Per començar he triat una llengua ibèrica que, a més, té el dubtós honor de ser considerada la llengua europea amb un perill més alt de desaparició imminent: L'aragonès.
L'ARAGONÈS:
- Localització: Extrem nord de l'Aragó (Pirineu aragonès)
- Nombre de parlants: 12.000.
- Família: Indoeuropea, branca llatina, iberoromànica (tot i ser considerada llengua de transició amb les llengües gal·loromàniques)
- Dialectes principals: Ansotà (Vall d'Ansó), Cheso (Vall del Hecho), Panticuto (Vall de Panticosa) Belsetan (Vall de Bielsa) Chistabín (Vall de Chistau) i, finalment, el benasquès i el ribargorçà que són considerats dialectes de transició entre l'aragonès i el català.
- Història: L'aragonès, també anomenat antigament navarro-aragonès, té el seu origen (segle VII-VIII) en el llatí vulgar parlat a les valls del Pirineu (actuals comarques de la Jacetània, Alt Gàllego, Sobrarbe i Benasque) Conté un substrat basc notable.
L'evolució i extensió de l'aragonès va estar lògicament relacionada amb el desenvolupament dels comtats aragonesos en els quals va néixer. Així, en un primer moment (depenent del Regne de Navarra) es va estendre per la Terra mitja i la Ribera navarresa i el sudest de l'actual Rioja. Posteriorment (ja independent el Regne d'Aragó) va guanyar les actuals províncies de Saragossa (conquerida el 1110) i Terol (conquerida el 1171) La seva màxima extensió la va assolir a partir de la unió dinàstica amb Catalunya (1137) a partir de la qual població aragonesa va colonitzar (repoblar no és la paraula correcta quan en aquests territoris ja hi vivia gent, mal que li pesi a bona part de la historiografia espanyola) l'interior del País Valencià i fins i tot algunes àrees de l'actual Múrcia. Aquests dos darrers processos van suposar l'entrada de molts elements i prèstecs mossàrabs a la llengua aragonesa.
La decadència de l'aragonès i la seva substitució pel castellà ve marcada per dos fets de l'edat moderna: Primerament, el 1412, el Compromís de Casp i, per tant, la introducció d'una dinastia castellana, els Trastàmares, a la Corona d'Aragó. I en segon lloc, el decret de Nova Planta de 1715.
Amb l'arribada de la industrialització l'aragonès (ja acantonat a la província d'Osca) va haver d'afrontar tres nous problemes: L' emigració cap a altres terres de bona part dels seus parlants; la dèria centralitzadora i uniformitzadora de l'Estat espanyol contemporani (el qual menystenia l'aragonès com a llengua dels pastors i de l'alta muntanya) i la inexistència de cap sector social il·lustrat decidit a defensar-lo i potenciar-lo com a llengua moderna. La conseqüència directa d'aquest fet fou la marginalització de l'aragonès a una ruralitat envellida i terminal.
Actualment, l'aragonès córrer un seriós perill de desaparició imminent. Tanmateix, continua sense existir una voluntat decidida de les autoritats aragoneses i estatals per tal d'invertir aquesta situació. L'actual llei de llengües de l'Aragó reconeix la realitat trilingüe de l'Aragó, però, en canvi, no regula l'oficialitat ni de l'aragonès ni del català a la Franja. De la mateixa manera, reconeix el dret dels ciutadans a sol·licitar la inclusió de classes d'aragonès en l'escolarització dels seus fills (de forma voluntària) i en cap cas es planteja l'aragonès com a possible llengua vehicular en l'educació. Finalment, la normalització de l'aragonès està topant amb serioses dificultats en la tasca de construir un estàndard, ja que els sectors més conservadors (que sovint consideren l'aragonès un dialecte del castellà) temen que aquesta sigui una via vàlida per fer de l'aragonés una llengua funcional en la societat contemporània.
Incloc un mapa de l'actual distribució lingüística de l'Aragó i un video en el qual podreu sentir uns nens parlant aragonès en una de les poques escoles (cooperatives de pares) en les quals s'ensenya (aviso, es penja una mica al principi però val la pena)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada