecte d'Ezker Batua-IU) ha estat capaç de mantenir el seu compromís amb la llengua basca alhora que les seves cançons ens parlaven d'amor, amistat, sexe, treball, vincles individuals amb el paisatge... sense haver de caure en el patriotisme simplista de bandera. Tot plegat, construït al voltant de la melangia habitual en Ordorika.
Incloc el video "Fas fatum" i a sota la traducció al català (És un poema d'Atxaga)
"Un dels amics xiuxiugejava per a ell mateix "fas fatum",
el fado si que és una cançó trista, tristíssima,
al racó, un avi murmura "moltes gràcies" i, ella, se'l mira i passa pàgina.
Un home de 53 anys busca treball, carnet de conduir de primera classe,
molta necessitat, una filla malalta; i ella diu "segur, segur que ja s'ha suïcidat;
t'estimo molt (li responen) Una finestra haurà quedat buïda; una cullera, una espasa,
ara ja inútils.
La sang es dilueix a l'aigua infinítament.
Tens raó. Ja sóc mort. Com ha mort l'època dels aventurers, és veritat,
la terra és encara diminuta pels menuts peus dels nens, i, com ahir, rius de llet
acaricien les arrels dels arbres. Però, on són els herois? Qui pot imaginar un altre Lope de Agirre?
Avui morirem com a papalllones nocturnes i a les nostres darreres hores l'asfixia,
l'angoixa de les flors llànguides ens embrutaran els sudaris (en un congelador made in germany)
Però és veritat. Així és...
dilluns, 29 de novembre del 2010
crash- filosofia
Aprofitant la classe de Fiosofia de 3r d'ESO, aquest darrer mes he tornat a veure "Crash" (Col·lisió)
Ja en el seu moment (fa uns 5 anys) em va semblar una gran pel·lícula, però analitzant -la ara des de l'òptica de l'objectiu pedagògic, l'he trobada magistral. El film ens planteja un seguit d'històries paral·leles situades a la quotidianitat d'una gran ciutat com Los Angeles i en les derivades que pot generar un fenomen de globalització sociocultural gestionat des del neoliberalisme ianqui. "Crash" mostra el xoc entre individus i subcultures que naveguen sense gaire més rumb que la pura supervivència i l'ostentació buida (segons el cas) en un context de multiculturalitat (que no interculturalitat)
Radicalment antimoralista, la pel·lícula ens deixa, des del meu punt de vista, dues reflexions bàsiques: Pimerament, la relativitat del clàssic antagonisme entre els pols "bondat" i "perversitat", en d'altres paraules: Les ètiques són perfectes i rodonetes, en canvi, les persones som variables i estem en permanent evolució (el gran paper de Matt Dillon n'és la mostra més clara) I en segon lloc, "Crash" confirma l'obvietat: Per molt que des de les esferes habituals s'intenti disfressar, la globalització i els conflictes identitaris són difícilment abordables en un context de flagrant injustícia social i manca de drets bàsics.
Com deia Antonio Gramsci, "Al món hi ha poques revolucions. El fet és que les causes objectives hi són...el que no apareix és la consciència subjectiva d'aquells que les pateixen"
Ja en el seu moment (fa uns 5 anys) em va semblar una gran pel·lícula, però analitzant -la ara des de l'òptica de l'objectiu pedagògic, l'he trobada magistral. El film ens planteja un seguit d'històries paral·leles situades a la quotidianitat d'una gran ciutat com Los Angeles i en les derivades que pot generar un fenomen de globalització sociocultural gestionat des del neoliberalisme ianqui. "Crash" mostra el xoc entre individus i subcultures que naveguen sense gaire més rumb que la pura supervivència i l'ostentació buida (segons el cas) en un context de multiculturalitat (que no interculturalitat)
Radicalment antimoralista, la pel·lícula ens deixa, des del meu punt de vista, dues reflexions bàsiques: Pimerament, la relativitat del clàssic antagonisme entre els pols "bondat" i "perversitat", en d'altres paraules: Les ètiques són perfectes i rodonetes, en canvi, les persones som variables i estem en permanent evolució (el gran paper de Matt Dillon n'és la mostra més clara) I en segon lloc, "Crash" confirma l'obvietat: Per molt que des de les esferes habituals s'intenti disfressar, la globalització i els conflictes identitaris són difícilment abordables en un context de flagrant injustícia social i manca de drets bàsics.
Com deia Antonio Gramsci, "Al món hi ha poques revolucions. El fet és que les causes objectives hi són...el que no apareix és la consciència subjectiva d'aquells que les pateixen"
divendres, 26 de novembre del 2010
Baroja
Obrirem una nova categoria.
La trilogia "Tierra vasca" esdevé una lectura del tot recomenable per a qualsevol que vulgui passar bones estones llegint i, a més, aprenent coses noves sobre finals del segle XIX i inicis del XX a l'Estat espanyol (sobretot en relació a l'Euskadi d'aleshores) Composada per "El mayorazgo de Labraz", "Zalacaín el aventurero" i "La casa de Aizgorri", reflecteixen la visió d'un Baroja liberal, que assumeix (amb una barreja de llàstima i resignació) la mort d'una cultura i una societat rurals i el naixement d'una societat moderna en el context de la crisi del 98. Baroja s'estima la cosmologia i la mitologia basca, però, alhora, creu impossible (en un pensament molt propi de l'època) que aquestes formes de vida puguin tenir el seu espai a la modernitat. Només així podem entendre l'ambivalència de Baroja: Apassionat de l'antropologia (el seu nebot Julio Caro Baroja, acabarà escrivint el ja clàssic "Los vascos" i , alhora, molt crític amb el carlisme i, més tard, amb el moviment bizkaitarra d'Arana.
Tot plegat, amanit amb el pessimisme vital i la ironia del millor Baroja.
La trilogia "Tierra vasca" esdevé una lectura del tot recomenable per a qualsevol que vulgui passar bones estones llegint i, a més, aprenent coses noves sobre finals del segle XIX i inicis del XX a l'Estat espanyol (sobretot en relació a l'Euskadi d'aleshores) Composada per "El mayorazgo de Labraz", "Zalacaín el aventurero" i "La casa de Aizgorri", reflecteixen la visió d'un Baroja liberal, que assumeix (amb una barreja de llàstima i resignació) la mort d'una cultura i una societat rurals i el naixement d'una societat moderna en el context de la crisi del 98. Baroja s'estima la cosmologia i la mitologia basca, però, alhora, creu impossible (en un pensament molt propi de l'època) que aquestes formes de vida puguin tenir el seu espai a la modernitat. Només així podem entendre l'ambivalència de Baroja: Apassionat de l'antropologia (el seu nebot Julio Caro Baroja, acabarà escrivint el ja clàssic "Los vascos" i , alhora, molt crític amb el carlisme i, més tard, amb el moviment bizkaitarra d'Arana.
Tot plegat, amanit amb el pessimisme vital i la ironia del millor Baroja.
dijous, 25 de novembre del 2010
Continuem
Si l'altre dia parlàvem d'Untitled, avui introduirem "Heima". Es tracta d'un documental en el qual Sigur Rós realitza un homenatge a la seva illa (Islàndia) la seva gent i el seu model social (obert, equilibrat i genuí) En essència, Heima (traduïble per llar) esdevé un poema musical i audiovisual que, almenys a mi, aconsegueix posar-me la carn de gallina.
dissabte, 20 de novembre del 2010
Entrada d'emergència
[gallery]
Hola,
He de fer una entrada i, com tots, tinc poc temps i força feina. Així que parlaré d'una de les poques coses que em permetrà fer via i, alhora, ser mínimament coherent (o almenys això intento) Per tant, em tiro a la piscina del blog parlant de música i d'un disc en concret, som-hi!
() o Untitled: Treball del 2002 és possiblement un dels millors productes de la banda islandesa Sigur Rós. Es tracta d'un disc premeditament melancòlic en el qual el grup va partir de la idea de fer un tot conceptual que musiqués els sentiments i les emocions del costat fosc de qualsevol trajecte vital. Escrit en la llengua inventada Vonlenska ("llengua de l'esperança") el conjunt va editar el disc permetent que cada seguidor introduís les seves pròpies lletres i títols (de fet, per això podem trobar les cançons al youtube amb títols i lletres molt diferents, en línia amb la mentalitat 2.0)
A partir d'aquests principis Sigur Rós assoleix en aquest treball 8 peces que, dividides en dues parts, aconsegueixen mantenir la línia de continuïtat necessària en un disc que pretén ser conceptual.
Les primeres 4 cançons presenten un to dolç i líric que transmet una trista i agradable serenor. Després, les peces 5,6 i 7 (anomenades per alguns crítics com la trilogia mandrosa) esdevenen referents per a qualsevol seguidor del minimalisme. En elles, el grup desplega, sense cap tipus d'analgèsic, una barreja de tristor, dolor i desencís, construint una elegia de gairebé trenta minuts. Finalment, el disc es tanca amb Untitled 8, peça de perfil progressiu amb final apoteòsic, en la qual el quartet islandès dibuixa el renaixement des de les cendres per a un nou camí... camí que representa Takk ("Gràcies") el seu següent disc (molt més alegre...tenint en compte el concepte d'alegria que té Sigur Rós) Però això ja és una altra història... Espero no haver avorrit gaire el personal, però el títol ja avisava: Cabòries i flipades.
Hola,
He de fer una entrada i, com tots, tinc poc temps i força feina. Així que parlaré d'una de les poques coses que em permetrà fer via i, alhora, ser mínimament coherent (o almenys això intento) Per tant, em tiro a la piscina del blog parlant de música i d'un disc en concret, som-hi!
() o Untitled: Treball del 2002 és possiblement un dels millors productes de la banda islandesa Sigur Rós. Es tracta d'un disc premeditament melancòlic en el qual el grup va partir de la idea de fer un tot conceptual que musiqués els sentiments i les emocions del costat fosc de qualsevol trajecte vital. Escrit en la llengua inventada Vonlenska ("llengua de l'esperança") el conjunt va editar el disc permetent que cada seguidor introduís les seves pròpies lletres i títols (de fet, per això podem trobar les cançons al youtube amb títols i lletres molt diferents, en línia amb la mentalitat 2.0)
A partir d'aquests principis Sigur Rós assoleix en aquest treball 8 peces que, dividides en dues parts, aconsegueixen mantenir la línia de continuïtat necessària en un disc que pretén ser conceptual.
Les primeres 4 cançons presenten un to dolç i líric que transmet una trista i agradable serenor. Després, les peces 5,6 i 7 (anomenades per alguns crítics com la trilogia mandrosa) esdevenen referents per a qualsevol seguidor del minimalisme. En elles, el grup desplega, sense cap tipus d'analgèsic, una barreja de tristor, dolor i desencís, construint una elegia de gairebé trenta minuts. Finalment, el disc es tanca amb Untitled 8, peça de perfil progressiu amb final apoteòsic, en la qual el quartet islandès dibuixa el renaixement des de les cendres per a un nou camí... camí que representa Takk ("Gràcies") el seu següent disc (molt més alegre...tenint en compte el concepte d'alegria que té Sigur Rós) Però això ja és una altra història... Espero no haver avorrit gaire el personal, però el títol ja avisava: Cabòries i flipades.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)