Organització, poder, democràcia- Filosofia-Ciutadania 3r ESO

Com he anat fent anteriorment, penjo el power d'aquesta unitat per si pot ser d'utilitat.

[slideshare id=10663366&doc=presentaciu3democrcia-111222022132-phpapp01]

"Tractat sobre la tolerància" Michael Walzer

Penjo la recensió que sobre aquest bon assaig de Walzer em va tocar escriure a la farà un anyet. Darrerament he estat rellegint l'obra i continua semblant-me excel·lent. També adjunto bibibliografia sobre la qüestió que tot i ser mínima i clàssica pot ser interessant.

 

L'assaig de Michael Walzer prova d'abordar des de diverses òptiques i casuístiques el concepte de tolerància. En les seves reflexions l'autor de “Guerres justes i injustes” centra la mirada en els diferents graus de desenvolupament de la tolerància entre col·lectivitats i comunitats tant pretèrites com contemporànies. Tot plegat, per tal de poder apropar-nos a possibles camins d'entesa en el context del nostre temps, en la cruïlla entre la crisi de la Modernitat i l'auge de la Postmodernitat.

Tot i que, en principi, hauria de ser força evident el fet que la construcció de quelcom tan relatiu i, per tant, manipulable, com la tolerància (en qualsevol tipus de context) hauria de basar-se de forma innegociable en el principi del respecte escrupolós dels Drets humans, la realitat ens mostra que les coses són força més complexes i que, d'aquesta manera, podem i hem de plantejar-nos força interrogants: Des de la la pròpia definició de tolerància (m'ha d'agradar allò que tolero? O justament és a l'inrevés: he de tolerar allò que no m'agrada?) passant per una altra de les grans disjuntives: He de tolerar l'intolerant? Com defineixo l'intolerant? Arribant a la gran qüestió que ens formula Walzer: Com organitzem la tolerància entre comunitats i col·lectius diferents que comparteixen territori? La necessitat de respondre aquesta pregunta ja la plantejà d'alguna manera Ernest Gellner quan assenyalava que en determinats espais el maridatge d'Estat i Nació estava condemnat a dirigir-se a la tragèdia (Gellner, 57,1998)

Així, Walzer inicia l'estudi amb una mirada,tant de tipus retrospectiu com actual, a les principals estructures polítiques del XIX i XX a Occident i les seves respostes a l'hora de gestionar la diversitat.

Primerament; els imperis multinacionals: parlem de construccions tals com els imperis otomà o austro-hongarès. Aquestes estructures presentaven alguns avantatges a l'hora d'abordar la seva diversitat: d'entrada, l'absència de la noció d'Estat- Nació modern i, per tant, del procés d'uniformització que implica el procés nacionalitzador modern (tal com Gellner també va assenyalar, Gellner, capítols de l'1 a 4,1998) )

En aquest sentit, si que existeix un poble o cultura que esdevé el nucli de l'imperi (al cap i al fi les seves elits l'han creat) però no es genera un procés d'assimilació de forma premeditada. A més a més, sovint la fidelitat a l'imperi es visualitza en una figura volgudament transnacional com és l'emperador. Òbviament, aquesta estructura només és assumible des d'un punt de vista preliberal de la política ja que, entre d'altres coses, sol partir d'una idea patrimonial de l'Estat. Evidentment, tant l'Imperi Otomà com l'Austro-hongarès, van esclatar en continus conflictes ètnics en el moment en que a mitjans del XIX van pretendre convertir-se en estats nacionals (la revolució des de dalt) Sovint, Hobsbawm (Hobsbawm, 247, 1988) ha fet responsables les minories nacionals que constituïen aquells imperis de l'espiral d'odi que va acabar desembocant en la I Guerra mundial; tanmateix, cal tenir molt present que les reivindicacions d'emancipació nacional d'aquestes minories només esdevingueren majoritàries quan l'Imperi pretengué iniciar el seu procés nacionalitzador.

El segon model que analitza Walzer és la Confederació. En aquest cas l'èxit depèn sobretot de la capacitat de compromís de les elits de les diverses comunitats a l'hora d'establir els acords de coexistència. Tanmateix, és imprescindible que l'equilibri de poder sigui percebut com a just i equitatiu. En aquest sentit, la crisi que va conduir a la guerra civil libanesa expressava la disconformitat i el malestar d'una nova majoria xiïta davant un estat que percebien com a patrimoni dels cristians maronites (i dels drusos en menor mesura) Contràriament, el cas suís (probablement a causa de la seva antiguitat) mostra l'existència de la creença en un passat i una memòria compartits, alhora que un desplegament democràtic tant de les quatre identitats principals com de les cantonals..

En relació a la comunitat internacional se'ns planteja el següent dilema: Drets humans vs Raó d'Estat. Amb aquesta disjuntiva podem definir les paradoxals relacions dels estats en les instàncies supranacionals. Així, sovint, els estats liberal-democràtics toleren pràctiques del tot oposades al respecte dels Drets Humans per part d'altres estats. Aquesta condescendència és justificada en virtut de dos motius: en primer lloc, els més pragmàtics, solen tenir a veure en la necessitat d'acords puntuals (en l'àmbit que sigui) amb aquests estats teòricament pròfugs. Tanmateix, la motivació més profunda té a veure amb el compromís tàcit entre els estats de respectar de forma recíproca la seva legitimitat davant el que de forma eufemística podem anomenar “ problemes interns”.

Finalment, Walzer centra la seva atenció en L'Estat nacional modern. Tot i que aquesta fórmula és, sens dubte l'hegemònica en la geopolítica contemporània,també és cert que presenta força incògnites davant la gestió de la diversitat ètnica, religiosa i cultural.

D'entrada, malgrat que l'Estat liberal-democràtic sempre s'ha definit des del concepte de nació política basada en la llei i la ciutadania (allò que Ernest Renan va definir com el plebiscit del dia a dia Renan, 2001,149) tant Michael Walzer com Ernest Gellner (Gellner, capítols 1 al 5, 1998) reconeixen la presència d'un grup cultural nuclear (lluny per tant de l'asèpsia acultural que sovint es perfila) la qual és la que construeix l'Estat en àmbits culturalment sensibles (educació, religió, en essència el procés de nacionalització) Aquest procés no genera gaire problemes en cas de no existir minories culturals (més enllà de la destrucció de la pluralitat intracultural) Tanmateix, el conflicte està servit en cas de presència de comunitats culturals diferents a la nuclear. En aquest cas, aquestes poden ser assimilades (el cas de França és paradigmàtic) o poden provar de resistir i guanyar espais tant en l'àmbit privat com en el públic. Conseqüentment, el conflicte amb l'estat és ,en principi, inexorable.

Així, l'Estat (en relació a la seva capacitat de tolerar la pluralitat) maldarà per trobar una posició coherent entre el respecte dels drets culturals de l'individu i el no reconeixement de la comunitat en la qual aquest individu desplega la seva culturalitat (que xocaria amb el principi de considerar com a única comunitat nacional la suma dels ciutadans subjectes de drets) Contràriament, com descriu Miroslav Hroch (Hroch, 63, 2001) les minories iniciaran un camí a la recerca de la sobirania que en principi no presentarà més aspiracions que les folklòriques però que poden acabar desembocant en vindicacions polítiques o fins i tot en l'inici d'un procés de nacionalització propi, el qual, òbviament, és inacceptable per l'Estat nacional.

En l'esfera dels estats nacionals moderns, però en un context força diferent apareixen les societat d'immigrants. Formades bàsicament a aquells territoris coneguts com les Noves Europes (Estats Units, el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda...) aquestes antigues colònies han construït un model en el qual la nació política i les identitats culturals pretesament han romàs separades; així, de forma teòrica, cap comunitat ha ostentat el control del procés de nacionalització.

A tall d'exemple i mostrant que els models que acaba d'exposar no són en cap cas aplicables de forma deductiva a la realitat, Walzer planteja tres casos que anomena problemàtics:

França: L'Estat nacional per antonomàsia. La seva visió jacobina ha representat l'opció més rígida i menys flexible de l'Estat nacional modern. Malgrat això, actualment ha d'afrontar la perseverança de la població arribada de les seves antigues colònies (majoritàriament musulmana) en la construcció d'una nova francesitat, alhora políticament republicana i culturalment musulmana.

Israel: Més enllà del conflicte armat que manté des de la seva creació (i que probablement ha servit per a vehicular la seva identitat nacional) Israel ha de gestionar un dels espectres ètnico-religiosos més complexos del món. En aquest sentit, i a més dels àrabs israelians, l'estat hebreu presenta una diversitat transversal que afecta totes les esferes de la vida dels seus ciutadans: askenazis europeus, sefardis, conservadors, reformistes, ortodoxos, laics... Els camins que han portat a cadascun dels israelians a l'estat hebreu sens dubte dibuixen una metafòrica babel cultural. En aquest context, gestionar la tolerància esdevé francament complex i, probablement el reconeixement dels drets de determinats col·lectius pot esdevenir antagònic amb els d'uns altres (en aquest sentit, l'oposició entre Tel Aviv i Jerusalem il·lustra força bé aquesta realitat)

Canadà: El Quebec li planteja al l'estat canadenc els interrogants que formulàvem en l'explicació de l'Estat nacional modern. En aquest sentit, com assenyala Walzer, existeixen vàries opcions de resolució: l'exercici de l'autodeterminació, la constitució d'una confederació o, finalment, el manteniment de l'estat nacional tot reconeixent la quebequesitat i cedint-li part de la sobirania (federalisme asimètric)

 

En la segona part de l'assaig Walzer analitza diversos factors socioculturals que condicionats per les relacions de poder poden determinar el desenvolupament de la tolerància entre comunitats.

En primer lloc, Walzer ens parla de la classe. En aquest sentit, la reflexió no ens situa en l'estudi de les relacions de classe en el sí d'una comunitat, sinó en les derivades que es generen quan la fractura social i l'ètnica es tracen a la mateixa línia. Walzer no menciona situacions anàlogues en la geopolítica actual, però, tant la la Sud- Àfrica de l'Apartheid com el conflicte d'Irlanda del Nord poden presentar aquest escenari (a part, òbviament de qualsevol situació de caire colonial)

D'altra banda, la qüestió de gènere també pot ser font de conflictes entre comunitats. En aquest cas la disjuntiva és la següent: Pot, en nom de la tolerància, un estat liberal admetre determinades tradicions que atempten contra els seus propis principis morals? Naturalment, la resposta és negativa; tanmateix el conflicte està servit. Tzevtan Todorov afirma (parlant de les comunitats musulmanes franceses) que el conflicte no es genera en la perifèria ideològica dels dos grups, sinó quan és qüestionat el nucli d'un dels dos (Todorov; capítol 1; 1988) Probablement, com assenyala el propi Todorov, el pas de les generacions suavitzarà la situació i seran les pròpies afectades aquelles que sense renunciar a la seva identitat cultural i religiosa ho faran des dels drets individuals que ens aporta el liberalisme.

El camp de l'educació, o la religió civil com l'anomena Walzer, també ha de ser un espai de compromís i trobada. Naturalment, l'Estat necessita generar les lleialtats que ajudaran a reproduir el sistema, alhora però ha d'existir un acord en favor de la interculturalitat a partir del qual els nens i les nenes assumeixin l'alteritat i la diversitat com a quelcom propi i natural en una societat que aspira a ser oberta i plural.

 

En aquesta mateixa direcció, Walzer, emfatitza en una qüestió que sovint passa força desapercebuda en els debats sobre tolerància i minories: La necessitat que les pròpies minories respectin la seva pròpia diversitat interna. És a dir, que lluny d'enrocar-se en posicions estaticistes i essencialistes (potser comprensibles per la pressió a la que sovint han estat sotmeses) assumeixin amb escrupolositat la capacitat d'elecció dels seus propis membres.

Finalment, Walzer, tanca l'assaig introduint el factor de la Postmodernitat (ho fa centrant-se sobretot en els EUA, tot i que bona part del que indica és anàleg a l'Europa Occidental) Sens dubte, la Postmodernitat, el seu relativisme, la desaparició de força referents ideològics,la nova pluralitat d'estímuls, la mort de les grans narracions i els projectes teleològics de la Modernitat, han generat l'aparició d'una pluralitat fins ara desconeguda: així, paradoxalment, tot i que el món i les cultures mai no havien estat tan globalitzades i, en certs sentits, uniformitzades, contràriament, els individus mai no havien estat tan diferents entre ells. La construcció de la identitat del jo ha esdevingut quelcom apassionat que permet als individus recollir lliurement els elements que trien de les diferents tradicions culturals (les quals segueixen el cordó umbilical amb la historicitat) generant un autèntic gresol personal.

 

 BIBLIOGRAFIA:

-Walzer, Michael; “Tratado sobre la tolerancia”; 1998; editorial Paidos; BCN.

- Gellner, Ernest; “Nacionalisme”; 1998; editorial Afers; Catarroja.

- Hroch, Miroslav; “La naturalesa de la nació”; 2001; editorial Afers; Catarroja.

- Hobsbawm, Eric, Ranger, Terence; “La invenció de la tradició”; 1988; editorial Eumo; Vic.

- Sentmartí, Ramon (coord.); “Clàssics del nacionalisme”; 2001; Barcelona; editorial Pòrtic.

- Todorov, Tzvetan; “Cruce de culturas y mestizaje cultural”; 1988; Júcar universidad, Gijón.

Sigur Rós- Més "Inni"- "E-bow" o "Untitled 6"

Una mica més del darrer treball de Sigur Rós "INNI".

"Untitled 6" també coneguda per "E-bow" forma part de l'àlbum "()" de 2002 i també apareix en algunes extensions del documental "Heima" de 2008. Peça hipnòtica i minimalista, probablement sigui una de les joies de la banda islandesa.

Penjo els dos videos: "INNI" gravat a Londres i el fragment de "Heima".

Michael Yon i el major Marck Bieger

Aquest matí, mentre buscava un video del conjunt nord americà Other Lives, he topat amb aquesta fotografia. A risc de semblar lacrimogen (els que em coneixen saben que la direcció és més aviat la contrària) he de reconèixer que m'ha deixat del tot colpit. Com que he pogut apreciar el nom de l'autor (Michael Yon) l'he pogut cercar i trobar a la seva web. L'escena va ser captada a una ciutat iraquiana mentre els soldats nordamericans recollien els cossos de les víctimes d'un atac suïcida.

Potser és una tonteria però no me n'he pogut estar de publicar-la i comentar-la. No seré jo qui defensi la política exterior dels EUA (tot i que m'agradaria que gastèssim la mateixa duresa que dediquem als ianquis amb l'altra trinxera, que sovint mostra un menyspreu flagrant per la vida) Però més enllà de tot això, la fotografia d'en Michael Yon només em transmet una situació concreta i una persona concreta, un individu en una situació límit, desolat, trencat... prenent la criatura amb tota la delicadesa de la que és capaç, i, això, el fa humà , atorga a la foto un bri d'esperança i dignitat.

Identitat- Filosofia i Ciutadania 3r d'ESO

Tal i com vaig fer amb la primera unitat, penjo també la presentació de la unitat 2 de Filosofia- Ciutadania de tercer d'ESO. No pretén ser una presentació exhaustiva sinó una sèrie de pautes per facilitar l'explicació i generar interrogants entre els alumnes.

[slideshare id=10229909&doc=presentaciu2laidentitat-111119041642-phpapp01]

Tres cosetes interessants

Tres referències ràpides que valen molt la pena si us agrada la música independent:

1- Mogwai: Des de Glasgow. Segons el propi conjunt parlem de rock instrumental i fosc, segons alguns crítics de postrock... ves a saber... però ja porten força anys i sonen molt i molt bé.



2- Two door cinema club: Des d'Irlanda del Nord. Indie pop amb punts d'electropop.



3- Bombay bycicle club: Londres. Indie rock- pop.

SIGUR RÓS "INNI"

El 7 de novembre, Sigur Rós llançarà el seu projecte INNI (traduïble per " interior") Aquest projecte consisteix en un concert de 75 minuts en video i un disc doble amb 105 minuts de música de Sigur Rós (a excepció feta de la peça Lúppulagid no és material nou)

Penjo l'avenç que se n'ha fet amb l'esplèndida Féstival.

"Viure a l'ombra"- W. Isfaust

"Al llarg de les nostres vides coneixem i tractem amb gent de tot tipus. No és cap secret (la filosofia i la psicologia ens ho han mostrat d'una forma prou satisfactòria) que la personalitat de l'ésser humà és una caixa de sorpreses inesgotable; hi ha gent per a tot i les combinacions són múltiples i variades.  A més, ben probablement, els processos de socialització actuals han permès que les identitats esdevinguessin més lliures i individuals que mai. Òbviament, al cap del carrer, tot continua reduint-se a les qüestions de tota la vida: "Vull interrelacionar-me amb X? I si és així, en quin sentit i fins a quin punt?"

Però bé, no ens perdem en estúpides divagacions. Tota aquesta florida reflexió inicial no tenia cap altre objectiu que presentar la tipologia de la personalitat que ens interessa: Aquells que viuen a l'ombra.

Com tot a la vida, els clàssics exemplars de viureombraires tenen, segons la taxonomia de la qüestió, dos possibles orígens: O neixen o s'hi fan.  La nostra petita aportació serà sobre els segons (els primers no solen ser més que imbècils o genis, ambdós en el sentit  més literal del terme)  Tanmateix, què en podem dir d'aquells que viuen a l'ombra per lliure elecció?

Podem afirmar que en la majoria de casos estudiats per la psicologia (trepanacions a banda) aquests individus cerquen l'ombra com a mecanisme d'autodefensa davant d'un entorn que, en un moment concret de la seva existència, consideren poc fiable i decebedor. En certa manera, actuant com a deixebles inconscients de Schopenhauer, prenen partit per la contemplació passiva i proven d'evitar el dolor que, com tots sabem, imposa tota existència conscient.

Certament, aquesta elecció pot presentar molts avantatges per tots aquells que han decidit fer el pas: L'ombra permet  evitar posicions centrals o incòmodes en els conflictes quotidians; possibilita l'aïllament llarg i prolongat que aquest tipus d'individus necessiten (poden comptar-hi perquè, bàsicament, pocs els buscaran); serà senzill caminar sol hores i hores sense haver d'articular un mot gràcies a l'anonimat que els facilita la seva premeditada i treballada discreció; quedaran eximits de les sempre incòmodes convencions que ens aboquen a diàlegs buits (podent-se mostrar sovint indiferents i, a voltes, altius) tot gaudint dels silencis. En essència, les grans virtuts de l'ombra acaben derivant en una  individualitat en el pensament molt accentuada i certa parsimònia alhora de pair èxits i desastres.

Malgrat tot, aquests especímens de la personalitat també poden patir disfuncions i dificultats notables; les més important han estat documentades en el procés de resocialització que un viureombraire (insistim, sempre estem parlant d'aquell que ho és per elecció) inicia en el moment en que, per alguna raó, desitja sortir de l'ombra i assumir un rol més visible en el seu entorn. En aquest sentit, les motivacions que poden justificar aquest canvi d'actitud són moltes i extraordinàriament dispars (des d'una mirada estranya a, justament el contrari, l'absència de mirades) per tant, no perdrem el temps pontificant sobre un paradigma que, ara per ara, se'ns escapa.

Així doncs, quan un viureombraire estàndard reapareix en el sempre dur, inhòspit i implacable camp de les relacions socials, se n'adona primerament que les seves eines necessiten ser revisades i actualitzades. Tanmateix, el principal repte al qual s'enfrontarà no serà aquest, sinó el següent: Viure a l'ombra no deixa de ser una autocondemna a la invisibilitat, a generar una  imatge d'autòmat que viu per simple inèrcia. Costa molt deixar de ser translúcid.

És aleshores quan el nostre pobre amic observa com  les paraules alienes el travessen com si estigués constituït d'un material mal·leable i flonjo. En essència, l'individu té profundes dificultats per fer entendre a aquells que l'envolten que ha decidit sortir de l'ombra i que, per tant, facin el favor de tenir-lo present.

No deixa de ser interessant i il·lustratiu recollir el testimoni d'un dels darrers exviureombraires que ha passat per la meva famosa consulta: "Per aquells per als quals pretens comptar no existeixes...És cert que et poden estimar i apreciar ( i potser molt i amb sinceritat), però gairebé sempre ho fan perquè has estat afable, fàcil de tractar, resignat, fidel...competentment avorrit i previsible, però es mostren incapaços de valorar la teva matèria real, el teu pes real; l'has amagat i ara que el desitges mostrar és el teu antic personatge qui, amo i senyor de la teva identitat, invalida la teva voluntat i n'impedeix la manifestació.  Acabes la nit callant (cercant els braços d'aquella ombra tan segura i acollidora) o, alternativament,  semblant un histriònic, exasperat per trobar un espai, al qual creus que hi tens molt més dret que molts mediocres dilatants venedors de somriures i converses vàcues, però que irremissiblment et passen la mà per la cara en el camp de la socialització... T'has convertit en allò que defugies: Odiaves als superficials, als banals, i sense adonar-te'n has esdevingut una ombra: hi ha res més superficial i prescindible?"

Doctor Jacob Seldon; psicòleg i expert en tot allò que em demanin.

"Crónica parcial de los 70"- Atxaga

Fue cuando la vida cotidiana derramaba
cucarachas sobre la gente sin cesar,
y se lloraba por todas las habitaciones
bien al estilo Snif, bien al sentido Buá;

Fue cuando se pasaba miedo y se gritaba
si de madrugada sonaba un timbre o un tiro
allí por el tercero A, o B, o por error.

Fue cuando nosotros, la juventud en general,
leíamos pornografía frente a las blancas
baldosas de los urinarios públicos
donde, a veces, sangrábamos por la nariz;
Fue cuando el invierno se iba aproximando
y prometía muertes, no todas ellas naturales;
Cuando en el fondo del corazón, todos deseaban
una llamada o una carta, y yo también.

Y fue efectivamente el invierno, y hubo ocas
en el cielo volando en forma de uve doble,
y fue el frío y la lluvia y la huelga general
en medio de una epidemia de gripe asiática;

Y recuerdo un bar que alegó razones comerciales
para impedir la entrada a dos homosexuales;
Que los mendigos reforzaron sus casas de cartón,
que las ardillas bajaron del bosque y atracaron
un supermercado diciendo, Alto, Manos Arriba,
¿Dónde está la caja fuerte de las nueces?
Y después llegaron vagones llenos de silencio
para luchar calle por calle, casa por casa,
contra los Sustantivos, contra los Adverbios,
Y yo estuve allí, y fue terrible, qué horror;

Y los dispensarios recetaron píldoras anti,
los bancos repartieron prospectos de colores
con el lema de Ora, sí, pero sobre todo Labora;
Y una tarde, por fin, ella hizo una llamada
desde muy lejos, y me pareció que sus palabras
eran de amor y con una pizca de sabor a miel;

En aquel tiempo, cuando la vida cotidiana
derramaba cucarachas sobre nosotros sin cesar,
y se lloraba por todas las habitaciones,
bien al estilo Snif, bien al estilo Buá.

Extret de:

"Poemas y híbridos" Bernardo Atxaga

i, si us plau, necessitem un final.

Ètica i Drets Humans- Filosofia- Ciutadania 3r ESO

Penjo la presentació que he utilitzat amb els alumnes de 3r d'ESO de Filosofia i Ciutadania per treballar els conceptes d'Ètica i Drets Humans. Si algú se'l mira veurà que és força intuïtiu i que, per tant, els conceptes no s'expliquen detalladament sinó que la presentació pretén ser més aviat una eina auxiliar.

L'objectiu ha estat aconseguir lligar la necessitat d'una ètica mínima universal amb l'existència i defensa dels drets humans en tant de garants de la civilització.

També trobareu la presentació a l'Slideshare. Si penseu que us pot ser útil, podeu copiar-la sense cap problema.

[slideshare id=9460192&doc=presentaciu1filociu3eso-110928111711-phpapp01]

Ready to start- Arcade fire

Piles, piles i més piles

HJARTAO HAMAST- SIGUR RÓS

Va avançant 2011 i no hi ha notícies sobre el nou disc de Sigur Rós (recordem que en molts sentits són l'essència d'aquest blog... i algunes coses més) que alguns mitjans anunciaven com a possible a finals de 2010. Mentre seguim esperant (amb ànsia) les noves creacions de la formació islandesa, seguim gaudint del que fins ara ens han regalat- que no és poc-

Avui pengem "Hjartao Hamast" una peça extreta del seu segon treball "Agaetis byrjun" Com a curiositat, aquesta peça va aparèixer a la bso de la pel·lícula de 2004 "Immortal ad vitam" un film d'Enki Bilal (força curiós i original per cert)

Sobre "Hjartao Hamast" cal fer algun apunt: Probablement no sigui una de les millors cançons de Sigur Rós (tot i que com això va a gustos, serà millor que cadascú jutgi i triï) Tanmateix, és innegable que estem davant d'una cançó absolutament original i insòlita; s'ha arribat a escriure que "Hjartao Hamast" és una cançó del futur en tant que sorprenent i canviant en la seva evolució. Sens dubte que Adorno, el filòsof de la música-entre moltes altres coses- li hagués fet un foradet.

No penjo la traducció per dues  raons: No he trobat cap traducció completa a l'anglès i de les que he trobat (incompletes) no acabo de treure'n una traducció prou coherent (però com deia l'idiota de l'Aznar "estamos trabando en ello" crec que no es mereix ni la cursiva i que amb unes cometes ja farem)

 

"Teardrop" José González

Suec d'origen argentí (com és força evident). Indie folk que pot recordar a Sufjan Stevens.

Tasteu-lo.

Croàcia: A la recerca de la seva identitat

Després d'un convuls segle XX (en el qual ha hagut de descendir als inferns en més d'una ocasió) i de vint anys d'independència de l'antiga Iugoslàvia, Croàcia ingressarà el proper 2013 a la Unió Europea tot esperant que aquest fet els aporti l'estabilitat i la calma que en aquesta centúria els han mancat. En aquest sentit, tot aquest procés hauria d'ajudar a consolidar la construcció d'una identitat croata genuïna i pròpia però, alhora, democràtica i oberta a la seva pròpia pluraliat i la dels seus veïns.

   Certament (sense pretendre fer un recorregut històric exhaustiu) és difícil trobar un país que es situï i actuï de cruïlla en tants sentits, i tot que, sens dubte que el polvorí balcànic és Bòsnia i Herzegoviana, tanmateix, és Croàcia el punt en el qual es troben (i de vegades topen) tots els elements que, d'alguna manera, han condicionat i condicionen les identitats balcàniques.

   Així, Croàcia, amb la seva curiosa i canviant disposició de territori, s'ha convertit al llarg de la història en la cultura balcànica (juntament amb Eslovènia) més connectada a centre europa (vinculació amb l'Imperi carolingi, Hongria i l'Imperi austro-hongarès) alhora que el seu litoral ha estat  fortament influenciat per les cultures llatines mediterrànies. També ha esdevingut sovint la darrera frontera del cristianisme catòlic (la qual cosa l'ha apropat més a occident) davant de l'ortodòxia (amb Sèrbia com el seu hostis particular utilitzant el terme de Carl Smichd) i sobretot enfront de l'Islam otomà. Tot plegat, sense perdre de vista les pròpies dinàmiques (en sí ja prou complexes) dels eslaus del sud.

Aquest còctel va col·locar Croàcia i els croats en una situació gens envejable quan la crisi dels vells imperis europeus i l'auge dels estats-nació contemporanis perfilaven l'europa de finals del XIX i bona part del XX. Com assenyalàvem en una entrada anterior (sobre Elie Kedourie) el matrimoni entre Nació i Estat no sempre és fàcil, i pot ser traumàtic quan no existeix l'homogeneïtat cultural que l'Estat Nació modern ha tendit a exigir. En aquest context, l'irredemptisme féu furor al continent i la recerca, en aquest cas, d'una Croàcia pura (que mai no havia existit) ha deixat massa morts i desplaçats pel camí: Expulsió de llatins i assimilació cultural de Dalmàcia, guerres balcàniques com a aperitiu de la I guerra mundial, l'estat titella dels ustaixes feixistes al servei dels nazifeixistes a la II Guerra mundial i, finalment, l'epíleg del conflicte dels 90 (sobre el qual encara ens hauríem d'estar preguntant no tant per les causes, que poden ser més o menys clares, sinó per la brutalitat amb que es va desenvolupar)

Malgrat aquest traumàtic segle, Croàcia ha aconseguit seguir endavant i arribar als nostres dies en una situació raonablement positiva. Ara, vint anys després de la seva independència i a les portes de la UE, probablement sigui el moment (i gaudeixin de la calma i la confiança per fer-ho) en el que el petit país balcànic pugui reflexionar sobre la seva pròpia identitat i abandonar l'irredemptisme que ha caracteritzat la regió.

En aquest sentit,  la societat croata encara es presenta dividida entre els partidaris de la dreta nacionalista irredemptista, representats per l'expresident (mort el 1999) Franjo Tudjman (a qui se li atribueix la frase: "Afortunadament, la meva dona no és sèrbia ni jueva") i el general Ante Gotovina (actualment empresonat a l'Haia acusat de crims de guerra i amb un currículum vitae d'aquells que no conviden a fer una cerveseta amb el personatge en qüestió) Enfront dels ultranacionalistes, la Croàcia progressista, encarnada per Stjepan Mesic i l'actual cap de govern Ivo Josipovic, encarnen la recerca de l'espai croat en el sí de les democràcies occidentals.

I és d'aquesta manera que Croàcia ha d'assumir determinades coses que molts sectors de la seva societat fins ara no s'han volgut plantejar:

-Les relacions amb Bòsnia i Herzegovina: Per a molts croats, els bosnians no són més que croats islamitzats, per tant no constitueixen res més que un col·lectiu al qual cal recuperar per a la llar nacional. En aquests sentit, també són molts els croats (com l'expresident Mesic) els que demanen al seu poble una reflexió valenta que impliqui el reconeixement de la realitat nacional de Bòsnia amb una identitat i una trajectòria històrica clarament diferenciada de  la dels croats (menció a part de la majoria declarament croata d'Herzegovina)

Les relacions amb Sèrbia: La presència de serbis a Croàcia és molt més llarga del que tendim a pensar (en alguns casos des dels segles XVI i XVII) Si bé és cert que l'actuació de les milícies sèrbies a l'Eslavònia i la Krajina durant l'enfrontament dels 90, fou atroç, també ho és que l'expulsió de més de 200 mil serbis de la Krajina després de l'operació Olujah de 1995 (dirigida pel general Ante Gotovina tampoc no és digne de cap elogi.

Finalment, la qüestió que ha passat més desapercebuda és la peculiaritat dàlmata i d'Ístria. És innegable la presència secular de croats a l'Adriàtic, però també ho és la fortíssima presència i influència veneciana en aquesta àrea. A finals del XIX foren expulsats cap a Itàlia i assimilats (etzibant el cop final a la llengua dàlmata i la presència del venecià a la zona)Tot i això, per molts, aquesta particularitat encara existeix, i fins i tot el 1991 hi va haver un intent per fer renéixer la República de Dubrovnik.

En essència, els croats han de decidir, i aviat, com volen construir la seva identitat nacional, i, a més ho han de fer sent conscients que el camí que prenguin no tan sols els condicionarà amb ells, sinó que de ben segur que també afectarà les opcions que prenui Sèrbia i el futur i l'estabilitat de Bòsnia i Herzegovina.

Adjunto mapa de Croàcia amb les seves minories ètniques assenyalades. Cal pensar que, en el cas dels serbis, la seva presència va quedar reduïda d'un 12%a un 4% després de la guerra d'independència.



 

Standstill-¿Por qué me llamas a estas horas? Viva la guerra.

Probablement, juntament amb Mishima, una de les millors formacions indie catalanes i de l'estat. Gran peça amb gran lletra d'Enric Montefusco.

La República bananera de Begues

El canvi de govern municipal a Begues està sent qualsevol cosa menys tranquil i plàcid. Així, aquestes darreres setmanes l'ambient ha anat pujant progressivament de to fins que, finalment, ahir dia 11, jornada de la ja famosa moció de censura, l'espectacle va arribar al seu clímax.

    D'entrada, i perquè les coses quedin ben clares de bon principi, he de dir que en el meu cas no vaig exercir el meu dret al vot el 22 de maig. Crec que és interessant aportar aquesta dada per tal que no hi hagi dubtes sobre el fet que escric completament desvinculat de qualsevol de les opcions polítiques que aquests dies s'han fet veure pel poble. En aquest sentit, no em rebaixaré a defensar el dret a l'abstenció en el sí d'una democràcia davant dels que puguin etzibar-me aquell clàssic de l'estupidesa política de "si no votes, no et queixis". També sé que, més d'un, em dirà que poc parcial puc ser tenint persones molt properes a mi entre els disconformes amb la moció de censura; i, fins i tot, algú pugui recordar-me la meva antiga militància a Esquerra (com bé dic, antiga)

  Dit això, he de reconèixer, que aquestes darreres setmanes m'he mantingut molt al marge de tot el que ha envoltat la, sobtadament frenètica,  activitat política del poble, però com a beguetà, hi ha vàries idees que, des de la meva més profunda decepció amb la classe política beguetana, catalana i espanyola, m'agradaria apuntar.

Primerament: El debat i la discussió política entre la ciutadania no només són legítims sinó que esdevenen un senyal saludable en qualsevol societat. Però, no ens equivoquèssim, en cap cas, podem caure en la manca d'alçada, educació, respecte i moralitat que podem apreciar en els diferents videos que aquests darrers dos dies corren per les xarxes socials (inclosos comentaris inacceptables aplicant les mínimes regles de cortesia)

No és tolerable ni admissible agredir, fer botifarres, tapar les càmeres, insultar amb un somriure a la boca per tal de provocar (tot i que et pensis que ni Maquiavel ho hauria fet millor) i  tot plegat, esdevé infaust quan ets un càrrec públic (desenganya't, mai no faràs content a tothom i la crítica formarà part del teu dia a dia, així que si ja et costa suportar amb bona cara que la teva parella critiqui les teves habilitats culinàries... millor marxa cap a casa) 

    De la mateixa manera, és inqüestionable que tenim dret a exercir els drets d'expressió i manifestació, però alhora cal ser molt curosos en el respecte cap a l'exercici dels altres: Si es vol xiular i manifestar un rotund desacord, endavant, però recordem que a la vegada aquell que és xiulat i escridassat ha de tenir el seu espai d'expressió garantit i que l'hostilitat té límits en un marc democràtic (que millor o pitjor, com deia el Bulldog, és el menys dolents dels sistemes)

   Aquests dies s'han comés moltes errades...però de tots els colors i des de tots els colors: Aquells que han estat crítics amb la moció de censura i la constitució del nou govern no poden oblidar vàries coses de notable importància: La moció de censura forma part del joc democràtic i és legítima (ens agradi o no el govern resultant) Personalment, tant el PP com CIU em són del tot antipàtics i em sento a les seves antípodes però si han aconseguit formar govern i els números surten, no queda res més a fer que acceptar-ho i treballar pel canvi.

És en aquest sentit que els crítics amb la moció de censura han de mirar i exigir responsabilitats (i de les grosses) a la formació que conduïa l'antic equip de govern: Si apliquem principis bàsics de fenomenologia és evident que algú l'ha cagat: Teníem un govern d'IC-ERC-CIU, tirant d'etiquetes podríem dir més aviat de progrés. Ara ens trobem davant d'un govern de CIU-PP- TxB, tornant a simplificar, podríem situar-lo clarament a la dreta (mal que li pesi a en Ní) Doncs bé, aquest canvi en un context que permetia repetir la coalició sortint ha de tenir algun responsable, i aquest és l'antic alcalde. No val refugiar-se en els principis i l'ètica (i si no sempre podem llegir a Salvador Seguí el 1919 a la Canadenca... precisament un senyor gens sospitós de conservador, però força més intel·ligent que el nostre sobrevalorat ex-alcalde, ho sento, però algú ho havia de dir... sí, sí, en Ramon és humà, mortal i falible, va al lavabo i caga com tots els altres beguetans)

Una altra qüestió, que mereix menció a part, és la tendència cada vegada més accentuada a regirar a l'esfera personal dels candidats. El poble va ple dels desatres econòmics dels candidats de CIU i el PP (no tinc ni idea de la seva veracitat ni m'importa) Fa quatre anys alguns dels integrants de l'antic executiu també van patir aquesta mena de nou sistema de validació- refutació de candidats. Aviam, posem-nos d'acord: si creiem que un càrrec públic ha de complir determinades condicions d'idoneïtat en la gestió de la res publica no em sembla mala idea, però fins aleshores potser que deixem de remenar la merda perquè encara prendrem mal tots plegats (perquè ja se sap que de cadàvers a l'armari... qui més qui menys sempre en té algun) A més a més, vigilem perquè comencem així i acabem reduint els drets polítics de la ciutadania, entre els quals es compta el dret a presentar-se i ser triat.

   En essència, la sensació que queda és que la civilització fot el camp quan més ens cal. Convertim les qüestions públiques en personals, tendim (tots) a patrimonialitzar la cosa pública i l'espai públic partint de la base de la nostra infalibilitat (passant-nos els principis del liberalisme polític i del pluralisme ideològic per la punta de la fava)

En resum, potser que, tots plegats, ens aturem un moment, comptem fins a deu, i reflexionem una miqueta. Potser així, ens en sortim.

Jo, me'n torno al cau.

Hèctor.

"Nacionalisme" Elie Kedourie

Aquests darrers dies (primers de vacances) he estat rellegint el treball d'Elie Kedourie "Nacionalisme". Escrit durant la dècada dels seixanta, aquest petit llibret de menys de cent vint pàgines, va esdevenir un autèntic clàssic de la literatura acadèmica al voltant de la qüestió nacional.

Kedourie, aborda la matèria des d'una òptica conservadora i molt crítica amb el fenomen de les nacions i el nacionalisme. Tot i això, no hi ha cap dubte que la lectura d'aquesta obra és obligada per a qualsevol que pretengui construir, des de la pluralitat de lectures i experiències, el seu propi punt de vista sobre el món de les nacions.

Des de la meva òptica (i, per tant, tan personal i limitada com es vulgui) el treball de Kedourie és molt recomanable en tres eixos bàsics:

- La gènesi que presenta del concepte d'autodeterminació: Des de l'autodeterminació individual radicalment liberal de Kant, enfront de la revisió de Fichte i de tota l'escola romàntica alemanya (que en determinats moments no deixa de recordar l'eterna discussió entre l'ideal platònic i la visió aristotèlica) que condueix a l'autodeterminació de les comunitats, sacrificant, i això és important, l'autonomia individual.

- El qüestionament sobre com podem dirimir qui és exactament el subjecte que exerceix la sobirania en un territori (qui és la majoria, qui és la minoria, qui és el poble?) Posant un exemple que ens soni: Pot Catalunya autodeterminar-se? O ha de ser el conjunt de l'Estat qui decideixi? O, finalment, en el cas que Catalunya fos qui exercís aquest dret: Podem negar el mateix dret a una minoria en el nostre interior?

- Kedourie també reflexiona sobre els perills de la pretensió de construir un Estat-Nació homogeni en determinats contextos: Com més tard Ernest Gellner també va assenyalar "el maridatge entre Estat i Nació "no conduirà a les mateixes conseqüències a l'Europa Occidental que a la Central i Oriental, regions en les quals la barreja és enorme i la coincidència ètnica territorial sona a broma de mal gust.

Contràriament, l'assaig de Kedourie presenta determinats apriorismes que, depèn com, flaquegen.

- L'instrumentalisme que defensa del fet nacional pot ser cert, però en cap cas ha de ser necessàriament sinònim d'inexistència del fenomen nacional. En aquest mateix sentit, Anthony Smith, ha proposat observar les identitats nacionals com un fenomen de llarga durada: flexible, dinàmic i en constant evolució.

-Per acabar, Kedourie, s'oposa fermament a atribuir al nacionalisme com a filosofia política una afinitat a les dretes o les esquerres. Per Kedourie són fenòmens completament diferents que responen a situacions i contextos sense relació. Per tant, conclou, el nacionalisme no pot ser dretes o d'esquerres, menja a part. Certament, el nacionalisme pot pretendre (en determinats casos) estar més enllà de l'eix esquerra- dreta, i, també pot manifestar-se de dretes o d'esquerres (dependrà de mil factors) però com a fenomen social no es desenvolupa de forma aïllada i forçosament entra en contacte amb els altres eixos que determinen les tendències i ruptures ideològiques de cada societat. Així doncs, difícilment esdevindrà un bolet ideològic asèptic a allò que l'envolta.

Sigui com sigui, lectura molt recomanable.

IX Convenció de Tullianos

Aquest dissabte dia 9 de juliol es celebrarà a Gavà la IX convenció de Tullianos amb la presència d'Ian Anderson. La trobada tindrà lloc a l'Auditori Marc Grau a partir de les 19 hores i l'entrada és gratuïta.

Penjo el cartell promocional de la convenció (gentilesa de l'ànima tulliana per antonomasia: Albert Villanueva)

Israel I: Democràcia i drets humans

Desconec exactament la raó, però la realitat és que en aquest darrer any m'he anat trobant i he anat participant en força xerrades i tertúlies d'amics, companys i família, en les quals d'una manera o altra, ha acabat posant-se sobre la taula el conflicte araboisraelià.  Evidentment, sempre ha estat de forma amistosa, respectuosa i constructiva (no entenc el debat polític d'una altra manera) però, alhora, he pres consciència de la solitud en la qual ens movem aquells que defensem Israel i, a nivell molt més personal, no m'ha deixat de sorprendre el fet que sovint se'm formulés la següent qüestió: "Com pots ser d'esquerres i sionista?"

Certament no escric aquestes línies per a justificar-me (crec que ningú no ho ha de fer, sigui quin sigui el seu punt de vista) però he pensat que aquesta seria una forma òptima de posar sobre la taula determinades preguntes sobre aquest conflicte que mai no ens solem fer ni apareixen als mass media... Així que aquí llancem unes quantes qüestions en relació a l 'estat democràtic i el respecte dels drets humans:

- Per què tota acció d'Israel és analitzada escrupulosament (cosa que em sembla fantàstic) i en canvi les formes de lluita de les organitzacions palestines són aprovades, compreses i justificades a ulls clucs, fins i tot quan civils israelians i palestins hi perden la vida?

- Com pot ser que cap mitjà de comunicació no parli del fet que Israel és un estat democràtic (l'únic del Pròxim Orient!!!)en el qual existeix oposició en tot l'espectre polític, en el que les organitzacions pels drets humans i d'antics combatents de l'IDF s'organitzen lliurement i poden denunciar (la qual cosa aplaudeixo) els abusos de l'estat en determinades operacions? (Només per citar-ne dos: Betselem i Breaking the silence) 

- Per què no es té present que el Tribunal suprem d'Israel és un autèntic poder judicial independent que equilibra la força de l'executiu i actua sovint com a aturador de les prerrogatives dels grups ultrareligiosos tot garantint la separació de poders i l'hegemonia de l'estat de dret democràtic?

- Per què (des d'una òptica d'esquerres com és la meva) no es reflecteix la realitat dels kibbutz, quan problablement hagin estat (juntament amb els primers anys de la revolució soviètica i la II República espanyola) uns de les grans fites dels socialisme internacional? (Interessant mencionar que de les Brigades internacionals en formaren part molts jueus d'arreu del món (inclós el futur estat d'Israel) mentre que els àrabs hi brillaren per la seva absència)

- Podem permetre'ns els europeus, demòcrates i liberals, girar completament l'esquena a l'únic estat del Pròxim Orient en el qual la dona es tractada en condicions d'igualtat i equitat i l'homosexualitat es reconeguda legalment  i en canvi esdevenir del tot condescents amb la visió de gènere i de les orientacions sexuals que té Hamas o l'Autoritat nacional palestina?

Aviam que us responeu a aquestes qüestions...

Sufjan Stevens- Vetusta Morla

Dues cosetes:

Indie -folk des dels EUA: Sufjan Stevens "Chicago" A estones recorda Rufus Wainwraigth, a estones Patrick Watson i, de vegades, Beirut.

A sota, Vetusta Morla (de Tres Cantos- Castella) "Año nuevo"

Sigur Rós "VON" -esperança

L'any 1997 Sigur Rós publicava el seu primer treball: "Von" (esperança)sota el segell Smekkleysa (traduït seria com "mal gust")

Aquest disc va suposar una autèntica patada al món de la música independent i a la música islandesa en particular (fins aleshores només havien exportat Bjork)Tot i això, "Von" tingué un ressó força escàs (el primer any només se'n van vendre 300 còpies) i no fou fins Àgaetys Byrjun (Un bon principi) que la banda assolí reconeixement nacional i internacional.

En aquest àlbum incloïen la seva primera peça en vonlenska, l'homònima al títol del treball "Von". Versionada per ells mateixos en diverses ocasions, "Von" és una d'aquelles peces que necessita ser escoltada força vegades per trobar-li l'essència. En una primera ocasió podem creure que no és res més que una cançó lenta, gris i avorrida (i més tenint present que està escrita en vonlenska) però conforme la vas coneixent i ella et va mimant, vas descobrint la sensibilitat subtil que s'hi amaga i te'n vas enamorant fins a tenir-la com una de les cançons de capçalera.

Penjo la versió que apareix al dvd Heima (que apareix també al treball "Hvaf Heim") És molt curiós observar les expressions d'un públic (molt divers) que a poc a poc van quedant encantats per la música.

Com a curiositat, fixeu-vos en la samarreta de l'Orri (el bateria) amb la icona d'un núvol plujós i la paraula "tristeza".

Wernher Isfaust i Sigur Rós (Ny batteri)

Un diumenge qualsevol

        En Jacob ja s'havia acostumat a aquella litúrgia, no en va portava practicant-la molts anys. Sempre el mateix procés: Concupiscència, culpabilitat i expiació. L'únic acte físic que era capaç de dur a terme era acariciar-se lleugerament els cabells. Després, la calma.

Sovint, en aquells moments, es sorprenia a ell mateix prenent consciència que aquell ritual de genoflexió periòdica era un dels pocs elements que atorgava una certa continuïtat a la seva vida. Podia ser curiós, però així era. Potser no calia encaparrar-s'hi però, sens dubte, que era un element a tenir en compte si mai no es decidia a escriure la seva tediosa autobiografia.

Tanmateix, aquell fet no deixava de mostrar-li (en una estranya relació de retroalimentació del tipus identitat- alteritat) que la seva vida, i ell mateix, havien canviat notablement. Sobretot havia notat una tendència al dubte que envaïa el seu ser. S'havia convertit (i el pitjor és que no sabia com collons li havia passat) en un postmodern, en un relativista... en resum, en allò que tan detestava només feia uns anys. Tot plegat, no feia res més que investir de més valor aquella cerimònia que, de forma irregular però periòdica, repetia els diumenges a primera hora del matí i que, d'alguna manera, també l'ajudava a expiar la seva culpabilitat. Perquè sí, en Jacob vivia amb una necessitat malaltissa de sentir-se trist i culpable. Certament, i de forma òbvia, en Jacob, com tothom, de tant en tant la cagava i, per tant, havia de purgar pecats; però la seva addicció a la tristesa i l'autoflagel·lació era tan sorprenent com insaciable.

 Per postres, en Jacob estava esdevenint conscient que havia perdut completament el control d'aquella estranya afició. Era evident, per a qualsevol que l'estudiés amb un mínim s'interès, que l'atàvica culpabilitat judeocristiana (detall d'allò més curiós en algú que es declarava fill d'un pensament rigurosament grec) havia pres el control se la seva ànima (si és que aquesta entitat existia)

 Així, mentre en Jacob ballava com podia enmig d'aquell acte dominical (al qual, en el fons, no acabava d'acostumar-s'hi tot i els anys de pràctica) no deixava de recordar a totes aquelles persones i principis que havia traït i en el subproducte nihilista en el qual s'havia convertit... I bé, en aquest sentit, en Jacob tenia força raons per a sentir remordiments: Al cap i a la fi, feia uns anys ell mateix no havia dubtat un segon en esdevenir jutge implacable a l'hora de condemnar sense gaire contemplacions aquells que anaven fluixos de fe.

Tot i això, com a mínim, en Jacob tenia la decència d'assumir els cops amb resignació i indiferència, sense acritud, se'ls mereixia i no calia parlar-ne més. De fet, no es plantejava ni tan sols retreure-li al seu pare la inflexibilitat ideològica en la qual l'havia fet créixer.

Fos com fos, en Jacob, però, reconeixia les virtuts dels principis universals i de les grans abstraccions. No ens enganyéssim: Eren molt còmodes. És més, eren acollidores, aportaven escalfor, seguretat, fe i força. Vist amb perspectiva, les Idees intangibles podien ser infaustes a nivell col·lectiu (no hi havia res pitjor que un idiota amb causa) però alhora també calia reconèixer que eren el millor antidepressiu per als individus. T'hi podies vincular, les podies estimar com un amant apassionat, podies sentir la força de l'odi, i, finalment, podies morir per elles (Existia prova d'amor més elevada que el sacrifici?) Els tòtems no et feien mal, no senties dolor. Si anaven mal dades sempre podies culpar-ne els heretges, els heterodoxos o, fins i tot, els companys que no havien sabut comprendre l'essència de la fe i se n'havien fet indignes.

Contràriament, l'individualisme era una mena de ruleta russa en la qual quedaves completament exposat al dolor i la decepció constant. I en Jacob no aconseguia d'acostumar-se a conviure amb el dolor, no hi estava avesat, la coïssor que sentia li corsecava els òrgans i estava acabant amb bona part de les seves esperances, començava a sentir la necessitat, cada dia més imperiosa, de marxar. Ni tan sols l'ataràxia, receptada pel seu estimat Schopenhauer, li resultava. I, evidentment, el més desmoralitzador de tot plegat era que reconvertir-se en un fanàtic no era tasca gens senzilla, ja feia tard. Era innegable, però, que l'existencialisme havia despertat en ell un univers simbòlic individual absolutament fascinant, màgic, profundament personal. Tal i com Unamuno havia parlat de l'espiritualitat del paisatge, en Jacob havia construït els seus espais sagrats (moments, persones, percepcions, imatges...) I sentia passió pel seu imaginari. Al cap i a la fi, les entelèquies col·lectives no eren més que espais individuals que havíem acceptat (de la mà d'un acte de fe substancial) de compartir amb els altres per tal de no sentir-nos tan sols. Però, com dimonis podíem sentir el mateix? Si no plorava com els altres, si no somiava com els altres, si no odiava com els altres, si no follava com els altres... com diantre podíem compartir abstraccions del tot heretades?

Només calia haver evolucionat una mica cap una moral postconvencional per entendre això. I tothom sabia que només els idiotes eren incapaços de superar aquest punt. I si no eren idiotes com a mínim tenien una necessitat d'acceptació excessiva. Però...ben mirat, ell sempre s'havia reconegut com a gregari... ergo: era idiota? Maleïdes inferències! Només portaven maldecaps! En essència, en Jacob vivia l'existència com una mena d'autòmata, jugava les cartes de la vida com si aquella partida no anés amb ell. El seu espectre ballava al ritme d'una melodia minimalista: Monòtona i repetitiva, però que en qualsevol moment s'aturaria.

 Finalment, en Jacob va aixecar el cap, es va refrescar una mica i, com bonament va poder, va recollir el vòmit que havia esquitxat la tassa del wàter. Acte seguit, va emprendre el camí del llit tot resignat a patir la ressaca. L'enèssima.

Wernher Isfaust

Wernher Isfaust "Darrer revolt"

"Surts, emprens els camí,

veus insuportables, constants,

permanents, antagòniques en el teu si.

Què és l'antagonia en el meu sí? Estic extenuat 

Encara vols descansar?  

T'has fos l'analgèsic.

El recer de tardor, de l'etern endemà,

 imperfectible, inabastable... no t'hi aferris.

Vaguetat, abstracció, el mirall?

Insatisfacció cíclica, latent.

La placidesa és allà, la pots tocar,

 no ens entenen. L'essència i jo. No ens entenem.

Les branques s'asfixien,

els ratolins fugen i fa temps que no plou.

Jeure a l'herba. És això el què voldries?

I que el nord t'afluixés el jou?!

Però ja és tard, ja no pots esperar.

No et fa mal, ho gaudeixes.

Estàs esgotat.

Ella et rep freda, el seu xiuxiueig et calma.

Amarat de pau.

T'esbaeixes. S'ha acabat"

Wernher Isfaust "Una imatge"

"El pare restava immòbil, la filla glaçada,

decidits a assaborir aquell present de placidesa,

que la quietud del capvespre els lliurava.

Davant, l'ermita, de bracet d'una vella pomera, 

sobria, austera, erosionada,

impassible, indolent,  talment com passatgera.

 

Tots dos, contemplaven amb capteniment

aquell petit miracle medieval;

el pare, esforçat i transcendent

investit en premeditada solemnitat;

ella, neòfita, irreverent.

 

El corriol: costerut, cargolat,

escortat en galeria de pollancres traïts

cap al poble encimbellat

anunciant-se insolent, desvergonyit.

 

A les entranyes del llogarret, els seus custodis, 

formant-ne part imperibles i sòlids

s'erigien els gegants indòmits.

 

S'albirava la foscor

l'aire s'escolava, la mort

els caminants, estremits

seguiren el seu camí.

Edvard Munch

Fa temps vaig penjar una presentació de les pintures d'Edvard Munch. La he substituït per aquesta força més pobre i senzilla però que he fet jo (i em fa il·lusió, digueu-me idiota)

[slideshare id=7684996&doc=munch-110420080130-phpapp02]

love of lesbian

Yo seré tu euforia y tu incondicional,

Sí! Quizás importa ser tu incondicional!

"A taula, entre amics" Wernher Isfaust- "The suburbs" Arcade Fire

Si seguim així haurem d'obrir una categoria per a en Wernher Isfaust! A baix incloc "Suburbs" d'Arcade Fire, genial per acompanyar la lectura.

"Enlairant-se entre taules, brogit d'abellots,

el corriol per uns es mostra unívoc,

per d'altres hi regna la imprecisió.

(DESCONNEXIÓ, ja estic sol)

Existeix la llibertat?

Químicament determinada?

L'esquirol ens respondrà.

Socialment condicionada?

La formiga, estòica, ho sap.

Divinament estructurada?

Déu fa temps que ens va oblidar.

El vent s'escola arreu,

sistemes en funcionament.

Inhibida, davant dels elements, dempeus

la psique és persistent, es manté.

Brinda placidesa, si hi ha lliurament,

aflicció, si l'interpel·les.

L'idiota, rebent la simplicitat, jeu content,

mentre l'inquiet llangueix entre patètiques promeses.

Per què els estúpids no es suïciden?"

Quatre estrofes a Eisenstadt

 Ets el més avorrit,

lacònicament insuportable,

estàs dret esperant que el món s'apropi,

cofoll de les teves estampes.

 

Mira't, què banal!

 minsa partícula

ets insignificant,

previsible i ridícula.

 

No tinguis fe en res,

el principi s'enfonsa,

 davant el llop i l'hivern

 la història s'esgota.

 

Efímer passatger

desil·lusió conscient,

foscor i gel

així és l'univers.

Wernher Isfaust.

Una mica més de Wernher Isfaust "Passeig per la tarda de Viena"

   "Caminant pels barris del sud, tocant el Danubi. Amago el solideu. 

Sento l'alè dels que ja no hi són, em mimetitzo.

 Oloro l'odi que desprenen els que m'envolten, la rauxa i l'ira. Sóc infame.

Oloro el riu (sí, l'oloro) com sempre he fet.

 L'estimo, m'hi vinculo.

 Arribo al  al parc, les fulles han caigut, és novembre, sempre és així.

Seguint la cadència de colors que algú els ha mostrat, amb calma, paciència i amor.

 Una parella s'esmuny, un gos solitari i un noi que s'espera escoltant un vals de darrera hora.

S'eleva, passeja per paratges que els altres mai no imaginarem (de fet, ni els entendríem)

 Deixem que somiï, que viatgi. És el que ens queda"

ARCADE FIRE-THE FUNERAL (2004)

"The funeral" fou l'àlbum de presentació d'aquest conjunt de Montreal l'any 2004. Movent-se entre l'indie rock, l'art rock i fins i tot el pop bàrroc, el grup canadenc assoleix un so eclèctic i original suggeridor. Tot i que la peça més coneguda d'aquest treball fou wake up (gens menyspreable) des del meu punt de vista tot el disc és digne de grans elogis (fins i tot en David Bowie se'n va declarar seguidor)

Recordant en determinats moments a The Divine comedy, Belle and Sebastian, Rufus Wainbright i fins i tot (a  in the Backseat) a Björk i d'altres tòtems de la música independent; ens regalen joies com "In the Backseat" o "Rebellion" . En resum, un treball d'aquells rodonets i melosos que et passes hores escoltant, i que serveix tant per ballar-lo, com per emborratxar-se (en dono fe) i per alegrar la vida i per deprimir-se.

Què les gaudiu i resistim mentre sigui possible.





Sigur Rós a Reykjavik 2005

Penjo  a baix l'enllaç per accedir al concert que Sigur Rós va oferir el 2005 per tancar la seva gira de "TAKK". Gairebé dues hores d'una actuació impecable i emocionant. Fins i tot la també islandesa (i molt més mediàtica) Bjork va assegurar que aquell havia estat el millor concert al qual havia assistit mai.

Si algú vol fer un petit tast, penjo el fragment en el qual interpreten "Heysatan" (paller de fenc) . Des del meu punt de vista la seva millor peça (i problablement la cançó més tendra que he escoltat mai)



Aquí teniu l'enllaç pel concert sencer:

http://www.desconcierto.com/musica/noticias/conciertos_de_sigur_ros.html

Interpol, hands away.

Molt i molt bé la banda indie anglo-nordamericana. "Hands away" del treball "Turn on the bright lights" (Encèn els llums brillants)

Joan B. Culla "Israel, el somni i la tragèdia"

Excel·lent manual per tal de fer-se una idea clara i força objectiva de la realitat del sionisme, el naixement de l'estat d'Israel i de les seves complexes relacions amb el Món àrab.  Culla, aborda una qüestió viciada pels prejudicis i  els apriorismes i aporta una visió allunyada de les realitats maniquees i polaritzades que marquen la visió d'aquest conflicte al nostre país.

   Des del meu punt de vista, la lectura de l'obra de Culla (amb una excel·lent bibliografia sobre la qüestió) ens ajudarà a trencar mites inconscients però seculars i posarà llum sobre un conjunt de llacunes històriques en les quals el pensament políticament correcte ens vol mantenir.

Destacaria uns quants eixos:

- La responsabilitat europea en el conflicte: Com podem recriminar res a Israel si l'estimatigzació del poble jueu és fruït de segles de persecusions i acusacions delirants (des de ser el poble deïcida a les més abjectes teories neo darwinistes i racistes) de les societats europees?

- El sionisme no reclama altra cosa que el dret del poble jueu a autodeterminar-se, i ho fa després d'haver intentat per tots els mitjans la integració sense èxit (i fins i tot l'assimilació) en el sí de les societatsoccidentals.

- El sionisme és un moviment plural. Per tant, lluny de la visió monolítica i fonamentalista que ens volen transmetre els mitjans de comunicació de la progressia políticament correcta, més enllà del judaisme ultraortodox, també existeix un sionisme liberal i un sionisme socialista.

- Israel és l'únic estat democràtic del Pròxim Orient. El tribunal suprem "talla" les ales al poder executiu quan ho considera oportú, hi caben tots els espectres ideològics... En essència, no tot és el què ens volen fer creure.

Una bona lectura, la recomano.

Wernher Isfaust

Un poema d'un autor molt poc conegut: Wernher Isfaust. Aquest personatge (vienès d'origen jueu ) té una història curiosa al darrera...un dia l'explicarem, avui us deixo amb un petit poema... senzill però directe.

"Veig el dolor en els teus ulls,

Un dolor que roman permanent en tots,

Sense cap més opció que conviure-hi,

Que assumir-lo com a part del nostre ésser.

No provis d’ignorar-lo, ell et sabrà trobar,

No fugis, et cercarà.

Forma part de nosaltres, sóc jo i ets tu.

T’acompanyarà en els teus camins,

Serà emotiu i atroç,

Serà familiar i distant.

Seré jo i seràs tu."

Radiohead "The kings of limbs"

Com no podia ser d'una altra manera, he pagat religiosament els set euros per poder accedir al darrer treball de Radiohead.

Com sempre, Radiohead ha estat a l'alçada d'aquells que segueixen no tan sols la seva música, sinó també  la seva visió del món. Així, "Kings of Limbs" profunditza força en la musica electrònica , en l'experimentació i en espais més enllà de l'indie tradicional, però alhora és fidel a la seva trajectòria de sons post industrials.

      Tot i que encara necessito temps per traduir al català les lletres i aprofundir més en l'essència d'aquest nou disc del conjunt britànic, no puc negar que, d'entrada no em sento pas decebut, ans el contrari, Radiohead ens ha donat un treball que, tot i que molt inquietant, compleix expectatives.

Penjo "Separator"

Nou treball de Radiohead

La banda britànica publicarà demà dia 19 el seu vuitè àlbum: "The king of limbs" traduïble per "El rei de les extremitats". Si us interessa al blogroll hi ha la web oficial de Radiohead des d'on podreu accedir a la pàgina per baixar-vos el disc. En principi, els rumors indicaven que la descàrrega seria gratuïta, però finalment tindrà un cost de 7 euros.

Naturalment estic ansiós per escoltar-lo... per tant ben aviat seguirem parlant del nou disc dels d'Oxford.

Llarga vida a l'indie i llarga vida a la foscor.

Ken Robinson

Ahir amb l'Albert vam veure aquest video d'en Ken Robinson. De fet, és el segon que veiem, si voleu veure el primer enllaceu amb la Rosa (al blogroll) i el trobareu.

"Somewhere in Paris..." I wish to be there.

Com que  no tinc gaire temps anirem al que és prioritari... i, evidentment, Sigur Rós és prioritari. Diuen les revistes especialitzades que aquest 2011 publicaran un nou disc i amb ell nova gira. Esperem que no s'equivoquin. Per ara, ens haurem de conformar amb petites joies com aquesta: "Vid spilum endalaust" (Tocarem eternament en islandès) a un local de París.

De veritat, si algun dia em passa això jo crec que ja em puc morir tranquil.

My bloody valentine i la nena indie

Potser algú haurà vist que des de fa un parell de dies Vonlenska té una acompanyant, La nena indie. Per a ella, la petitona que suporta estoicament i amb bon humor els gustos musicals del seu pare, va aquesta cançó, la nostra cançó.



 

Radiohead- Fade out

Una de les millors cançons del grup britànic. Penjo el video i també un gran directe a Londres  (quina enveja em fot el públic!) A baix us poso la traducció de la lletra al català.





"Fileres de cases, ensorrant-se a sobre meu,

puc sentir les seves mans blaves tocant-me,

totes les coses en posició,

totes les coses que un dia ens empassarem.

S'esbaeix altre cop, s'esbaeix.

Aquesta màquina no comunicarà,

aquests pensaments i aquesta tensió sota la que estic,

sigues un món de criatura, fes cercles,

abans que tot caigui i s'esbaeixi altre cop, s'esbaeixi altre cop.

Ous trencats, ocells morts,

criden com si lluitessin per les seves vides,

puc sentir la mort, puc veure els seus ulls brillants,

i s'esbaeix altre cop, s'esbaeix altre cop.

Submergeix la teva ànima en l'amor,

submergeix la teva ànima en amor"

"La cinta blanca" o la qüestió alemanya

Excel·lent pel·lícula del director alemany Michael Haneke en la qual, a partir de la narració d'una sèrie de successos estranys en un petit poble de l'Alemanya protestant i guillermina, el director intenta establir les relacions existents entre les construccions i les estructures socials de l'Alemanya del II Reich i la perversitat del règim nazi.

Més enllà de les seves qualitats com a pel·lícula (a mi m'ha encantat) el treball de Hanecke és molt recomenable com a recurs didàctic, sobretot per tots aquells que vulgueu treballar tant la història contemporània europea, com la filosofia a batxillerat (probablement, el film sigui massa complex, implícit i contingut per alumnes d'ESO)

Haneke, que porta anys preguntant-se el per què del consens social al voltant del nazisme i el III Reich, dibuixa el retrat de l'Alemanya de principis del XX en la qual el procés de nacionalització i homogenització de les masses iniciat per Bismark amb la Kulturkampf (cultura de combat) va construir una societat competitiva, qualificada i culte, però alhora obsessionada amb la disciplina, la rigidesa, l'ordre i la jerarquia (l'ètica protestant de Weber) que, en molts sentits, fou l'avantsala del nazisme. En aquest sentit, no fou casual el fet que el nacionalsocialisme tingués força més seguidors en l'Alemanya protestant que en la catòlica.

De fet, totes aquestes relacions que estableix Haneke (gairebé des de la psicologia social) no han perdut actualitat. Només cal tenir presents dues realitats aparentment oposades: Durant els anys 70 (els anys de plom)  eren de sobres conegudes les formes implacables dels activistes de la Fracció de l'exercit roig (RAF) fins al punt que els sociòlegs han arribat a parlar d'una específica "forma alemanya de lluita armada" .

De la mateixa manera, a l'Alemanya reunificada dels nostres dies no és cap secret el fet que l'ascens de l'extrema dreta a l'est, respon tant a les frustracions generades pel procés unificador, com al fet que a l'antiga RDA (una altra forma de totalitarisme al cap i a la fi) no es va produir el procés de desnazificació (o el que és el mateix, la introducció de la cultura liberal més enllà del sonderweg) que, amb les disfuncions que es vulgui, si féu l'RFA. No cal oblidar que durant els anys 80 fou l'RDA la que sovint es va reclamar hereva de Prússia, i l'estat que s'atribuïa l'autentic germanisme enfront d'una RFA occidentalitzada.

Llengües del món: L'hebreu

- Localització: Israel i la diàspora jueva.

- Població: 5 milions a Israel i 3 milions repartits en d'altres països.

- Família: Afroasiàtica, branca semítica-cananea.

- Història:

L'hebreu fou parlat fins el segle I aC als territoris de l'actual Israel. A partir d'aleshores fou substituït per l'arameu (llengua també semítica) però es seguí utilitzant com a llengua litúrgica tant a Judea com a les comunitats escampades per Europa i Orient Mitjà.

Es pot afirmar que el seu renaixement de la mà del moviment sionista (sobretot d'Eliazer Ben Yehuda) a finals del segle XIX i inicis del XX fou un procés de revitalització d'una llengua morta. Probablement les similituds de l'hebreu modern amb el bíblic siguin semblants a les del llatí i les llengües romàniques.

A més a més, l'hebreu modern està fortament influenciat tant pel jiddish (llengua barreja d'hebreu i alemany, a part d'altres llengües d'Europa oriental parlat per la comunitat askenazí) com pel sefardí de les comunitats amb origen a la Península ibèrica. De la mateixa manera  l'hebreu modern ha hagut de crear noves paraules per tal de donar resposta a nous conceptes i realitats.

Si us interessa saber més sobre Ben Yehuda i el renaixement de l'hebreu podeu consultar aquest article de Roni Goldberg.

http://montevideo.mfa.gov.il/mfm/Data/160772.pdf

Radiohead & Sigur Rós- Split sides -Merce Cunningham

L'any 2003 Sigur Rós i Radiohead van composar la música per l'espectacle Split sides de Merce Cunningham. Bé, què puc dir?  Aquestes coses van molt a gustos però a mi m'agrada.

Si us interessa Sigur Rós va publicar l'àlbum Ba ba ti ki di do que recull part d'aquestes composicions. És força fàcil baixar-lo.





Radiohead- Paranoid android

Inquietant però excel·lent peça de Radiohead.

"Mil soles espléndidos" Khaled Hosseini

He volgut introduir un comentari sobre aquest llibre no tant per parlar de les seves qualitats literàries, sinó per recomenar-lo com a lectura per aquells i aquelles que desitgeu apropar-vos a la realitat de la dona afganesa. De la mateixa manera, crec que és una excel·lent opció de cara als alumnes de Ciutadania de secundària.

L'obra de Husseini és senzilla, directa , clara i, sovint, crua. Destacaria un parell de qüestions:

- El fet que la crítica de Husseini és contra el patriarcat. En cap cas carrega contra l'Islam i les seves formes de vida en la seva globalitat.

- El reconeixement, encara que sovint sigui ímplicit, de les millores que va suposar per a les dones afganeses el govern comunista i la presència soviètica des de 1979 a 1992. 

En resum, una bona manera de prendre consciència de la necessitat de destruir el patriarcat ara i arreu.

Llengües del món: L'afrikàner

-Localització: Sudàfrica i Namíbia.

-Parlants: 7 milions com a primera llengua i 5 milions més com a segona llengua.

-Família: Indoeuropea, branca germànica occidental, neerlandès.

- Dialectes: Est del Cap, Oest del Cap i Orangès.

- Història: L'afrikàner té el seu origen en el neerlandès que parlaven els primers colons holandesos i flamencs que van arribar a territori sudafricà entre el segle XVII i el segle XIX. La seva evolució ve marcada per la influència lingüística dels altres colons europeus (en principi sobretot francesos, alemanys, portuguesos i escocesos) i dels esclaus i treballadors vinguts d'altres colònies holandeses i britàniques (indonesis, malais, indús i malgaxes) De la mateixa manera, també ha rebut influència de les llengües khoi o san (més conegudes com les llengües dels boximans) el zulu i el xhosa.

L'afrikàner comparteix encara un 85% del seu vocabulari amb l'holandès i és força senzill que es puguin entendre entre ells.

L'afrikàner fou la llengua d'aquests primers colonitzadors i n'esdevingué un símbol d'identitat des del moment en què els britànics, primer de forma gradual i finalment per la força de les armes, en el que fou el primer genocidi modern (Guerres anglo-bòers finals del XIX inicis del XX) van dominar les colònies d'Àfrica del Sud, aportant nous colons de parla anglesa (els iutlanders) i arraconant els afrikàners a una situació de subalternitat.

Posteriorment, amb el naixement de la Unió Sudafricana (1910) i, sobretot, del Voolskstaat amb Verwoerd (1948) l'afrikàner va esdevenir la llengua nacional dels afrikàners (de fet, els afrikàners per una sèrie de raons que no venen al cas, han tingut més tendència a l'aïllacionisme lingüístic que no pas a l'expansionisme)

A nivell sociolingüístic és important assenyalar determinats aspectes:

- L'afrikàner no és només parlat pels descendents dels colons holandesos, sinó que bona part de la població mestissa (coloured) també el parla com a primera llengua. Per tant, no és el mateix parlar de llengua afrikàner que de poble afrikàner. A més a més, a diferència del que es sol creure la població afrikàner respon a un perfil de classe mitja-baixa rural i semirural, ja que són els anglòfons aquells que representen a les classes urbanes acomodades.

- El fet que s'hagi associat l'afrikàner al règim de l'Apartheid ha generat una percepció molt negativa d'aquesta llengua (simplificació del tot absurda)  i ha facilitat que determinades polítiques dels governs de l'ANC en relació a l'afrikaans siguin, si més no, qüestionables. Tot i això, no es pot oblidar que molts parlants de l'afrikàner (entre ells molts intel·lectuals) van oposar-se de forma decidida al règim racista.

Si us interessa llegir una síntesi força objectiva i documentada de la història d'aquest país recomano: "Historia de Sudàfrica" de R.W. Johnson, publicada per Editorial Debate.

Llengües del món: L'islandès

-Localització: Islàndia.

-Parlants: 375.000.

-Família: Indoeuropea. Branca germànica nòrdica (Com el suec, el danès i el noruec)

- Dialectes: És una de les poques llengües europees no dialectelitzada.

- Història: L'islandès té el seu origen en el noruec antic. L'illa fou colonitzada pels noruecs durant el segle IX sent-ne aquests el seu nucli poblacional fonamental, al qua només es van afegir celtes escocesos (servents dels vikings noruecs que aleshores dominaven el nord d'Escòcia)

Es pot afirmar que fins el segle XIV no hi ha gaires diferències entre el noruec i la llengua que es parla a Islàndia. Tanmateix, a partir d'aleshores el noruec evoluciona simplificant la flexió i introduint prèstecs d'altres llengües, mentre que l'islandès es manté força impermeable a les influències exteriors. Aquest procés es produeix en un primer moment pel propi aïllament de l'illa i, posteriorment, per la voluntat dels islandesos de conservar la seva llengua sense influències exògenes. El fet que Islàndia depenguès de Dinamarca des del segle XIV a mitjans del XX justificaria aquesta reacció (després d'estar sota sobirania noruega)

Aquests processos han fet de l'islandès una de les llengües més conservadores i difícils d'aprendre d'Europa. Cal pensar que els suecs, els danesos i els noruecs poden arribar a entendre's entre ells (alguns lingüistes han arribat a considerar-les una única lengua) mentre que no els és possible comunicar-se amb un islandès si aquest utilitza la seva llengua, en aquests casos els islandesos solen emprar el danès com a llengua franca (Agraeixo aquesta informació a en Johan, takk sa mycket!)

De la mateixa manera, els islandesos són els únics nòrdics capaços de llegir i entendre les antigues sagues vikingues ja que la seva llengua no difereix gaire de l'escandinau antic. De fet, encara avui, els islandesos no accepten prèstecs lingüístics sinó que creen la paraula islandesa per a qualsevol nou concepte.

Com a curiositat, comentar que durant força segles hi hagué molt constacte entre els pescadors islandesos i els bascos (tots dos col·lectius treballaven a l'Atlàntic nord) aquest fet va portar a l'eclosió d'una llengua franca o pidgin per facilitar-ne la comunicació.

Adjunto un poema en islandès amb la traducció al català (òbviament la traducció l'he feta de l'anglès perquè com us podeu imaginar sé tant islandès com física quàntica)

EELS

Lítil tár falla
á. skítugur gluggi
Englarnir gráta í kvöld 
þeir gráta fyrir þig
og þeir gráta fyrir mig.
Okkur sem mun aldrei sjá hið fullkomna paradise.

ÀNGELS

Les llàgrimes cauen petites
a les finestres brutes. Els àngels ploren aquesta nit 
ploren per tu
i ploren per mi.
Nosaltres que mai no veurem
el paradís perfecte .

Autora: Gunnhildur Jóhanna Gunnarsdóttir.

Popplagid o the pop song- Untitled 8

M'encanta. Et posa les piles d'una manera brutal. Em sembla una peça progressiva genial.

Podrà agradar més o menys, però el fet d'aconseguir aquesta qualitat en un concert ja és destacable.

Llengües del món: L'aragonès.

Avui afegirem una nova categoria: Llengües del món. Crec que la informació que hi abocaré podrà ser útil a qualsevol que desitgi conèixer les dades bàsiques en relació a una llengua concreta, alhora que també pot esdevenir una porta d'entrada per poder aprofundir més en la diversitat lingüística i cultural del món.

  Per començar he triat una llengua ibèrica que, a més, té el dubtós honor de ser considerada la llengua europea amb un perill més alt de desaparició imminent: L'aragonès.

L'ARAGONÈS:

- Localització: Extrem nord de l'Aragó (Pirineu aragonès)

- Nombre de parlants: 12.000.

- Família: Indoeuropea, branca llatina, iberoromànica (tot i ser considerada llengua de transició amb les llengües gal·loromàniques)

- Dialectes principals: Ansotà (Vall d'Ansó), Cheso (Vall del Hecho), Panticuto (Vall de Panticosa) Belsetan (Vall de Bielsa) Chistabín (Vall de Chistau) i, finalment, el benasquès i el ribargorçà que són considerats dialectes de transició entre l'aragonès i el català. 

- Història: L'aragonès, també anomenat antigament navarro-aragonès, té el seu origen (segle VII-VIII) en el llatí vulgar parlat a les valls del Pirineu (actuals comarques de la Jacetània, Alt Gàllego, Sobrarbe i Benasque) Conté un substrat basc notable.

L'evolució i extensió de l'aragonès va estar lògicament relacionada amb el desenvolupament dels comtats aragonesos en els quals va néixer. Així, en un primer moment (depenent del Regne de Navarra) es va estendre per la Terra mitja i la Ribera navarresa i el sudest de l'actual Rioja. Posteriorment (ja independent el Regne d'Aragó) va guanyar les actuals províncies de Saragossa (conquerida el 1110) i Terol (conquerida el 1171) La seva màxima extensió la va assolir a partir de la unió dinàstica amb Catalunya (1137) a partir de la qual població aragonesa va colonitzar (repoblar no és la paraula correcta quan en aquests territoris ja hi vivia gent, mal que li pesi a bona part de la historiografia espanyola) l'interior del País Valencià i fins i tot algunes àrees de l'actual Múrcia. Aquests dos darrers processos van suposar l'entrada de molts elements i prèstecs mossàrabs a la llengua aragonesa.

La decadència de l'aragonès i la seva substitució  pel castellà ve marcada per dos fets de l'edat moderna: Primerament, el 1412, el Compromís de Casp i, per tant, la introducció d'una dinastia castellana, els Trastàmares, a la Corona d'Aragó. I en segon lloc, el decret de Nova Planta de 1715.

Amb l'arribada de la industrialització l'aragonès (ja acantonat a la província d'Osca) va haver d'afrontar tres nous problemes: L' emigració cap a  altres terres de bona part dels seus parlants; la dèria centralitzadora i uniformitzadora de l'Estat espanyol contemporani (el qual menystenia l'aragonès com a llengua dels pastors i de l'alta muntanya) i la inexistència de cap sector social il·lustrat decidit a defensar-lo i potenciar-lo com a llengua moderna. La conseqüència directa d'aquest fet fou la marginalització de l'aragonès a una ruralitat envellida i terminal.

Actualment, l'aragonès córrer un seriós perill de desaparició imminent. Tanmateix, continua sense existir una voluntat decidida de les autoritats aragoneses i estatals per tal d'invertir aquesta situació. L'actual llei de llengües de l'Aragó reconeix la realitat trilingüe de l'Aragó, però, en canvi, no regula l'oficialitat ni de l'aragonès ni del català a la Franja. De la mateixa manera, reconeix el dret dels ciutadans a sol·licitar la inclusió de classes d'aragonès en l'escolarització dels seus fills (de forma voluntària) i en cap cas es planteja l'aragonès com a possible llengua vehicular en l'educació. Finalment, la normalització de l'aragonès està topant amb serioses dificultats en la tasca de construir un estàndard, ja que els sectors més conservadors (que sovint consideren l'aragonès un dialecte del castellà) temen que aquesta sigui una via vàlida per fer de l'aragonés una llengua funcional en la societat contemporània.

Incloc un mapa de l'actual distribució lingüística de l'Aragó i un video en el qual podreu sentir uns nens parlant aragonès en una de les poques escoles (cooperatives de pares) en les quals s'ensenya (aviso, es penja una mica al principi però val la pena)