Per què Sigur Rós?
Suposo que més d'un pensarà que la meva afició a Sigur Rós ("Rosa de la victòria" en islandès) és gairebé obsessiva. I la veritat...tampoc no ho negaré...Per què ens hem d'enganyar?
Quartet islandès composat per Jon Pór Birgison, Kjartan Sveinsson, Georg Hólm i Orri Páll Dýrason vaig sentir-los per primer cop (al 33, en un concert del FIB de 2008) i vaig quedar-me bocabadat (amb cara de tonto) Absolutament hipnotitzat i captivat, allò era la hòstia. Realment, vaig tenir la sensació que havia trobat el més semblant a la bso que desitjaria per musicar-me (digueu-me hortera si voleu) El grau d'identificació que vaig sentir amb aquelles melodies em va deixar completament colpit.
La veu (quasi de falset) de Jon Pór Birgison, el minimalisme, l'originalitat, la decadència de les seves peces i unes lletres que ens parlen d'un món interior complex; tot plegat em va deixar enamorat al moment (sí, sí, aquesta és la paraula) A això hi afegim la valentia de cantar en una llengua com la islandesa (considerada pels filòlegs com la més conservadora d'Europa i amb unes flexions que la fan incomprensible) amb menys de 400.000 parlants i, sovint, introduint la llengua inventada vonlenska (fonèticament similar a l'islandès) doncs... dos i dos són quatre, ja teníem un grup de culte servit.
I com tot culte té creients pietosos i detractors (sortosament) Perquè, és obvi, que cal reconèixer que Sigur Rós no és fàcilment digerible. És cert que transmet emotivitat però, alhora, pot també generar un mal rotllo que, depèn el moment i la persona, no té perquè venir de gust. Tanmateix, personalment, si hagués de triar tres productes musicals, tots tres serien de Sigur Rós: () més conegut com UNTITLED, TAKK ("Gràcies") i AGAETYS BYRGUN ( "Un bon principi")
Quina etiqueta li posem a Sigur Rós?
És difícil. De fet, posar etiquetes és força estúpid. Pel conjunt islandès he arribat a trobar les següents: Indie, Post rock, Shoegazing, Ambient i fins i tot Folck. Probablement totes són certes però cap d'elles en la seva integritat.
Amb què podem comparar Sigur Rós?
També és complicat. Sempre m’han agradat Radiohead, Coldplay (bé... fins que vandecidir enllaunar la seva música per vendre més), Mishima, This will destroy you, Belle and Sebastian, Love of lesbian, The Divine Comedy... però el que és clar és que només Sigur Rós, des del meu punt de vista, aconsegueix convertir les emocions en música. Només amb ells he arribat a emocionar-me; cançons com Heysatan, Hoppipolla (la trobareu al blog del Manel), Salka, Festival, Gong, Untitled 1, 2, 5, 6 i 7… m’han fet plorar una i una altra vegada (és així, què hi farem)
Penjo un parell d'enllaços: Vaka o Untitled 1 i Gong.
Ei! està força bé però això no ho pots escoltar un dia que estàs depre perquè t'enfonsa del tot. Tot i que no seré sigurossiana com tú, m'agradat també aquella que és més fosca. Segur que guanya molt en directe, perquè les cançons són molt envolvents.
ResponEliminaMe n'alegro que no t'hagi desagradat. Si mai vols escoltar més, ja ho saps.
ResponEliminaEm consider un Sigurrosian de cap a peus, i hasta els dies trists m'animen de mala manera ja que sempre tinc alguna cancó que em va veure es mon gran i lluminós o inmens i especial. També per a mi es la BSO de la meva vida, m' agrada molts tipus de bandes i musiques pero no va ser fins aquest grup islandès que ho considereix com a la meva banda favorita de sa meva vida (molt personalment es clar que si).
ResponEliminaLlarga vida als Sigurrosians :D