"La cinta blanca" o la qüestió alemanya

Excel·lent pel·lícula del director alemany Michael Haneke en la qual, a partir de la narració d'una sèrie de successos estranys en un petit poble de l'Alemanya protestant i guillermina, el director intenta establir les relacions existents entre les construccions i les estructures socials de l'Alemanya del II Reich i la perversitat del règim nazi.

Més enllà de les seves qualitats com a pel·lícula (a mi m'ha encantat) el treball de Hanecke és molt recomenable com a recurs didàctic, sobretot per tots aquells que vulgueu treballar tant la història contemporània europea, com la filosofia a batxillerat (probablement, el film sigui massa complex, implícit i contingut per alumnes d'ESO)

Haneke, que porta anys preguntant-se el per què del consens social al voltant del nazisme i el III Reich, dibuixa el retrat de l'Alemanya de principis del XX en la qual el procés de nacionalització i homogenització de les masses iniciat per Bismark amb la Kulturkampf (cultura de combat) va construir una societat competitiva, qualificada i culte, però alhora obsessionada amb la disciplina, la rigidesa, l'ordre i la jerarquia (l'ètica protestant de Weber) que, en molts sentits, fou l'avantsala del nazisme. En aquest sentit, no fou casual el fet que el nacionalsocialisme tingués força més seguidors en l'Alemanya protestant que en la catòlica.

De fet, totes aquestes relacions que estableix Haneke (gairebé des de la psicologia social) no han perdut actualitat. Només cal tenir presents dues realitats aparentment oposades: Durant els anys 70 (els anys de plom)  eren de sobres conegudes les formes implacables dels activistes de la Fracció de l'exercit roig (RAF) fins al punt que els sociòlegs han arribat a parlar d'una específica "forma alemanya de lluita armada" .

De la mateixa manera, a l'Alemanya reunificada dels nostres dies no és cap secret el fet que l'ascens de l'extrema dreta a l'est, respon tant a les frustracions generades pel procés unificador, com al fet que a l'antiga RDA (una altra forma de totalitarisme al cap i a la fi) no es va produir el procés de desnazificació (o el que és el mateix, la introducció de la cultura liberal més enllà del sonderweg) que, amb les disfuncions que es vulgui, si féu l'RFA. No cal oblidar que durant els anys 80 fou l'RDA la que sovint es va reclamar hereva de Prússia, i l'estat que s'atribuïa l'autentic germanisme enfront d'una RFA occidentalitzada.